Són els principals responsables de la delinqüència i la inseguretat als carrers; duen una vida regalada en residències de luxe i desplaçaments en avió pagats amb els impostos de tothom; s’emporten el principal tall del pastís dels recursos i ajudes públiques per a sectors socials vulnerables. Aquesta tríada d’idees conforma bona part del discurs que des de posicions d’extrema dreta s’ha construït sobre les persones menors d’edat que han migrat a soles a la península Ibèrica (els mena, segons el seu llenguatge) i que les veus més destacades d’aquest espai polític (de Santiago Abascal a Sílvia Orriols passant per Xavier Garcia Albiol) reprodueixen de forma incansable.
El reportatge de portada del mes d’octubre de la Directa, firmat per Berta Camprubí, rastreja aquesta realitat llastada pels tòpics i les fake news. Mitjançant la comparació de dades estadístiques i el testimoni d’educadores, entitats dedicades a l’acompanyament i la tutela de joves, representants de l’administració i de diverses persones que van migrar fins als Països Catalans essent menors d’edat, la recerca mostra un panorama del tot oposat al dels discursos extremistes.
Les xifres exposades al reportatge desmenteixen l’associació utomàtica entre augment dels delictes i de les migracions de menors. Aquest darrer factor existeix, i de forma molt notable: segons l’organització Save The Children, a l’Estat espanyol, l’any 2022, hi van arribar 2.375 menors d’edat vingudes de fora de la UE, i 5.151 el 2023 (més del doble). Però les dades del Ministeri de l’Interior detectaven que, en el quart trimestre de l’any passat la criminalitat convencional a l’Estat espanyol (és a dir, deixant de banda els delictes cibernètics), va créixer tan sols un 2,1 % respecte al mateix període de l’any anterior.
I és que la migració de menors és, amb xifres, una realitat d’impacte molt més limitat del que els discursos alarmistes volen assenyalar. Actualment, als Països Catalans, d’acord amb la informació obtinguda per la Directa dels diversos sistemes de protecció de les respectives comunitats autònomes, hi ha 3.153 menors de 18 anys que han migrat a soles acollides en centres d’emergència i centres de menors: 2.369 a Catalunya, 303 a les Illes i 481 al País Valencià. Caldria afegir-hi un nombre indeterminat que queda fora de les estadístiques, ja que no reben cap mena d’ajut, ni se’ls tramita el permís de residència, un fet que contravé l’article 35 de la llei d’estrangeria, tal com denuncien entitats privades com Punt de Referència o Som Llar, que es dediquen a acompanyar-los.
Mentre que tan sols un 4,3 % de la població d’entre 16 i 24 anys a l’Estat espanyol s’ha pogut emancipar, a les joves migrades se’ls esgota tot recurs de protecció als 23 anys
La realitat que mostra el reportatge és que, mentre que tan sols un 4,3 % de la població d’entre 16 i 24 anys a l’Estat espanyol s’ha pogut emancipar i deixar la llar materna, les migrants no acompanyades que arriben a casa nostra se’ls perpetua una situació d’emancipació forçada, en el millor dels casos, als 23 anys, edat en què s’esgoten tots els recursos públics destinats a aquesta part del jovent. A aquesta edat, el 60% de les que tenien permís de residència estaven donades d’alta laboral a la Seguretat Social segons Ministeri d’Inclusió espanyol. “El procés migratori els fa créixer molt de pressa, la societat els hi exigeix moltíssim, s’han d’emancipar totalment als 18 o 19 anys, quan aquí els joves s’emancipen amb 30 anys”, assegura Ricard Gozálvez, director de l’àrea d’emancipació de l’entitat valenciana Som Llar.
A banda, cal tenir en compte, com també s’explica en l’edició 582 de la Directa, molts menors que aconsegueixen creuar les fronteres espanyoles son sotmesos per part dels dispositius policials a una sèrie de proves de verificació d’edat que han estat àmpliament qüestionades per la comunitat mèdica, tant per la seva metodologia com per la discrecionalitat amb què s’apliquen, consistents en l’examen d’una sèrie de radiografies del canell, l’estructura dental i la clavícula. En molts casos s’ha certificat que eren més grans de 18 anys tot i que les afectades duien documentació dels seus llocs d’origen que certificaven que encara eren menors, cosa que els deixa en situació irregular i sense cap protecció. Aquestes situacions han derivat en recursos judicials que, de forma aclamadora, han donat la raó, solen donar la raó a les denunciants i s’obliga a internar-les a un centre de menors. Però, com alerta l’advocat Albert Parés, quan es dona aquesta casuística és molt freqüent que l’administració dilati el tràmit del permís de residència, un fet que obliga a presentar nous recursos.
