El mes de novembre, el jutge Manuel Garcia-Castellón m’imputava, amb onze persones més, un presumpte delicte de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic. Era una decisió judicial esperpèntica, però alhora intimidatòria, que irrompia durant la tramitació de la llei d’amnistia, després de quatre anys d’instrucció d’una causa en la qual mai no se m’havia inculpat. M’acusa de tenir coneixement previ de les manifestacions de la tardor del 2019. Ves per on, un periodista que té informació, és a dir, que fa la seva feina.
Després de l’escalada dialèctica instigada pel poder judicial, el PP i Vox, tenia dues alternatives: asseure’m davant d’un jutge conxorxat amb l’extrema dreta, amb el perill d’un empresonament arbitrari, o preservar la meva llibertat i l’exercici de la tasca periodística des de l’exterior. La meva opció ha estat l’exili. Una decisió difícil i dolorosa, que m’allunya de la gent que estimo, de la redacció i del barri de Sants, però que m’ha donat l’oportunitat de continuar lluitant. No m’he exiliat per romandre en silenci. Les relacions internacionals que hem establert amb la resta de companyes exiliades han estat satisfactòries. Hem constatat com a l’Estat espanyol s’han normalitzat violències i discursos que des de fora s’interpreten com a greus vulneracions dels drets democràtics.
M’adreço especialment a la gent que lluita per una causa noble, des del legítim dret a l’habitatge a la defensa de la vida a Palestina, barricades que al llarg dels últims anys he pogut explicar des de la ‘Directa’
M’adreço especialment a la gent que lluita per una causa noble, des del legítim dret a l’habitatge a la defensa de la vida a Palestina, barricades que al llarg dels últims anys he pogut explicar des de la Directa. Ara s’han capgirat els papers i em trobo en un rol protagonista que no m’agrada, però que assumeixo amb orgull. No només per defensar-me, també per provar de canviar un marc punitiu que posa en perill a tothom qui pensa diferent. Ens retrobem aviat.
