Una genuïna sensibilitat cap a la memòria caracteritza l’artista Maria Amparo Gomar Vidal (València, 1983). Des del 2011, resideix a Berlín. L’abordatge del passat i, en concret, el rastre del franquisme, són interessos centrals en la seua obra, en què prenen protagonisme les dimensions de gènere i de classe, i les preguntes entorn de la identitat. Amb projectes com “Objectes desapareguts” ha tret a la llum estris quotidians de persones afusellades i soterrades a les fosses de Paterna i, amb ells, la història que condensaven. Amb “Maries” rescatà el record d’algunes dones del poble de la seua família, Quatretonda (la Vall d’Albaida), per mitjà de les quals ha aprofundit en les connotacions patriarcals que amaga el seu nom.
D’on prové aquest interés d’enfocar els teus projectes artístics a la memòria?
La memòria sempre m’ha interessat, perquè des que era menuda, ma mare m’havia contat històries del poble que parlaven de les seues avantpassades. Jo no m’he criat al poble de la meua família, però sí que tinc un vincle molt present. Aquestes històries em transmetien molta nostàlgia i crec que això, inconscientment, va fer alguna cosa en mi. Després vaig cursar un màster sobre Art en context, que va ser per a mi un punt de referència. Especialment per a un professor que vaig tindre, Michael Fehr, amb qui vaig començar a treballar amb memorials i vaig fer alguns seminaris de museologia, sobretot enfocats en els objectes. Més enllà de la seua funcionalitat bàsica, ens centràvem en els molts altres aspectes que podien oferir.
Què et va moure a donar veu als “Objectes desapareguts” que formen part d’aquesta obra?
El que pretenia amb aquest projecte no era donar veu a objectes, sinó més aviat a les històries que contenien. Aquest relat es transmet a partir de les descendents, de les primeres, segones, terceres i fins i tot quartes generacions, és a dir, les besnetes. Em pareix espectacular que objectes aparentment insignificants continguen una part d’història tan necessària de ser recordada. Vam publicar un catàleg que recull fotografies de les peces que vaig exposar i les seues històries, així com veus diverses d’experts per contextualitzar-les. Quan vaig començar a investigar per a aquest projecte, buscava llibres semblants, però no en vaig trobar cap. Aleshores, vaig pensar que faria jo mateixa el que m’agradaria haver trobat en la meua recerca.
Per què és important traslladar aquests objectes quotidians a un museu?
Vaig pensar que seria molt interessant que aquests objectes eixiren de la privacitat, de l’espai familiar al qual havien estat lligats, i foren mostrats a un públic que poguera conéixer les històries que encapsulen. Per aquests objectes havien passat moltes coses. Senzillament, el tracte que els han donat les famílies ja em pareixia que els feia dignes de ser coneguts. La corbata d’un dels afusellats a Paterna, José Alba, va ser arreplegada per un cunyat de la seua dona, Serafina. Després, ella va explicar la història que s’ha transmés generacionalment fins a la seua besneta. L’afecte evident que la família mostra cap a la corbata em sembla molt potent. Són històries que no han d’estar tancades a casa, sempre que les famílies vulguen traure-les a la llum. I sempre, està clar, amb tot el respecte que mereixen.
La memòria íntima i el relat oficial sobre la història són qüestions separades?
La institucionalització de la memòria pot ser problemàtica, perquè els relats històrics oficials poden afavorir certs col·lectius, i anar en contra d’altres. Fins i tot prohibir moltes coses… Ara mateix podem veure com eixe relat oficial ha afectat els posicionaments respecte a certs conflictes. Però, realment, a mi el relat oficial no m’interessa tant. M’interessen les històries familiars. Allò que s’anomena “intrahistòria”, o les “microhistòries”.
“La institucionalització de la memòria pot ser problemàtica, perquè els relats històrics oficials poden afavorir certs col·lectius i anar en contra d’altres”
Per què cal estudiar la intrahistòria?
És interessant conéixer la història d’una família com una història representativa de la repressió generalitzada. A mi no em consta cap familiar a les fosses del franquisme. Però no cal tindre familiars directes a una fossa per a poder empatitzar-hi. Saber, per exemple, que la teua veïna ve d’una família que ha sigut maltractada i que aquesta injustícia la té incorporada a dins et remou.
Els temes que més t’interessa treballar són, a banda de la memòria, la identitat i el gènere. S’interrelacionen entre ells?
Memòria, identitat i gènere estan molt estretament vinculats. De fet, en molts casos, gènere equival a identitat i a memòria. Són conceptes que constantment canvien amb el temps.
Aquesta vinculació et va portar al projecte “Maries”?
Aquest projecte va començar arran de qüestionar-me sobre la meua identitat, les meues arrels i orígens. Trobe que les preguntes sobre la identitat es multipliquen una vegada ixes del teu context habitual, en el meu cas marxant fora del país. El punt de partida va ser el meu nom. Em qüestionava: Per què em dic Maria? Per què a la meua família tantes dones es diuen Maria? Per què al meu poble quasi totes les dones es diuen Maria? Arran d’aquesta reflexió vaig començar a indagar sobre Maria com a figura femenina dins del catolicisme, i també en altres religions monoteistes. El nom de Maria, a més, ha esdevingut un sinònim pejoratiu de dona: “marisabidilla”, “marimacho”, “mariposa” (en referència a un home homosexual)… El que més m’interessava era veure, des del meu punt de vista, com a Maria, com a dona que ha tingut l’oportunitat d’escollir anar fora del país i viure d’una altra forma, de quina manera havia sigut la vida d’aquelles dones, algunes de les quals havien nascut feia més de cent anys. Moltes no les havia conegut, i van ser les seues filles les que em van transmetre la seua història.
Has assenyalat en diverses ocasions que la majoria de les persones amb qui et trobes al llarg dels processos d’investigació familiar i històrica són dones. Per què creus que ocorre açò?
La memòria està sostinguda per dones. A aquesta conclusió no sols hi arribe jo. Moltes teories des de les ciències socials ho assenyalen, i també moltes persones que es bolquen en programes culturals, periodístics o de qualsevol disciplina. Per exemple, la meua companya [la gestora cultural] Vanessa Peña Alarcón també remarca que el que té a veure amb les cures està molt feminitzat. Les històries privades són dins de casa, i com que les dones sempre s’han hagut de quedar en l’àmbit domèstic, han sigut les encarregades de conservar aquests relats intrafamiliars. Cuidar és una tasca que ens han imposat socialment a les dones. Una de les coses més boniques que m’ha comportat implicar-me en aquests projectes és fer amistat amb moltíssimes dones que per a mi són un model a seguir, perquè són persones molt compromeses i activistes, i han treballat de valent. S’han encarregat d’una faena que no els hauria de correspondre, perquè l’abordament de la memòria històrica s’hauria de fer des de les institucions. Elles ho han interioritzat com a part de la seua pròpia lluita, i per això les admire.
Aleshores, diries que la custòdia de la memòria està feminitzada?
Sí, el mèrit de conservar la memòria el tenen les dones. Tot i que després els que parlen públicament sobre memòria sempre són més els homes.
“Com que les dones sempre s’han hagut de quedar en l’àmbit domèstic, han sigut elles les encarregades de conservar les històries privades intrafamiliars”
Quin paper haurien de tenir les artistes en la conservació del record? L’art hauria d’estar polititzat?
Em genera un poc de conflicte l’ús que moltes vegades es dona a la paraula polititzat, perquè pense que, en realitat, tot està polititzat. Qualsevol cosa que fem és política… Però sí que pense que les artistes haurien de tenir un compromís social. Des del meu punt de vista, les persones que treballen en el món de l’art haurien d’estar compromeses amb les problemàtiques actuals, o amb aquelles que s’arrosseguen des del passat. Abordar-les de forma artística perquè ens remoguen permet replantejar tot el que donàvem per fet. Personalment, no m’interessa l’art que no és polític.
A partir de la teua obra, busques algun impacte o transformació social concret?
Crec que seria pretensiós dir que sí. Crec que, realment, m’ha transformat més a mi. La meua intenció de cara al públic era remoure amb les històries de Maria José, Laura, Pepica Celda, Raquel… i de totes les companyes i amigues que m’han transmés les seues històries familiars i les seues lluites. I donar a conéixer tot el malestar que les havia travessat, per a demostrar que hi ha històries tan potents en coses molt menudes. També ho faig com a autocrítica. De vegades encara caiem, des de moltes disciplines, en la revictimització. Però pense que hi ha la possibilitat de donar-hi la volta. I l’art és un mecanisme que possibilita mostrar aquests malestars des d’altres llocs que no siguen únicament el dolor.
Des de l’any 2011 vius i treballes a Berlín. Trobes moltes diferències entre el tractament del passat recent a Alemanya i a l’Estat espanyol?
Sí. I en posaré un exemple: vam fer una exposició a un centre d’art autogestionat a Hannover, i un professor d’Història de secundària es va posar en contacte amb nosaltres. Una part de la seua assignatura estava dedicada a la memòria històrica. Això, a Espanya, ni tan sols existeix. Ací no és ni tan sols obligatori impartir-la, simplement es deixa a la voluntat de les professores que estiguen sensibilitzades en aquest tema. A mi em va fer molta vergonya. Allí està molt més assentat que ací. De fet, estudien el nazisme durant quatre anys. Jo no recorde haver estudiat pràcticament res del franquisme. He conegut més la història i la cultura del país d’on vinc estant a fora que no pas ací. Trobe que això és molt problemàtic i, a més, és un tema que genera molt malestar. Per molt que tractes d’explicar-ho, la gent et respon amb discursos demagògics i populistes. Tenen el discurs molt ben ensenyat.
I a l’hora de dur endavant els teus projectes artístics, també has trobat molta diferència entre les dues realitats?
Ser autònoma com a artista a Alemanya és més factible que ací. Allí faciliten la faena a l’escena cultural, posen més mitjans a la teua disposició, més subvencions, més beques… En general, hi ha una consciència més profunda del treball artístic. No podria viure a Espanya igual com visc a Berlín. Això sí, cal dir que tampoc allí és fàcil. En general, trobes complicacions a tot arreu per dedicar-te a l’art. La majoria de les meues companyes i jo hem de compaginar els projectes artístics amb altres faenes. Si tens al teu entorn gent que t’ajuda és molt més fàcil, però si no tens a ningú i has de dependre de beques, subvencions i cert tipus de convocatòries, clarament, tampoc és el model ideal per a desenvolupar-se com a artista. Per a mi, ha sigut una trajectòria intermitent d’un projecte a un altre. A més, dins de l’art, també hi ha aspectes de classe i de gènere molt importants que s’haurien de problematitzar més. Les meues companyes artistes i jo hem patit situacions que sé del cert que homes artistes no han d’enfrontar pel sol fet de ser homes.
Trobes que els últims anys s’ha incrementat el treball sobre la memòria històrica al País Valencià?
És evident que sí. Sense anar més lluny, a València hem vist com els últims mesos hi ha hagut diverses exposicions sobre objectes recuperats de les fosses, com per exemple “Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna”, al Museu de Prehistòria, o “2238. Paterna. Lloc de perpetració i memòria”, al Museu d’Etnologia. I no només hi ha un boom per part de les artistes, també hi ha un augment considerable d’interés per part d’un públic que abans, potser, ni tan sols coneixia aquest tipus d’històries, i ara s’hi està apropant. A altres països s’hi està treballant des de fa més temps, però ací no em consta que fa uns anys s’impulsaren aquest tipus d’iniciatives. I estic molt contenta que això estiga canviant.
