El què fa que la història de Clara Zetkin siga recordada aquest mes de juliol, 167 anys després del seu naixement, és la seua dedicació a la millora de la societat del seu present amb totes les lluites en les quals va participar. I també de les futures generacions amb el seu vast llegat teòric.
Zetkin va néixer el 1857 a Wiederau, però ja a la seua joventut es traslladà a Leipzig on va estudiar per a ser professora i on va contactar amb el moviment obrer alemany. Més enllà d’això, si d’alguna cosa es preocupava Zetkin és de què seria de l’Europa del futur amb el capitalisme defenent (o això creia aquella generació) i parint el feixisme en els seus últims espeternecs. Les seues ocupacions professionals la van portar a dedicar-se al comú i és que va ser, tant mestra com diputada del parlament alemany, el Reichstag, des del 1920 fins a l’arribada dels nazis al poder el 1933. Però també va ser directora de la revista Die Gleichheit (La Igualtat), entre els anys 1981 i 1917, des de la qual, ella i tantes altres dones feministes i socialistes, compartiren les seues idees revolucionàries.
Les seues ocupacions professionals la van portar a dedicar-se al comú i és que va ser, tant mestra com diputada del parlament alemany, el Reichstag, des del 1920 fins a l’arribada dels nazis al poder el 1933
La seua feinada també va passar per haver estat una de les fundadores del Moviment Espartaquista i del posterior Partit Comunista Alemany, i per ser representant d’aquesta formació a la Komintern durant el període d’entreguerres. Una tasca, com sabem, importantíssima en la consecució històrica posterior.
A més, era una dona de la qual aprendre, la ideologia de la qual encara ara podem sovintejar quan necessitem alguna recepta organitzava o ideològica contra el feixisme, ja que el seu discurs en el Comité Central de la Komintern del 1923 és un llegat gens menyspreable al voltant de la situació política de les primeries del segle XX.
Zetkin patí, com tantes altres militants, la persecució, la presó i l’exili en l’època d’Otto von Bismarck, ja que el canceller alemany va prohibir l’SPD (Partit Socialista Alemany) i, per tant, va haver-hi una repressió molt enconada cap al moviment socialista i sindical. No obstant això, ella sí que va sobreviure a la vaga general alemanya que es donà durant la Primera Guerra Mundial i a les lluites obreres derivades d’aquest conflicte. No van tenir la mateixa sort Rosa Luxemburg o Karl Liebknecht, que com molts d’altres que no tenien ni signatura ni cadenes, van ser assassinades. És per això que podríem qualificar Zetkin com una veu supervivent, a la qual no van poder callar mai. Sols ho va poder fer la malaltia se l’endugué el 1933.
El llegat de Zetkin
“En aquesta batalla, es tracta per sobre de tot d’abatre el feixisme que vol aniquilar, a ferro i sang, les manifestacions de la classe dels treballadors, sabent ben bé, com els nostres enemics, que la força del proletariat no depén del nombre de seients en el parlament, però que està ancorada en les seues organitzacions polítiques, sindicals i culturals”. Aquesta és l’última Clara Zetkin, la que, enfront dels nazis triomfants, va fer el seu últim discurs com a diputada del Reichstag a l’Alemanya del 32. Però la seua batalla contra els nazis, o en general contra el feixisme arreu d’Europa, no era una cosa nova derivada de l’auge dels seguidors de Hitler en Alemanya, en els principis dels anys trenta, sinó que ella va esdevindre una analista encoratjada al voltant del feixisme des que aquesta ideologia va fer els seus moviments primigenis a Hongria i a Itàlia.
No endebades, va participar en la III Internacional Comunista, espai en el qual deu anys abans que Gueorgui Dimitrov ho fes, ella ja va plantejar una estratègia per fer front als feixistes en tota Europa, a través de la unió de forces de l’espectre polític esquerrà en els parlaments i en els carrers. El nom que ella mateixa li donà a aquesta idea va ser Front Popular. Potser, reconèixer finalment aquesta idea com a pròpia de Zetkin serveix per a anar sortint de la llarga nit a la qual s’ha sotmés tradicionalment el relat històric del gènere femení.
Una de les propostes polítiques en les quals va estar implicada i que hui dia és possible que siga la més popular o la que ens és més familiar és la consecució del huit de març com el Dia Internacional de les Dones
Una de les propostes polítiques en les quals va estar implicada i que hui dia és possible que siga la més popular o la que ens és més familiar és la consecució del 8 de març com el Dia Internacional de les Dones. Ella va formar part del grup que va dur a votació aquesta data com dia oficial de lluita feminista internacional a la Internacional Socialista de Dones. El qual era per sobre de tot un espai per organitzar-se al voltant de la lluita perquè el sufragi començara a ser realment universal. El vot en eixe moment no es veia únicament com un dret polític bàsic, sinó que també es veia com una necessitat per assolir victòries obreres en l’àmbit laboral. En aquest sentit, el discurs de Zetkin va ser clau, ja que promocionà l’ús de l’exercici del vot per poder formar part de les decisions que milloraren la vida diària de les dones en el seu entorn professional. És a dir, que no era solament la igualtat política respecte dels homes el que es buscava, sinó també una altra fórmula de contrapoder obrer.
Inclús hi ha algú que va dedicar tot un llibre al voltant de la idea de la nova dona. Aquest va ser Louis Aragon qui en la seua novel·la Les cloches de Bâle va pensar en Zetkin com aquesta imatge viva en la qual es podrien veure reflectides totes les noves generacions de dones. Al final de l’obra, Aragon, referint-se a la simbologia utilitzada al voltant d’ella, diu el següent: “Un nou tipus de dona que no té res a veure amb la nina en què servitud, prostitució i oci han sigut la base de les cançons i els poemes a través de totes les societats humanes fins al dia de hui. Ha nascut la dona dels temps moderns”. Un bon resum, en definitiva, del que aquesta generació de dones va suposar per a la història: la irrupció pública per transformar-ho tot.
