Aquest mes d’agost he fet vacances i han sigut unes vacances especials. No he planificat viatges ni rebut cap visita. Volia deixar de banda els plans, l’ordinador, fins i tot el mòbil. Estar amb la gent més propera físicament, però especialment estar a soles per a poder «fer el dol».
Ara escric eixa expressió i m’adone que fins fa ben poc no estava al meu diccionari, a eixe que fas teu perquè conté molt més que definicions. La sentia en boca d’altres i em ressonava molt gran, molt adulta, molt fosca, i supose que també em feia por.
Enguany he tingut dues pèrdues de persones de la primera línia d’estima i proximitat, on sents que marxa també una part de tu. Han sigut partides molt diferents, però igualment punyents i doloroses, viscudes de tan a prop com he sabut. Després, res s’atura i ens queda eixa expressió de fer el dol, on potser podem aturar almenys allò que està al nostre propi abast i traure un poc de temps per a ser capaces d’assimilar, entendre, ressituar i tots els verbs que falten. Plorar.
En situacions com aquesta, cada persona tenim unes necessitats diferents, cadascuna sabem el que tenim dins i com volem tractar el buit, el nus, l’esgarrany
Aquests processos de dol normalment no ens ensenyen a fer-los, almenys fora de les religions, però és que no crec que es puguen «ensenyar». En situacions com aquesta, potser més que en cap altra, cada persona tenim unes necessitats diferents, cadascuna sabem el que tenim dins i com volem tractar el buit, el nus, l’esgarrany. Fins i tot si volem fer-lo. En el meu cas, almenys en aquesta fase, he sentit la introspecció com una obligació urgent, però no com a sinònim d’aïllament, sinó també de reconéixer quan no vull estar a soles i d’intentar aproximar-me i acompanyar el dol de les persones del meu voltant, arrelat en el mateix motiu.
Fer-nos les preguntes, compartir els records, les inquietuds i els silencis. Trobar altres temes que parlar i ocupacions que fer juntes per a relaxar el cap i el cor. També la música és per a mi un espai d’empara, d’assossec i de descàrrega i canalització d’emocions. El caliu de tota la gent bonica que t’envia abraçades de condol i que saps que està per al que siga necessari. Llibres, pel·lícules, passejos, banys en la mar i dies de no tindre ànims per a eixir de casa ni fer res.
Josep Maria Esquirol, en el seu llibre Humà, més humà, parla de la ferida infinita, que es produeix a mesura que la nostra sensibilitat va creixent
Josep Maria Esquirol, en el seu llibre Humà, més humà, parla de la ferida infinita, que es produeix a mesura que la nostra sensibilitat va creixent, com a interioritat, però alhora com a «perfecta obertura». «Això és el més humà de l’ésser humà: la ferida infinita i la cura ―l’atenció― de la resposta». Està formada per la intersecció de quatre ferides: l’abraçada de la vida, el regal del tu (l’amor), el misteri del món i el frec de la mort. Aquest últim, relacionat amb el dol, es refereix al fet de sentir que, tant nosaltres com la gent que estimem, estem tocats per eixe destí i com això condiciona i inquieta la nostra vida, de manera que les altres parts de la ferida també s’afecten. L’autor explica que aquestes ferides no demanen ser cicatritzades, sinó acompanyades. «La ferida és un solc on la infinitud del que fereix deixa una llavor susceptible de créixer, madurar i donar fruit. La cura de l’ànima no és sinó un treball gegant sobre aquests solcs». L’acció de cura que comporta la ferida és al mateix temps seguiment i transformació, que eixampla la mirada, «crea món i intensifica la vida». M’ha reconfortat aquesta lectura perquè crec que aporta elements de bellesa, reflexió i inspiració en un moment en què pot predominar el drama i la paralització.
Jo aquest estiu he pogut tindre una situació de privilegi per a tractar d’escoltar-me i fer el que necessitava, junt amb una llar còmoda i segura i un temps de descans. Ara ja no pense que l’expressió «fer el dol» siga fosca, ni tampoc em fa por. No obstant això, el dol no «s’ha fet» i molt menys s’ha acabat. Hem de conviure, ell i jo.
“Estar sobrepassades”. És la sensació que tot va massa ràpid i la incapacitat d’assimilar i assaborir tot el que ens passa com ens agradaria
M’ha agradat que Esquirol faça menció d’una expressió que escolte molt al meu voltant i que jo mateixa gaste. «Estar sobrepassades». És la sensació que tot va massa ràpid i la incapacitat d’assimilar i assaborir tot el que ens passa com ens agradaria. «Sobrepassats i sempre amb retard, mai acabem de ser prou contemporanis del nostre haver vingut a la vida, ni de la nostra experiència de la mort», diu. Afegeix que viure equival a estar cada vegada més excedit per les ferides ―per totes, també per les que ens omplin i ens aporten goig― i que aprendre a viure és aprendre a acompanyar i a respondre a tal excés, però tenint clar que la resposta, encara que siga l’apropiada, mai estarà a l’altura. Ens posa, com a humans, al nostre lloc.
