Si una cosa hi ha en comú en les víctimes de feminicidi a Catalunya és que no comptaven amb el suport de cap servei d’atenció a les violències masclistes. Des del Departament d’Igualtat i Feminisme indiquen que és “pràcticament inexistent” la vinculació de les dones assassinades per violència masclista —molt majoritàriament, a mans d’homes amb qui tenien una relació de parella o d’exparelles— amb la xarxa especialitzada.
És un dels fets que expertes en l’abordatge de les violències masclistes solen destacar quan se’ls pregunta pels motius que expliquen que una situació de violència arribi a causar un dany irreparable. “No és que no hi hagi els recursos per acompanyar les dones, sinó que accedir-hi està sent difícil per a moltes, que en molts casos no se senten legitimades per recórrer al sistema d’atenció a les violències masclistes”, alerta la psicòloga social Gemma Altell, codirectora de la consultora en polítiques socials i aplicació de la perspectiva de gènere G-360. Una manca de percepció de “legitimitat” que Altell atribueix a la insuficient “capacitat d’oferir confiança a les dones per demanar ajuda”, tant per part de la mateixa xarxa de serveis públics com des de la resta de l’entorn comunitari.
“Accedir als recursos d’atenció està sent difícil per a moltes dones en situacions de violència masclista, que en molts casos no se senten legitimades per recórrer-hi”, alerta la psicòloga social Gemma Altell
També la psicòloga Montse Plaza, dedicada a acompanyar dones i els seus fills i filles en situacions de violència masclista, planteja que són “mil raons” les que troben les dones per no accedir als serveis especialitzats d’atenció malgrat poder-ho necessitar: “perquè no identifiquen la violència com a tal; perquè els estem demanant que vagin on no han anat mai, amb un nom determinat que pot ser difícil d’assumir; perquè hi ha molta por; perquè hi ha amenaces”, exemplifica.
Un feminicidi no pot llegir-se com un fet desconnectat, com un rampell sense fonament, pràcticament inexplicable, sinó que, per norma, té al darrere un recorregut amb diverses intensitats de violència. Per això, les expertes recorden que quan escala a l’extrem és, generalment, que hi ha hagut dificultats i ineficiències “en cadena”: “Algunes tenen a veure amb l’autopercepció de la violència i altres tenen a veure amb disfuncions del sistema judicial i del sistema d’atenció”, concreta Altell.
Les expertes recorden que quan escala a l’extrem és, generalment, que hi ha hagut dificultats i ineficiències “en cadena”
Malgrat que és habitual titular i lamentar els feminicidis com a “xacra social”, la responsabilitat d’actuar davant una situació de violència masclista encara sol quedar atribuïda al que fan o no fan les víctimes, com una responsabilitat individual: “vine”, “denuncia”, “truca”.
Per contribuir a desfer-ho i promoure la responsabilització pública, a finals del 2022, va entrar en vigor el Protocol Marc per una Intervenció amb Diligència Deguda en Situacions de Violència Masclista. Una mesura que aporta les bases comunes per respondre, des de qualsevol servei públic de Catalunya, davant les violències masclistes.
El 2022, va entrar en vigor el Protocol Marc per una Intervenció amb Diligència Deguda en Situacions de Violència Masclista, que aporta les bases comunes per respondre-hi des de qualsevol servei públic
“És un canvi de perspectiva important perquè estableix que és una obligació de tothom atendre davant el coneixement de casos de violència masclista”, destaca Altell, alhora que reconeix que “no està sent fàcil” que així sigui: “no hi ha prou preparació, entrar en situacions de violència desperta molta por i les professionals no disposen del temps suficient per oferir una atenció acurada”, detalla sobre els punts crítics per aterrar el protocol a la pràctica dels serveis públics generalistes, com els de salut, educació, ocupació o altres serveis socials.
Tot i que la deguda diligència de tot servei i institució davant la violència masclista és una obligació a Catalunya des de fa prop de dos anys, el govern no disposa per ara d’informació recollida i analitzada sobre l’actuació dels serveis públics en contacte amb les dones que han estat assassinades.
La “deguda diligència”, sense dades
Centrar l’atenció més enllà de si la dona havia denunciat o no ho havia fet, i conèixer també si havia comptat amb algun suport des de la xarxa de serveis públics, així com des d’altres espais de l’entorn comunitari, durant el procés de violència que ha culminat en un feminicidi, indica elements bàsics a l’hora d’identificar canvis a fer i ampliar les possibilitats de no repetició. Coincideixen a subratllar-ho, des de fa anys, nombroses expertes en l’abordatge de les violències masclistes.
El govern encara no disposa d’informació que permeti conèixer a escala catalana en quina mesura els serveis en contacte amb les víctimes de feminicidi havien identificat la situació de violència
Tanmateix, el govern encara no disposa d’informació que permeti conèixer a escala catalana en quina mesura els serveis en contacte amb la dona havien identificat la situació de violència. Ni, en cas d’identificar-la, en quina proporció havien obert vies d’acompanyament a la víctima, ni la resposta de les dones al suport plantejat des de la xarxa pública. I encara menys, si part de l’entorn familiar, d’amistats i comunitari estava al corrent de la situació de violència i quina resposta s’hi va donar. Tampoc han entrat a quantificar el grau d’adequació de la valoració de risc feta, en els casos que les dones arribessin a estar en contacte amb els Mossos d’Esquadra i el sistema judicial.
Són alguns dels tallafocs pels quals preguntar-se davant dels feminicidis, que, si bé solen ser casos altament complexos, les expertes insisteixen en la importància de treure’ls del marc de “coses que passen” i abordar-los com a morts evitables. Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes del govern català, reconeix la “necessitat de generar més saber al voltant dels feminicidis”.
Així mateix, Rosich indica que el grup d’anàlisi dels feminicidis aplica des d’aquest mateix any una nova metodologia de treball i que es preveu que quan faci “més recorregut” es podrà comptar amb informació en la línia de la sol·licitada per la Directa.
Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes del govern català, reconeix que falta “més saber al voltant dels feminicidis”
Del grup d’anàlisi dels feminicidis del govern català, activat fa tres anys pel Departament d’Igualtat i Feminismes encapçalat per Tània Verge —i conformat per representants d’aquest departament i dels departaments de Justícia, Interior, Salut, Educació i Drets Socials—, no se n’han extret aquestes dades fins al moment.
El primer a què s’ha dedicat el grup d’anàlisi dels feminicidis ha estat a millorar la coordinació posterior a l’assassinat masclista i el suport a l’entorn de la víctima, amb accions com ara proveir ajudes pel funeral, el trasllat o repatriació del cadàver, així com augmentar les indemnitzacions per fills i filles.
Preguntat sobre la mateixa informació, el ministeri d’Igualtat espanyol indica que tampoc disposa de dades que facilitin apuntar la capacitat de detecció i d’oferir suport per part de serveis públics, així com d’altres agents de l’entorn social de les víctimes de feminicidi.
La “constància institucional” de violència masclista es limita a denúncies, informes de lesions i actuacions policials, indica el ministeri d’Igualtat espanyol
Malgrat l’existència de comitès de crisi —convocats quan hi ha més de cinc assassinats masclistes en un mes a escala estatal, amb l’objectiu d’obtenir una radiografia que faciliti identificar aspectes de millora en l’abordatge de la violència masclista—, la “constància institucional” i, així, la informació de què disposa el Govern espanyol, es limita, segons ens indiquen des del ministeri, a denúncies, informes de lesions i actuacions policials.
És una mostra de la centralitat que en les anàlisis dels assassinats masclistes té el fet d’haver denunciat o no, com ho és, també, que els comitès de crisi del govern espanyol —en què participen les unitats de violència contra les dones dels territoris en què hi ha hagut els assassinats i les seves direccions generals d’Igualtat— siguin copresidides per les ministres d’Igualtat i d’Interior.
La psicòloga social Gemma Altell alerta que mantenir la denúncia com a “opció més promoguda” a l’hora d’oferir ajuda davant situacions de violència masclista deixa fora moltes dones. Remarca, a més, que arribar a interposar-la, requereix abans, en moltes ocasions, haver comptat amb un acompanyament “per posar paraules al que passa, i assumir denunciar algú a qui t’has estimat”.
Temps d’atenció als serveis públics
Tant Altell com la psicòloga Montse Plaza implementen formacions i fan intervencions en serveis generalistes, com ara els diversos serveis socials i de salut, per aportar eines a l’hora d’atendre indicis de violència. Valoren que l’escenari, respecte a anys enrere, ha millorat, quant a sensibilització i formació de les professionals.
Ara bé, les condicions per tal que puguin actuar d’identificadores precoces del risc, i oferir una porta d’entrada al suport especialitzat davant la violència, no són les que calen per complir amb aquesta responsabilitat que se’ls afegeix, coincideixen les expertes.
“El personal sanitari és un gran detector de violències masclistes si tenen temps i qualitat per treballar”, remarca la psicòloga Montse Plaza
“Només cal fixar-se en el cas del personal sanitari: són unes grans detectores de violències masclistes si tenen temps i qualitat per treballar, i això és un tallafoc dels feminicidis, perquè la dona compta amb una professional que l’acompanya, i la professional ho pot fer perquè també està cuidada per fer-ho com és necessari”, remarca Plaza, que reclama “més responsabilitat institucional” i “coordinació”.
“Si resulta que un malestar que detecta una professional té a veure amb una situació que és de violència, ha de saber que allò que activi ajudarà realment la dona, i que a la professional no li suposarà un salt al buit, sinó que la seva institució respondrà”, afegeix la psicòloga.
Posar la “llavor” del suport
Només una de cada quatre persones actuen davant un signe de violència masclista, segons el Ministeri d’Igualtat espanyol. És l’estimació que fa en la darrera campanya de sensibilització, sorgida arran de veure que excepcionalment hi ha avisos per part de l’entorn de les víctimes de violència.
Altell adverteix “molt de pudor encara” davant la idea d’”entrar al que es considera l’àmbit privat”
“El que trobem no és ben bé que, en els casos de feminicidis, ningú no sabés que passava alguna cosa, sinó que a l’entorn li fa por entomar-ho: hi ha por de fer més mal que bé, por a represàlies…”, assegura Gemma Altell, que adverteix “molt de pudor encara” davant la idea d’”entrar al que es considera l’àmbit privat”.
Laia Rosich, directora general en funcions per a l’Erradicació de les Violències Masclistes, afirma que també des del govern català aprecien un “decalatge important” entre pensar que podia haver-hi una situació de violència i que l’home acabés assassinant
Per Altell, és important desactivar la idea d’ajudar com a “promoure la denúncia, que en molts casos mai arribarà”, i, en canvi, associar l’ajuda a la “disponibilitat no condicionada”
En 8 mesos, 15 dones han estat víctimes de feminicidis a Catalunya. Són més dones assassinades per motivacions de gènere que en tot el 2023 (14). L’històric de xifres oficials al país, del 2012 fins avui, enfila les dones víctimes de feminicidi a les 139.
Aquesta és la xifra oficial, que no la total: fins a l’any 2018, quan comencen a comptabilitzar-se els feminicidis perpetrats en els diversos àmbits de violència reconeguts en la llei catalana, només es comptabilitzen les dones assassinades en el marc de la parella o exparella, i queden fora els crims masclistes comesos per altres homes de la família o de l’entorn social.
Davant el degoteig de feminicidis, només l’extrem de l’abast de la violència masclista, per Altell és important desactivar la idea d’ajudar com a “promoure la denúncia” perquè “en molts casos mai arribarà”. En canvi, diu Altell, cal associar l’ajuda a la “disponibilitat no condicionada”: “El simple fet d’oferir-se, per descansar en un lloc fora de casa, per fer companyia, per acompanyar a un servei, i que la teva veïna, la mare de l’escola, la teva tieta, cosina, amiga, la teva companya de classe o de feina, ho pugui agafar quan ho consideri, és una llavor”, remarca Altell.
“Els homes que exerceixen violència han de deixar de sentir-se impunes, i és la manera que les dones en contextos de violència vagin sentint espais segurs, i que hi recorrin”, expressa Plaza
La psicòloga Montse Plaza remarca que aconseguir seguretat per expressar situacions de violència demana entorns que “sancionen” qualsevol manifestació de masclisme. Per això, insisteix en la importància d’assenyalar des del principi les violències:“maneres de parlar a una dona que no passen amb un home, l’objectualització, comentaris sobre les dones que no faríem sobre qualsevol altre grup humà, minimització de relats de violència que una dona manifesta”, exemplifica. “Els homes que exerceixen violència han de deixar de sentir-se impunes, i és la manera que les dones en contextos de violència vagin sentint espais segurs, i que hi recorrin”, expressa Plaza.
Detecció del risc i accés a la justícia deficients
En els casos que les dones arribin a estar en contacte amb el sistema policial i judicial, és prioritari que no falli la “deguda diligència”, i el grup de juristes i professionals del món de l’educació, de la psicologia i la salut especialitzades en violències de Novembre Feminista la troba a faltar. Aplegades a l’entorn Ca la dona, a Barcelona, impulsen l’Espai pels drets, un projecte d’abordatge integral de les violències.
Des de Novembre Feminista, problematitzen que el personal que fa l’avaluació no sempre té formació en violència de gènere “per reconèixer els senyals d’alerta i comprendre els factors de risc”
Entre les prioritats per evitar els feminicidis, apunten a la millora dels sistemes d’avaluació del risc per a dones en situació de violències masclistes. Detecten que sovint funcionen de manera fragmentada, sense una coordinació efectiva entre els diferents serveis i institucions que intervenen, i problematitzen, a més, que el personal que fa l’avaluació no sempre té formació en violència de gènere “per reconèixer els senyals d’alerta i comprendre els factors de risc”.
L’advocada Sònia Ricondo, especialitzada en violències masclistes i part de Nèmesi Advocades, coincideix a destacar la urgència de revisar els tests de valoració del risc. Observa que, amb “ítems antics”, fa que surtin riscos baixos i que es tradueixi en el fet que als jutjats “no atorguin les ordres d’allunyament ni per evitar la comunicació necessàries”, explica.
A Catalunya, més de la meitat de les peticions de protecció són denegades. L’any 2023, de les 5.980 ordres de protecció sol·licitades, la majoria van ser denegades: 3.107 (51,95%). El percentatge de denegacions és any rere any dels més alts del conjunt de l’Estat. Per exemple, al País Valencià, amb 5.373 sol·licituds, 1.038 denegades (un 19,31%). A les Illes, de les 1.631 demandades, 258 van ser denegades (15,81%), seguint les dades que recull la Delegació del govern espanyol contra la violència de gènere.
“Si hi ha risc, del grau que sigui, l’àmbit policial-judicial ha de garantir les eines per evitar que hi hagi agressions”, planteja Rincondo, alhora que lamenta com l’alt percentatge de denegacions de mesures de protecció afegeixi desconfiança a l’hora de denunciar entre aquelles dones que arriben a plantejar-s’ho.
Barreres d’accés a protecció i prevenció “bolet”
En preguntar-li per tallafocs que fallen davant dels feminicidis, Liliana Aragón, coordinadora del projecte VeïnesxVeïnes, de l’associació Hèlia, posa en relleu, de bon inici, la sobrerepresentació de dones migrades entre les assassinades per violència masclista. Afirma que no pot deslligar-se de les “barreres” a l’hora de denunciar i dels “prejudicis” que els afegeixen un graó de dificultat en l’accés a la justícia: “Opera la idea que les dones migrades denuncien per accedir a papers”, concreta.
La sobrerepresentació de migrades entre les assassinades no pot deslligar-se de les dificultats afegides a l’hora de denunciar, assegura Liliana Aragón, de l’associació Hèlia
També apunta, d’acord amb el que veu en l’acompanyament a dones que han viscut violència, que la mateixa policia desincentiva denunciar formes de violència no físiques, com és la psicològica: “Els diuen que no procedirà”, afirma Aragón.
A més d’acompanyar-les durant el procés de recuperació de situacions de violència masclista, les voluntàries de VeïnesxVeïnes també estan atentes i reporten pràctiques revictimitzants en serveis públics i passen a formar part de les incidències que analitza l’Observatori de Violències Institucionals Masclistes. “Veiem com se les qüestiona moltíssim, se’ls demanen uns relats molt lineals de la violència, i tot això va en contra que les dones puguin accedir a la protecció que la justícia té a mans seves oferir”, exposa Aragón, sobre les incidéncies més habitualment reportades.
L’advocada Sònia Ricondo critica la “poca exigència” de respostes arran dels feminicidis: “Ens hem acostumat a la idea que passen, i a no demanar responsabilitats”
Tenint en compte que una minoria de les dones arriben a interposar una denúncia i que els processos per via judicial poden quedar truncats, Sònia Ricondo remarca que l’accés a mesures de protecció “no pot quedar limitat a les que passen pel circuit de la denúncia”, insisteix l’advocada.
Ricondo critica la “poca exigència” de respostes arran dels assassinats; que ens hàgim “acostumat a la idea que els assassinats de dones, passen, i a no demanar responsabilitats”. “Què s’ha revisat després d’un feminicidi? Què canviarà per tal que no torni a passar? La detecció és molt important, com ho és també la prevenció, planificada a llarg termini i amb objectius clars, i fins ara el que tenim és poc més que ‘tallers bolet'”, planteja, en contrast amb una educació amb perspectiva de gènere garantida i orientada a “remoure, en el conjunt de la comunitat, les creences que sostenen la violència masclista”, fins a l’extrem del feminicidi.
Per demanar ajuda en cas de violència masclista:
A Catalunya, hi ha un telèfon d’atenció i informació: 900 900 120. Funciona les 24 hores cada dia, és gratuït, no queda registrat al mòbil i és confidencial. En cas d’emergència davant d’una agressió, també es pot trucar al 112 o demanar ajuda a través de WhatsApp: 601 00 11 22, que ofereix informació i assessorament davant les situacions de violència masclista.
El Ministeri d’Igualtat espanyol ofereix el servei telefònic d’informació, assessorament jurídic i atenció psicosocial immediata a les dones supervivents de qualsevol tipus de violència masclista. S’hi pot accedir a través del número de marcació breu 016; per WhatsApp, en el número 600 000 016; a través d’un xat en línia en la pàgina web de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, i per correu elèctrònic: 016-online@igualdad.gob.es.
