Posem que feia una calor abrusadora aquell 25 d’agost de 1984, quan Truman Capote va estirar-se al catre per últim cop. No és forassenyat pensar que podria tenir l’esquena xopa de suor i que els quatre pèls blanquinosos i brillants repentinats cap a un costat de la closca, anys enrere amb escandalosa pulcritud, acabarien donant-li un aire com d’acabat de sortir d’una cursa de cavalls. Me l’imagino semiincorporat, amb l’esquena recolzada al capçal del llit, corbat d’espatlles i de gest, amb les comissures dels llavis tortes en posició de mala bava i la saliva espessa fent-hi bassa, bombollejant. Diuen que hom sap quan deixarà aquest món i es prepara per marxar amb prou dignitat per ser recordat, com a mínim, amb bona fe, però Capote fa la pinta que no en tenia ni idea. Segurament lluitaria a sang i urpa contra el seu destí i plantaria cara a la Parca per dir-li que el món el necessitava, sobretot la seva ploma viperina i afilada, també excessivament franca. Això hauria etzibat Capote a la mort si no hagués tingut les cames afeblides de tants barbitúrics, ni el fetge desfet pel superàvit d’alcohol, ni el cor trencat per haver-se convertit en un espectre desterrat després d’haver traït l’elit novaiorquesa que tant va idolatrar-lo. Però tot això ho tenia, cosa que fa menys probable tal proesa cavalleresca a peu de matalàs.
Qui sap, potser abans de l’últim alè, l’escriptor va plorar i va resar i va disculpar-se amb un xiuxiueig distret, purgant la consciència de culpa; tal vegada –no ho sabrem mai– el seu últim llegat anònim va ser deixar anar un parell d’insults pesants i rondinaires amb destinació a tothom que el detractava, tothom qui no van poder comprendre mai el seu acèrrim compromís amb la crua veritat, per amarga que fos. O simplement va fotre el camp com qualsevol altre mortal corrent, sense fer soroll. No puc deixar de preguntar-me si abans del final va ser conscient de la part reprovable dels seus actes, si es va abocar a l’autocrítica o si, per contra, en aquells últims moments de la seva vida, va continuar fidel a la idea que “tot el que fa la literatura és una xafarderia”. Per molt que precisament aquest fos el més mortal dels seus pecats i sembrés una llavor involuntària que avui, quan es compleixen cent anys del seu naixement, encara recollim les qui ens dediquem a l’ofici periodístic.
Una cort de ‘belles aus’
Perquè va ser el safareig glamurós el que va portar un dels escriptors i periodistes més importants del segle XX a un camí de desesperació i malenconia que no va poder suportar, i que l’acabaria arrossegant a un cabal tempestuós del qual no va saber sortir. Un dels pares del Nou Periodisme, l’instigador suprem de la novel·la de no-ficció i un contista quirúrgicament impecable, va acabar devorat per les termites de la indiferència, censurat per les seves antigues amistats de l’alta societat i odiat pels seus “cignes”, com ell anomenava les seves millors amigues: Lee Radziwill, Babe Paley, C.Z. Guest o Slim Keith, dones elegants i riques que van trobar en Capote un braç a qui agafar-se i ser molt més que gerros decoratius.
Amb el periodisme, Capote va entendre que l’ànsia anava en detriment del detallisme i que només arribant als àtoms dels fets quedaria satisfet. És clar que això passava quan l’algoritme i internet eren una utopia
Eren els anys seixanta i la validesa de les dones era proporcional a la butxaca dels seus marits. El vincle es va retroalimentar: al seu costat ell degustava l’èxit que sempre havia volgut, matant el nen infeliç que va ser, i elles tenien un home extramatrimonial –i obertament homosexual– que les cuidava i les escoltava, i amb qui trobaven l’espai segur que no tenien en les estructures patriarcals de casa seva. Per això, quan el novembre del 1975 la revista Esquire va publicar l’article La Côte Basque, 1965 –nom del restaurant on solien quedar les amistançades del narrador–, aquestes belles aus van sentir-se traïdes i vilipendiades, perquè el text era una crònica oberta sobre les seves intimitats i les seves ruïnes, un diari a cadenat obert que acabaria sent una de les parts de Pregàries ateses (1987), la seva única obra pòstuma. Algunes ni tan sols gaudien d’un àlies on amagar-se i van veure com el seu nom real era humiliat i arrossegat pel fangar. Capote s’havia apropiat dels seus secrets per plasmar les contradiccions i hipocresies de l’univers exquisit que també l’alimentava a ell i va fer mala gala del que ara anomenem responsabilitat afectiva, però que llavors era simplement ser una persona decent. Va triar el seu ego per damunt de l’amor (“Què s’esperaven? Soc escriptor”), i mai li ho van perdonar.
Del cim del relat verídic…
El reconeixement del públic li havia arribat, però, una dècada abans amb A sang freda (1965), una excel·lent narració literària verídica, obligatòria a totes les facultats de Periodisme, que explica amb un detallisme enganyosament senzill l’assassinat de quatre membres de la família Clutter, naturals de l’estat de Kansas, a mans de Dick Hickock i Perry Smith. Capote va entrevistar-se amb els dos acusats del crim a la presó i va teixir una cronologia tan minuciosa que semblava que ho hagués vist tot per un forat. Així, va inaugurar un nou gènere encara aplaudit i venerat –i també enyorat– i va demostrar no només que el millor periodisme podia adoptar forma de literatura, sinó que el temps és el millor aliat per explicar una bona història i explicar-la bé.
Capote era coetani de l’era del periodisme en què a les redaccions es fumava, els gots mig buits de whisky s’amuntegaven entre papers desordenats i les cames s’encreuaven sobre els escriptoris, quan regnava el soroll metrallador de les màquines d’escriure i no hi havia dones. Uns costums que, afortunadament, s’han deixat enrere. Però sovint aquesta obsolescència s’utilitza per lloar les maneres de fer actuals i impedeix analitzar l’involució de l’ofici en un marc més essencialista.
Periodísticament, Capote de seguida va entendre que l’ànsia anava en detriment del detallisme i que només arribant als àtoms dels fets un podia romandre orgullós i satisfet de la feina feta. La paciència de l’escriptor i la curiositat del periodista s’havien trobat i la fortalesa de la seva unió semblava irrompible. És clar que tot això passava en un món on l’algoritme o internet només eren fantasies utòpiques dignes del bolígraf d’Isaac Asimov.
… A embrió del ‘clickbait’
Cent anys després de l’arribada de Capote al món, i quaranta de la seva partida, urgeix revisionar el paral·lelisme existent entre la vida d’aquest escriptor i periodista i l’evolució de l’ofici que va revolucionar en nom de la puresa, que s’ha convertit a poc a poc en una ombra del que va ser. No és casualitat que l’inici de la davallada de l’autor comencés quan va apostar la grandesa de la seva ploma i la revalorització de la seva marca personal a ventilar els secrets del cor de la jet-set, convertint en rellevant i transcendent allò que no hauria d’importar a ningú. I passar-se l’ètica pel forro de les costures pot tenir conseqüències fatals que ell va pagar amb l’ostracisme social i l’oblit mediàtic: ja no el convidaven a les festes, el seu cercle va deixar de parlar-li i ell es va anar apagant entre pots de pastilles i ampolles buides, víctima també de la seva superioritat moral. Capote, sense saber-ho, potser ja va encetar aquest meló sucós que la digitalització periodística ha rebatejat en forma de pescaclics, fake news, groguisme i rumorologia, carregant-se a més l’esperit de qualitat que sí que va mantenir sempre aquest cronista impecable, i alimentant la bestiola insaciable del més, i més, i més.
Així es mantenen, malauradament, la majoria dels mitjans de comunicació d’avui, produint textos de forma indiscriminada i buscant desesperadament una veritat monetitzable, recorrent a la ficcionalització de la realitat –és a dir, a la mentida– si és necessari, una dubtosa praxi que no té res a veure amb l’exercici literari de complementar els forats d’un relat real amb pedaços narratius per millorar-ne la comprensió, que fou la petjada infinita d’aquest dandi novaiorquès.
El seu final no va ser just, si el comparem amb l’enorme pes que té la seva obra, perquè un text, només un, va ser suficient per destronar-lo i posar en dubte tot el seu llegat, sembrant el pressagi. Igual com passa a les redaccions, al carrer, el periodisme com a concepte ha perdut la fe de la gent perquè massa sovint ha prostituït la seva raó de ser per quatre duros i ha oblidat que un dia va ser útil. Friso per saber què pensaria ara Truman Capote, amb tanta sobredosi insultant de continguts mediocres i barroers, de la colonització de la intimitat en pro dels clics, sobre la banalització dels projectes de vida individuals per aconseguir un grapat d’audiències, i de com això ha fet que cada cop s’hagi d’escriure més i pensar menys –o no pensar, directament, gràcies a l’automatització del relat. No crec que li agradés.
