Carretera avall un tractor amb el remolc d’escampar fems em fa anar lent, just avui que tenia pressa (ai, la pressa…). Com vaig tirant a quaranta tinc temps per badar i mirar al voltant. Passant per un camp, el tractorista de davant meu en saluda un altre que està embalant farratge. No gaire més avall, ens en creuem un altre que puja per la carretera en direcció contrària.
No és pas res extraordinari trobar tractors treballant a la Garrotxa a la primavera, però avui hi havia convocada mobilització pagesa a la frontera i trobar-los fa evident l’esforç que han fet els qui hi han anat. Si normalment a pagès es treballa sempre, amb el bon temps la feina es multiplica i mai es tenen prou mans ni prou eines per abastar-ho tot. Marxar tot un dia, en aquest temps, és un sacrifici important.
Jo soc dels que no hi ha anat aquesta vegada a tallar carreteres. Hi hauria anat de grat si hagués trobat la manera d’arreglar el bestiar, però no ha pogut ser. Potser també cal ser honestos i dir que tampoc m’hi he esmerçat excessivament a buscar ajuda, perquè hi hauria anat, però potser sí que amb una mica de recança. No pas perquè pensi que no cal protestar –no és una protesta, és un crit d’auxili d’un sector que es mor–, sinó perquè em pesa tenir la sensació que anem sempre a remolc.
Ens ha sigut més fàcil anar a remolc d’una protesta francoespanyola que no pas marcar una agenda pròpia. I a mi això em pesa, perquè les dinàmiques dels estats són el que ha arrossegat el sector on el tenim
Vaig tenir-la també el febrer, quan les grans mobilitzacions pageses –d’on va sortir la revolta pagesa– es convocaven a redós d’un moviment espanyol anomenat 6F, que al seu torn bevia de les protestes que hi havia hagut a diferents països europeus. Uns a remolc dels altres. I enmig de la improvisació, l’extrema dreta intentant treure’n rèdit arreu, els sindicats sense saber gaire quin era el seu lloc i manifestos i propostes i assemblees fetes a correcuita. També cal dir que, a Catalunya, encara ens vam organitzar prou bé i que potser de tot plegat en naixerà alguna cosa útil, qui ho sap.
Tractors als carrers, a Barcelona i a les fronteres. Però tractors a remolc. A remolc de moviments espanyols i amb marc de treball espanyol. Malgrat l’organització creada en temps rècord i malgrat les col·laboracions amb els sindicats i pagesos de la Catalunya Nord i del País Valencià al llarg de les diferents protestes, encara no s’ha articulat un moviment pagès que abasti tot el territori on parlem el mateix idioma, el nostre país: els Països Catalans. Cadascú des del seu racó administratiu, ens ha sigut més fàcil anar a remolc d’una protesta francoespanyola que no pas marcar una agenda pròpia. I a mi això em pesa, perquè les dinàmiques dels estats són, justament, el que ha arrossegat el sector on el tenim ara.
Sabem on som, però hauríem de saber on volem ser, on volem anar: quin model agrari volem? Quina política agrària voldríem fer si tinguéssim les mans lliures? Què faríem fora de la UE?
A remolc també hi va l’administració. Què vol la pagesia? Què volem? El resum és clar: no morir. Però com es concreta? Les llistes i els manifestos posen sobre la taula l’emergència, però no tenim un model agrari propi. Els qui s’han posat al davant de les protestes s’han trobat amb un interlocutor sord i cec, i amb les mans lligades. Encotillats per la Unió Europea, tota la política agrària és la política comuna que els estats gestionen una mica com els sembla. I al cap del carrer –a Espanya–, les comunitats autònomes fan de gestors de tot un sistema que ja ve mastegat i decidit. Productivitat, competitivitat, especialització, tecnificació. Som un sector econòmic. No existeix el paisatge, la biodiversitat, la cultura ni l’alimentació com a sector estratègic: hem de ser competitius en un mercat lliure on tothom juga amb les cartes marcades menys nosaltres. La banca sempre guanya i la pagesia lidera els rànquings de suïcidis per sectors a mig món. “Què hi farem, és el que hi ha”, mentre busquen com fer alguna cosa dins el seu estret marge de moviment: treure un tràmit, afegir-ne un altre o potser una subvenció pels quatre que encara aguantin. A remolc uns, ens arrosseguen als altres a plorar per quatre engrunes i encara tenir por d’estar demanant massa.
Sabem on som, però hauríem de saber on volem ser, on volem anar: quin model agrari volem? Quina política agrària voldríem fer si tinguéssim les mans lliures? Què faríem fora de la UE? Crec recordar que va ser el 2014 quan Unió de Pagesos va escriure una proposta per a un nou estat. No sé si des de llavors n’hi ha hagut més, però si somiar és gratis, hauríem de fer-ho més sovint, que per tota la resta ja paguem.
Avanço al tractor i em torna la pressa, i amb la pressa tots aquests pensaments desapareixen. Encara el veig pel retrovisor i em ve al cap que potser és també un dels nostres mals; mentre els tenim al davant hi pensem, però després passaran a ser una part més del decorat, com els arbres o les muntanyes.
