Referent acadèmica i activista política, Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944) ha dedicat vida i obra a l’antiracisme, la defensa de l’abolició de les presons, el feminisme i la interseccionalitat. Professora de Filosofia a la Universitat de Califòrnia, el 1969 en fou expulsada per la seva afiliació al Partit Comunista. Va formar part del moviment Panteres Negres. Per aquesta raó, va anar a la presó i a la llista de les deu persones més buscades dels EUA. Davis va ser a Barcelona al maig per participar en la Fira Literal i en un acte de reconeixement a la Universitat Pompeu Fabra, on va rebre el doctorat honoris causa el 2021. Reproduïm parcialment l’entrevista que va fer-li per a l’ocasió Mònica Terribas, membre del Consell Periodístic de la Directa.
Hem de començar parlant de Palestina i les mobilitzacions de la comunitat estudiantil arreu del món, que demana la fi dels vincles acadèmics amb Israel i, òbviament, l’alto el foc. Com ho estàs vivint?
Malgrat la posició de la majoria de les universitats dels Estats Units, els estudiants i moltes facultats apunten al futur que necessitem: posar fi a la violència a Gaza i als vincles acadèmics amb Israel, un estat colonial que intenta expandir-se. Per algú com jo, que ha estat implicada en el moviment de solidaritat amb Palestina des dels anys seixanta, és un moment molt especial. Tot i que no puc deixar d’experimentar dolor i tristesa per la violència i la destrucció de tantes vides a Gaza i a Cisjordània, és alleugeridor que els joves s’aixequin i diguin prou. Estic particularment orgullosa que ho facin estudiants dels Estats Units perquè no compten amb el suport d’unes autoritats que, en molts casos, empren formes que recorden l’era McCarthy. Fins i tot n’hi ha que han secundat la comparació que ha fet el govern israelià de les mobilitzacions estudiantils amb els disturbis nazis dels anys trenta. Ara, quan Espanya acaba de reconèixer Palestina, soc al millor lloc on podria ser. Així i tot, podríem obrir un debat sobre la naturalesa dels estats nació, una institució obsoleta, que no és molt antiga, però que tendim a pressuposar que serà la forma eterna amb què els humans organitzen les interaccions socials i polítiques.
Precisament, fa dècades pensàvem que les Nacions Unides permetrien superar els conflictes territorials arreu del món, però és evident que no ha estat així. Noruega, Irlanda i l’Estat espanyol reconeixen Palestina, però la resta de la comunitat internacional no ho fa. Què hauria de passar perquè les coses canviïn a escala transnacional?
És una pregunta complicada. Agraeixo el paper que juguen les Nacions Unides en defensa dels drets humans, però estem en una universitat i el nostre paper és qüestionar-ho tot de manera crítica. Hem de recordar que la història humana ha estat racialitzada, de manera que el que assumim com a universal sobretot ho és
a causa de l’ascendència del capitalisme racial. No podem confiar acríticament en cap institució. Encara que intentem utilitzar-les, hem de ser crítics amb les mateixes nocions de democràcia.
Hem començat parlant sobre la implicació dels estudiants en la causa Palestina. Quin paper han de tenir les universitats en un món on sovint el coneixement està condicionat pels interessos de rendibilitat econòmica?
Les universitats són llocs per a la producció de coneixement, i no podem entendre’n les implicacions si no admetem que el coneixement és inútil quan no ens permet crear vides millors per a un nombre cada cop més gran de persones. El paper que juga el capitalisme és un element absolutament essencial en qualsevol conversa. Per què les universitats, sobretot als EUA, comencen a prendre la forma d’empreses capitalistes? Per què el paper dels rectorats consisteix a recaptar diners i atraure finançament?
No es tracta només del fet que produïm coneixement, sinó de la manera com l’apliquem socialment. Quin és el rol de la intel·lectualitat en l’acadèmia?
És impossible imaginar un humà que no sigui produït i reproduït per les condicions socials, econòmiques i polítiques. Alhora, l’individualisme, que sovint també es fomenta a les universitats, milita contra el sentit de comunitat, que hauria d’estar en el nucli de qualsevol esforç per generar progrés al món. En els últims anys, la manera com els investigadors i els intel·lectuals són empesos a imaginar-se com a escriptors, pensadors i erudits en solitari, els fa oblidar que tot aquest coneixement s’ha produït col·lectivament i, per tant, s’hauria d’utilitzar en benefici col·lectiu, no només dels humans sinó del planeta sencer i de totes les formes de vida que el constitueixen.
Sens dubte, un dels èxits del capitalisme és haver configurat una societat cada cop més individualista. Penses que arribarà un moment en què serà molt difícil tirar endavant lluites socials a causa d’aquest individualisme?
Diria que mai havia viscut un període en què les ideologies de l’individualisme fossin tan poderoses com ara. De fet, crec que un dels esforços principals de la universitat hauria de ser contrarestar-ho. És molt limitant assumir que l’individu és la unitat principal de la nostra societat i no reconèixer que els individus es produeixen col·lectivament i que nosaltres atresorem individualitat. La individualitat no és possible sota la difusió ideològica de l’individualisme. De fet, l’individualisme sempre milita contra la individualitat. És interessant perquè assumim la individualitat com un producte de l’individualisme, quan l’individualisme només produeix semblança, no fomenta la imaginació. Necessitem pensadors, artistes, intel·lectuals i treballadors que participin en el procés col·lectiu de la imaginació. Sempre ens fixem en qui serà el representant de l’estat, qui serà el president, donant per descomptat que això tindrà un impacte en la transformació del món. Però els moviments que han provocat canvis sempre han sigut col·lectius.
Un exemple clar és l’anomenat moviment pels drets civils als Estats Units?
El concepte de drets civils és relativament limitat, perquè es van emmarcar en un context polític particular i en relació amb l’estat, mentre que qui lluitava als anys cinquanta i seixanta va caracteritzar-se per lluitar per la llibertat, més enllà dels drets civils: per la llibertat política, econòmica, social, estètica. Els canvis només van ser possibles perquè un gran nombre de persones, gent corrent, els noms de les quals ni tan sols coneixem, perquè no han estat registrats pels historiadors, es van dedicar a imaginar col·lectivament un futur sense segregació racial, un futur en què tothom tingués accés a l’educació. Per això les condicions van canviar als EUA. No per Abraham Lincoln –que no va alliberar els esclaus–, tampoc per Kennedy, Johnson o cap d’aquestes figures, els noms de les quals sí que coneixem. Sempre m’agrada assenyalar que l’esdeveniment que va marcar l’inici del que coneixem com el moviment pels drets civils va ser el boicot d’autobusos a Montgomery, el 1955. Qui hi va participar eren persones negres, eren dones negres, eren dones negres treballadores de la llar, i mai han estat proclamades com a responsables dels canvis que van desmantellar els règims de segregació racial. Sempre han estat amagades, només destaca la figura de Martin Luther King.
“A Europa, qui té el control de governs, economies i discursos, veu la gent no-blanca que hi arriba com si no tingués a veure amb el que Europa va generar”
Podem mirar el món i pensar que hem viscut el moviment Black Lives Matter, vivim el Fridays for Future, el moviment contra l’emergència climàtica o la lluita feminista. Però també podem mirar-lo i constatar que els partits de dreta creixen arreu. Com s’explica aquesta tensió entre moviments socials i l’arribada de l’extrema dreta als parlaments?
No ens hauria de sorprendre, però és molt preocupant. Si ens dediquem a construir un món on el racisme sigui obsolet, on els productes químics ja no contaminin el sòl o on el plàstic ja no ompli l’oceà, hem d’estar preparats per la resposta d’aquells que treuen profit de la contaminació, dels racistes, d’aquells que no volen que els treballadors continuïn lluitant no només per la subsistència sinó per un lloc millor per a la seva descendència. No participarem en la lluita sense trobar-hi resistència. Sovint pensem erròniament que un cop hem aconseguit una victòria, queda per sempre.
Potser donem molta importància a la política, però un dels principals problemes que tenim és l’oligopoli tecnològic, les grans empreses que controlen totes les nostres dades. Et preocupa com això pot afectar la capacitat d’organitzar-se dels moviments socials?
Per descomptat que estic molt preocupada, però al mateix temps recordo quan em preocupava molt del fet que l’FBI escoltés els nostres telèfons. El món que habitem avui és molt diferent del d’aleshores i les noves tecnologies de la comunicació han creat condicions noves. Sovint defensem que el que hem de fer és desfer-nos d’aquestes tecnologies per poder experimentar el món de la manera que volem, però ja constitueixen les condicions de les nostres vides avui. És clar que de vegades em sento com si fos una luddita, perquè no m’he adaptat a les xarxes socials, però també reconec que no només són útils, sinó que no desapareixeran. És molt important intentar esbrinar com es poden utilitzar per promoure el progrés, en lloc de dir simplement que ens en desfem.
Als anys quaranta o cinquanta el marxisme deia que anéssim amb compte amb els mitjans que podien controlar les nostres ments, i ara passa el mateix amb les xarxes. Com es poden controlar les grans empreses tecnològiques per preservar la nostra capacitat d’emancipació?
Les preguntes que planteges em fan adonar que les respostes sempre impliquen superar els límits del capitalisme existent. No podem discutir sense parlar de la necessitat de transformar completament el sistema socioeconòmic. El capitalisme fa massa temps que és aquí, i li agrada promoure la idea d’eternitat, que sempre hi serà.
També que és l’únic sistema possible.
Sí, per això aquest tipus de preguntes requereixen que pensem més enllà de les possibilitats que existeixen dins de l’actual sistema capitalista global. He fet molta feina sobre les presons i moltes de nosaltres demanem l’abolició dels centres penitenciaris, dels centres de detenció, de la policia i altres institucions. Però, al mateix temps, reconeixem que no és una crida abstracta per posar fi a aquests llocs i institucions repressives i violentes, és una crida a posar fi al capitalisme. Realment, no podem imaginar un món que ja no necessiti confiar en aquestes institucions repressives, racistes i heteropatriarcals sota les condicions del capitalisme.
Vas passar setze mesos empresonada i has esdevingut una referent en l’estudi del sistema penitenciari. Has vist una evolució?
Absolutament. En els darrers temps, he estat pensant fins a quin punt la disponibilitat de les xarxes socials i les noves formes de comunicació tendeixen a accelerar la història. Com a persona que ha treballat per l’abolició des dels setanta, mai hauria imaginat que el tema concentraria l’atenció de les masses mentre visqués. L’any 2020, amb la pandèmia, va tenir lloc una conjuntura que va produir una comprensió massiva del racisme estructural, sobre el qual molts de nosaltres havíem estat parlant durant dècades, i de sobte hi havia un discurs públic al respecte.
“Els estats nació son una institució obsoleta, no molt antiga, però pressuposem que serà la forma eterna d’organitzar les interaccions socials i polítiques”
I passa el mateix amb la revolució feminista?
En primer lloc, vull dir que no veig el feminisme com quelcom exclusivament centrat en el gènere, com tampoc veig que el gènere expressi exclusivament dones i homes. Una de les coses que ha passat en el transcurs de la lluita és que hem pres consciència de l’ampli significat del gènere. No és una estructura binària. Això és el que hauria de ser realment emocionant per a la gent que estem en una institució com la universitat, centrada en l’aprenentatge: que hi ha moltes coses que aprenem en el procés de lluita. L’impacte dels moviments trans ha estat vast. I sempre m’agrada assenyalar que les implicacions van més enllà de les qüestions de gènere, tenen a veure amb com disputem el que es considera normal, el que sovint es considera el fonament mateix del nostre coneixement. M’agrada referir-m’hi com a epistemologia de la praxi: hi ha certes coses que només estan disponibles per a nosaltres com a coneixement en el procés de participar de pràctiques que intenten ampliar la nostra noció de llibertat.
Parlant de llibertat, l’escriptora, editora i gran amiga teva Toni Morrison deia que la llibertat és la lluita per la llibertat dels altres i que, precisament, aquesta llibertat dels altres és el que dona sentit a la teva vida.
M’agrada fer servir la formulació de Toni Morrison, una gran amiga meva que va editar els meus llibres i a qui trobo molt a faltar des de la seva mort el 2019. És impossible imaginar la llibertat si no és com a fenomen col·lectiu. Crec que és del que hem estat parlant avui, sobre Palestina: No podem experimentar la llibertat sense participar en la lluita per la llibertat dels altres. I per això la llibertat del poble palestí motiva tantes persones arreu del món a posar-se dempeus i lluitar.
Som impacients, però hem d’aprendre a mirar la història per prendre consciència que el camí no és curt. Com podem equilibrar aquests dos sentiments?
Hi ha una tensió entre paciència i urgència, però l’existència de qualsevol contradicció no significa que no siguem capaços de mantenir els dos pols en tensió. Podríem pensar en la urgència i la paciència com a dues cares diferents d’una contradicció, però les necessitem totes dues. Per això, sovint m’agrada pensar que les persones grans podem aprendre molt de les joves, que de vegades són molt més impacients i volen veure els resultats ara mateix. Necessitem aquest sentit d’urgència. No seríem tan conscients com ho som de la crisi climàtica si no fos pels joves que insisteixen en el fet que és un assumpte urgent per salvar aquesta petita part de l’univers. Al mateix temps, sovint triguem a aconseguir el que volem, els resultats no són immediats. Fer-te gran et permet reconèixer la temporalitat de les nostres lluites, el fet que les idees i els objectius que introduïm potser no començaran a ressonar de manera massiva fins dècades després. Els que som grans en podem ser testimonis i hem d’oferir això als joves sense instar-los a esperar, perquè també necessitem la urgència. I també aprecio el valor de la repetició, perquè mentre repeteixes aprens i mai exactament el mateix que la vegada anterior.
Hi ha molta gent que encara no té accés a la universitat a causa de les condicions econòmiques i socials. Una manera de controlar les persones és no donar-los les condicions necessàries i, ara mateix, molta gent jove que és aquí pensa que seran precàries. Quin missatge els vols donar?
Quan era a escola de postgrau, a la dècada dels seixanta, a Alemanya, hi havia un gran nombre de treballadors espanyols immigrants, que eren el target del tipus del racisme que avui veus que s’infligeix contra qui ve del nord d’Àfrica. Faig servir el terme capitalisme racial perquè sovint pensem en el racisme i el capitalisme com dues forces completament diferents, però el capitalisme sempre ha estat racial i no hauria estat mai possible sense el colonialisme ni l’esclavitud. Ara presenciem les conseqüències del que va començar fa centenars d’anys, però Europa (quan dic Europa estic parlant d’aquells que tenen el control dels governs, les economies, els discursos i les ideologies) mira la gent no-blanca que hi arriba com una força alienígena, com si no tingués res a veure amb el que Europa va generar. A Espanya i a Europa hi ha una enorme quantitat de treball antiracista per fer, perquè Europa ja no és blanca.
Angela Davis sempre és on ha d’estar i el 2017 era aquí. Justament, el 10 d’octubre, quan Carles Puigdemont anunciava la voluntat de proclamar la independència d’acord amb els resultats del referèndum del dia 1…
Sí, i en aquell moment ja deia que l’independentisme havia de crear una agenda robusta. Vaig tenir una trobada amb una jove negra que em va dir que el català era la seva primera llengua, però mai s’havia vist reflectida en les demandes per la independència. Siguin quines siguin les conseqüències de les agendes per a la independència han de reflectir les realitats i no ser captives de les ideologies racistes.
