Cooperativista de base i fundador de La Ciutat Invisible, lector compulsiu, llibreter, historiador de la memòria llibertària, antropòleg del conflicte urbà, professor i sociòleg dissident, activista de barri i pare de dues nenes. Marc Dalmau ha estat present en moltes de les lluites autònomes de les darreres dècades a la ciutat de Barcelona. Acaba de publicar L’expropiació de la ciutat popular. La destrucció de la Colònia Castells (Pol·len Edicions, 2023), una recerca i anàlisi teòrica que radiografia els cicles de producció de l’espai sota la geografia del capital. Alhora, posa el focus en la destrucció material i de les formes de vida d’aquesta barriada obrera de Les Corts. Una obra que és a l’hora íntima i personal, que ha obligat Dalmau a revisitar la memòria dels anys que va participar com a veí, activista i “investigador afectat” en la lluita per salvar aquest petit enclavament de la ciutat popular. Un territori que, com tants d’altres, ha quedat arrasat per la maquinària necrourbanística de la Marca Barcelona.
Què va ser la Colònia Castells?
En el seu dia, la Colònia va ser una ubicació funcional per a una estructura socioeconòmica com la industrialització a Barcelona de principis del segle XX. Era un territori de frontera, en una zona encara preformant-se, entre l’antiga vila independent de Les Corts i les institucions totals de la perifèria de l’Eixample (Hospital Clínic, La Model, Escola Industrial…). La fàbrica de vernissos de la família Castells va impulsar una iniciativa residencial pensada per a ubicar les treballadores, però més tard la vendria per lots aprofitant la bombolla immobiliària dels anys 20 i 30. Amb l’arribada massiva de treballadors per a l’Exposició Universal de 1929, la construcció de plaça Espanya i de la línia 1 del metro, molts dels nouvinguts adquireixen solars i es construeixen ells mateixos la casa. Això dona l’especificitat de la Colònia Castells, aquesta diferència bigarrada entre carrers i cases, a diferència d’altres promocions del mateix cicle constructiu. Un cicle que José Luis Oyón defineix com les segones perifèries obreres, que es creen en els buits entre la ciutat central i la ciutat perifèrica.
És a dir, els treballadors van modelar aquest espai?
“En la producció del territori, els habitants d’un espai el reprodueixen d’una manera diferent, el fan propi, i instauren uns ritmes i unes lògiques que no són els del patró que l’ha construït”
En la producció del territori, els habitants d’un espai el reprodueixen d’una manera diferent, el fan propi, i instauren uns ritmes i unes lògiques que no són els del patró que l’ha construït. Aquests codis i pràctiques de suport mutu defineixen les característiques del que va ser la Colònia. Un barri de proximitat, on les petites dimensions dels habitatges feien que de forma natural la gent ocupés el carrer i els passatges. Una convivència real, entre veïnes, sense instàncies de mediació, on la vida es comparteix, i això vol dir tenir conflictes forts però també, suport mutu.
I ara, en què s’han convertit?
Sovint, la sociabilitat i la identitat col·lectiva d’aquests barris horitzontals és diferent que la dels altres, ja que afavoreix cert tipus de relacions de proximitat. Segurament, en els barris uniformes i amb el parc i blocs de pisos en què s’ha convertit la Colònia avui dia, això no ho tenen. El que tenim avui és un paisatge que podria ser qualsevol racó de Les Corts, un barri especialitzat funcionalment per ser un lloc de residència de classe mitjana-alta, on la gent que habitava la Colònia no té cabuda.
Al llibre expliques com ciutats neoliberals com Barcelona s’han constituït en camps de lluita per a l’acumulació de capital, amb cicles econòmics que operen sobre el valor del territori, que generen zones d’inversió i desinversió entre centre i perifèria urbana, zones que s’elititzen i altres que es degraden. Com operen aquests cicles?
“El cas de la Colònia és tan sols una microdinàmica dins de la ciutat, un exemple del saqueig, de l’espoli, d’una dinàmica d’expulsió de les classes i les rendes populars”
El circuit primari de producció –això és la producció ordinària, industrial– de béns i materials s’ha deslocalitzat, ja que altes cotes d’explotació s’han traslladat a altres territoris globals. I com el capital ja no pot extreure plus valor d’aquest circuit primari de producció, s’inventa nous circuits. Un d’ells és el circuit secundari, l’immobiliari, en què el mateix territori serveix com a refugi de valor, conserva el valor i en l’època del cicle alcista n’extreu rendiment. Perquè el valor immobiliari -molt finançat amb grups inversors i amb financerització-, tendeix a anar a l’alça. Per això hi ha una connivència entre els plans urbanístics i els cicles econòmics alcistes o devaluadors. Tot i que s’alternin cicles de degradació i de gentrificació, tot té l’objectiu d’organitzar l’expropiació d’una determinada manera d’entendre la ciutat, i que era la manera que ens havia llegat l’antiga ciutat obrera industrial. El cas de la Colònia és tan sols una microdinàmica dins de la ciutat, un exemple del saqueig, de l’espoli, d’una dinàmica d’expulsió de les classes i les rendes populars. És un exemple de com l’expropiació de la ciutat popular serveix per a tematitzar-la i vendre-la a grups inversors, i que les elits globals i locals puguin extreure plusvàlua. Finalment, hi ha un tercer circuit, que és a partir del coneixement, la innovació, la recerca, les idees… i té molt a veure amb els clústers, amb la indústria farmacèutica i tecnològica; els nous vivers de valor d’on extreure aquesta plusvàlua.
A Barcelona, la dinàmica urbanística, la “destrucció creativa” de barris com la Colònia, l’hem vist abans en la destrucció del Xino, en el 22@ o en el nucli antic de Vallcarca.
Quan t’adones que hi ha un procés de gentrificació, és massa tard per aturar-lo perquè en veiem els resultats, les conseqüències i els símptomes, com els turistes i expats, les botigues de cupcakes o els estudis d’arquitectura. No es veuen les causes ni la degradació prèvia. Però per aturar un procés de gentrificació cal anar a les èpoques devaluació, de degradació planificada. Bon Pastor, Vallcarca, la Colònia, aquesta zona de Badal on ens trobem…, sempre passa el mateix: vint, trenta o quaranta anys de degradació, on ni les administracions ni ningú inverteix diners ni recursos en manteniment d’infraestructures o en dignificació de l’entorn, e es va devaluant. Llavors, arriben els inversors, amb el rent gap [diferencial de renda] més gran, és a dir, amb el diferencial de renda potencial a extreure del sòl més gran. En aquest procés de degradació planificada hi contribueixen com ningú els plans urbanístics, perquè hi ha una afectació sobre el territori, i es generen modificacions sobre la vida dels habitants, que no poden ni reformar els habitatges perquè estan afectats, ja que un dia aniran a terra. I a poc a poc, aquesta lògica de degradació ajuda a entendre que quan un territori està deixat, desinvertit, qualsevol merda que facin després està legitimada, perquè és nova i «millor que com estava». Aquesta dialèctica entre degradació i gentrificació és molt característica de les ciutats neoliberals, perquè sotmet a una mena de xantatge les poblacions i els barris. Vols que ho deixem degradar i et deixem viure en un entorn degradat o que millorem el barri? Amb la segona opció però, hauràs de marxar, perquè les millores es reflectiran en els preus i no ho podràs pagar.
La teva tesi es construeix al voltant del “síndrome d’afectació”. Què és i com impacta en els cossos i vincles socials i comunitaris?
“La meva hipòtesi és que la solidesa de les relacions quotidianes, buscant solucions mancomunades a problemes individuals i col·lectius, pot generar xarxes de resistència davant dels embats del capital global i de les elits locals”
Volia estudiar quins mecanismes eren necessaris per a destruir un barri. I vaig trobar que el primer procés per a poder expropiar i enderrocar era de desarticulació d’aquesta fortalesa del vincle comunitari, que és una característica d’aquests tipus de barris de cultura horitzontal. La compartició de la vida i la satisfacció de necessitats en comú es veu alterada pels processos urbanístics d’afectació, que intenten individualitzar els veïns, que genera enfrontaments i el que anomeno un “síndrome d’afectació”: ja no vols cultivar aquesta ajuda mútua i convivència real, sinó sotmetre’t als designis del mercat. Com tu i la teva família heu atresorat aquest patrimoni, aquesta caseta, et donaré una quantitat conforme al valor de mercat i perdràs la forma de vida. Destruir el vincle comunitari és el primer pas per destruir els edificis i el barri. És el que ha passat a la majoria de barris horitzontals, com Can Tunis, Baró de Viver o Bon Pastor. Can Peguera ha estat l’únic que s’ha pogut salvar. Per això, en els barris de la ciutat contemporània, mentre aquests vincles comunitaris continuïn vigents i els cultivem, més difícil serà per a les formes de captura i expropiació del capital entrar als nostres entorns i gentrificar-los. La meva hipòtesi és que aquesta solidesa de les relacions quotidianes, buscant solucions mancomunades a problemes individuals i col·lectius, pot generar xarxes de densitat diferencial de resistència davant d’aquests embats del capital global i de les elits locals.
Creus que estratègies més organitzatives, com les dels sindicats i grups d’habitatge, també són efectives per fer front a aquests embats?
La situació és greu. Els desnonaments s’han generalitzat com no havíem vist mai i l’expropiació de la ciutat popular avança. Però la mera existència de grups d’habitatge i organitzacions que fan front a aquestes agressions ja és motiu per a l’optimisme. Així i tot, igual que el capital té cicles, les mobilitzacions i protestes també. Ens trobem en una època de reflux, de movimentística reaccionària i alternatives infernals, on les classes dominants i l’extrema dreta han posat molt esforç en una ofensiva mediàtica i tecnològica brutal, que està donant els seus fruits. Tàcticament i estratègicament hem de pensar com respondre a aquesta influència tòxica, que apunta als més dèbils i no als responsables d’aquesta violència estructural que patim. Hem de generar espais físics -com aquest on estem, El Refugi-, on sigui possible la trobada dels cossos amb l’altre, amb el que no et trobes el dia a dia. Perquè el necrourbanisme, l’urbanisme al servei del capital, mata els espais de relació no mediats per la relació de valor mercantil o l’explotació dels cossos; elimina els llocs de trobada i de sociabilitat de les classes populars. Espais com aquest no garanteixen res per si sols, però són finestres, són condicions de possibilitat de què algú es trobi i pugui construir una subjectivitat col·lectiva diferencial a l’homogeneïtzació. Perquè succeeixin, les situacions necessiten un marc, necessiten un espai.
