Entrem al barri del Raval per un camí enfangat on a una banda hi ha unes casetes baixes semi destruïdes. Dins dels patis podem veure encara delimitats els espais reservats per l’hort i el corral dels animals. En l’altra vorera resten tres cavalls xicotets menjant palla i lligats a un fanal, amb la marca del fang fins al coll. Han passat set dies d’ençà que el riu Magre, limítrof amb el Raval, ho va arrasar tot i encara ara no ha entrat cap màquina al barri. Ara mateixa és quasi inviable transitar per la zona, solament hi ha dos carrers gairebé buidats per on s’apropen les furgonetes de voluntariat amb menjar i aigua potable. En algunes cases del barri la llum va arribar el sisé dia, com a la de Nieves, en altres finques encara ara no ha arribat, com en què hi viu la seua cosina, mentre que el servei s’ha restablert a pràcticament la resta d’Algemesí.
“El Raval viu d’esquena al poble i Algemesí d’esquena al barri”, segons explica Joan, un dels fundadors de la Nova Muixeranga d’Algemesí. Aquesta zona és dels anomenats barris d’acció prioritària, se separa del poble per tres barreres físiques: les vies del tren, el riu i el polígon industrial què afavoreixen l’aïllament social que s’hi viu des de fa anys, “i també provoca la diferenciació de classes”, apunta Patricia veïna que ens acompanya caminant tot el trajecte i presentant a moltes de les seues conegudes.
Per a fer compres grans, anar a l’institut o el metge, les veïnes del Raval han de travessar les vies pels passos subterranis, una “dinàmica que perpetua l’aïllament total amb efectes devastadors”
La meitat de la població és gitana, vora el 25% d’origen marroquí i la resta paios. Mentre no li para de sonar el telèfon, Joan assegura que han parlat amb l’Ajuntament diverses vegades per demanar-les que vinguen les màquines i des del consistori asseguren que ja les han enviades, “però la realitat és que no n’ha arribat cap ni tampoc cap autoritat”.
La majoria dels habitatges que hi ha al barri són blocs de quatre pisos d’altura i una amplada d’uns 50m². Una antiga treballadora de Serveis Socials del Raval, ens explica que al barri hi ha una manca absoluta de serveis. No hi ha supermercat, carnisseria, fruiteria ni verduleria. Per a fer compres grans, anar a l’estanc, a l’institut, a qualsevol activitat extraescolar o el metge, les veïnes del Raval han de travessar les vies pels passos subterranis, “dinàmica que perpetua l’aïllament total amb efectes devastadors: hi ha molts prejudicis de la gent del poble cap a la gent del Raval, ja que no hi ha una integració real, són “l’alteritat””. Els índexs d’abandonament escolar i taxes d’atur són altíssims, i es troba activitat de compravenda de droga. Al Raval hi ha un alt percentatge de beneficiàries de la Renda Valenciana d’Inclusió.
Set dies sense màquines
“Demaneu que arriben les màquines! Expliqueu que aquest govern és una vergonya”, ens criden pel carrer mentre passen desenes de voluntaris carregats amb graneres i pales. Un d’ells, Quique, de 19 anys, que ha vingut des de Crevillent s’atura i ens diu que la maquinària que cal per a treure les deixalles està al poble i que no entén per què no venen a aquest barri: “és al·lucinant que a mi m’haja facilitat l’Ajuntament del meu poble poder venir ací a ajudar i l’Ajuntament d’ací no ajude els habitants d’aquest barri rebentat i que ho ha perdut tot”. Per la seua banda, Andreu, que ha vingut des de la ciutat de València, manifesta que és molt frustrant el que passa al Raval, “en aquest tros som cinquanta persones retirant fang durant hores, mentre que una màquina ho faria en qüestió d’uns pocs minuts”.
En aquest punt, en un dels principals carrers del barri, la persona responsable de la Unitat Militar d’Emergències (UME) ordena a les persones voluntàries que facen una cadena humana i traslladen tot el trastam enfangat a una única vorera per poder-lo deixar mínimament transitable. “Hauria de ser una tasca per a la propia UME i no per al voluntariat, veritat?”, es pregunta Andreu en veu alta. Fa uns dies, ens explica Joan, l’Ajuntament va fer una crida perquè no vingueren més voluntaris per no entorpir les tasques de l’UME, “aleshores l’UME no va aparéixer i ara que sí que hi és, és l’UME la que demana ajuda al voluntariat”. Amb relació a això, Patrícia afegeix que els pocs tractors que han aparegut aquests dies també són portats per persones voluntàries, principalment de la cooperativa agrícola, “els veïns i voluntariat ho acabem fent tot”.
No hi ha voreres ni camins per on les persones puguen transitar, i alguns infants juguen damunt de les piles de fang i brossa. La situació ha arribat a l’extrem que fins i tot una de les persones uniformades dels serveis d’emergències desplaçada a la zona ha explicat a La Directa que el veïnat i voluntariat tenen raó: “és urgent que vinga més serveis professionals, i sobretot cal que entre maquinària pesant ja!”. També reconeix que el problema de la situació que s’hi viu allà es deriva del disseny defectuós de les clavegueres que són molt estretes “no xuclen l’aigua, i per això tot està estancat en la superfície. Caldrà acudir a empreses de desembussos per solucionar la situació i avaluar els possibles danys als edificis, alguns d’ells massificat”.
Les persones voluntàries van totalment equipades i el veïnat sense cap mena de protecció. També es queixen de la necessitat de botes d’aigua, ja que la majoria de la gent va en xancletes en mig del fang
A més, els talls d’aigua continuen durant el dia, l’aigua de l’aixeta no és potable i ix amb molt poca pressió, “no podem cuinar amb eixa aigua perquè ens han dit que està contaminada”, afirma Patrícia. Diverses veïnes coincideixen també en el fet que les cases estan plenes d’humitat que s’impregna fins i tot entre els llençols, la roba o les cadires. L’Ajuntament no els dona EPI ni mascaretes i és cert que és sorprenent veure les persones voluntàries totalment equipades i el veïnat sense cap mena de protecció. També es queixen de la falta de sabates per als infants i de la necessitat de botes d’aigua per a tothom, ja que la majoria de la gent va en xancletes en mig del fang.
Limitacions a l’accés sanitari
El fill de Patrícia és dependent de grau dos i cada setmana ha d’anar a l’Hospital de la Fe a rebre el seu tractament. Hui li tocava anar-hi, però no ha pogut perquè no es pot entrar ni eixir d’on viuen amb cotxe ni el menor pot transitar pels carrers amb quinze pams de fang. Una de les seues veïnes és Nieves i explica que el personal sanitari es nega a venir al barri: “només hem vist un parell d’equips durant els set dies”. Ara mateixa, al Raval es necessiten medicaments per a infants i gent gran. No hi ha cap centre de salut ni farmàcia en funcionament perquè va quedar destruïda per l’aigua. Aurora, la farmacèutica, recorda angoixada com li va agafar la riuada treballant, “en cinc minuts l’aigua va arribar a créixer més d’un metre dins la farmàcia i vaig haver de pujar a la teulada per seguretat”. Sense serveis sanitaris les persones amb necessitats, haurien de desplaçar-se fins al poble, però el bloqueig que s’hi viu ho fa inviable per a moltes veïnes.
Lola intenta comptabilitzar quantes nits porten sense dormir més de quatre hores: “tenim malsons cada dia. Jo per exemple somie de manera reiterada que em cau un muntó de llot damunt”
Per la seua part, Patrícia s’emociona de la ràbia i el cansament acumulat d’aquests set dies: “que vinguen a treure’ns el fem que està amuntonat per tot el barri, els cotxes encallats en el llot i el fang que ens arriba fins al genoll”. Es troba amb altres veïnes i comenten que viuen el dia de la marmota: “fa dies que estem ací atrapades”. Una de les amigues és Lola, que intenta comptabilitzar quantes nits porten sense dormir més de quatre hores: “tenim malsons cada dia. Jo per exemple somie de manera reiterada que em cau un muntó de llot damunt”. Aurora també afegeix: “estem traumatitzades i totalment abandonades”.
Malgrat tot, estan molt agraïdes perquè ara fa dos dies que estan arribant moltes persones voluntàries, la majoria del sud del País Valencià. També ve molt voluntariat d’altres barris d’Algemesí, com ara l’Elena que reconeix que al poble en general els carrers ja són transitables, al contrari del Raval. A més, segons li han dit altres amigues que estan fent voluntariat, l’Ajuntament les hauria enviades de manera prioritària a netejar espais municipals i inclús empreses, “per això vaig decidir venir jo ací”, rebla.
Abandonament discriminatori
Avancem pels carrers. Tan sols acabem veient un camió de l’UME i un altre de bombers. Per contraposició, trobem centenars de voluntaris. La majoria li pregunten a Mariano què cal anar fent i mentre ens comenta “que la maquinària estiga als altres barris d’Algemesí és una clara qüestió de classe social i és intolerable tot el discurs racista i classista associat: si vius d’esquena a una comunitat per sistema, en una situació tan tràgica com aquesta, seguiràs fent-ho”, sentencia. En eixe moment, Elena afegeix que pensa que les unitats d’emergència també tenen prejudicis sobre la zona, la consideren marginal i perillosa.
“Que la maquinària estiga als altres barris d’Algemesí és una clara qüestió de classe social i és intolerable tot el discurs racista i classista associat”
Una altra veïna del poble, Gemma, denuncia que han transmés a la policia local el llistat de les necessitats que té el barri i els han dit que els cotxes de repartiment no poden accedir perquè s’ha de fer amb cura i de manera organitzada: “considere que és un discurs classista i racista, que insinua que la gent se n’aprofita i que demanen el que no necessiten”. Altres joves voluntaris també ens diuen que en alguna ocasió els han indicat: “no entreu al Raval, aneu directes al poble”. Lucia es troba netejant a fons les parets de la farmàcia junt a una desena de voluntàries i va estar fent extraescolars en una escola del barri, i explica com els seus amics li deien “ves amb cura que està ple de gitanos i moros”. La il·lustradora Ame (Tres Voltes Rebel) que també viu a Algemesí, també alerta que no es té en compte que hi ha molta gent musulmana al barri i que el menjar que s’està repartint no és tot halal.
Serena, tècnica de desenvolupament local i que va portar un projecte d’intervenció comunitària amb dones al barri, recorda que la construcció dels passos subterranis de les vies del tren per anar al poble ja va ser molt polèmic en el seu moment. Es va generar una forta denúncia veïnal sense cap fruit. Els tres passos per accedir a Algemesí quan plou un poc sempre s’inunden, “son llocs molt foscos amb raconets i amb molta sensació d’inseguretat”, afegeix Patrícia.
Moltes gotes que van vessant el got
Gemma que ha anat diversos dies amb un grup d’amics a ajudar, explica que si bé és cert que de menjar i aigua no en falta, sí que arriben poques furgonetes de repartiment amb altres productes de necessitat bàsica i materials, “quan he presenciat alguns dels repartiments he vist molta tensió i complexitat perquè porten una setmana d’acumulació de tragèdia, necessitats i pobresa agreujada”. Serena reflexiona que ens trobem un barri no molt articulat i que acaba derivant en dinàmiques de “guerra entre pobres, ja que la marginalitat porta a fer que la gent lluite entre si i s’agreugen els conflictes”.
La policia diu als veïns que el què han de fer per evitar aquestes situacions és anar als punts de repartiment a Algemesí, “el que vol dir haver de travessar les vies per accedir-hi per un pas subterrani ple de fang amb rampes que esvaren, previ creuament del barri del Raval que està amb els carrers inaccessibles plens de fang, cotxes, mobles… i sense tindre calçat adient per a poder caminar”, conclou l’algemesinenca. Ame considera que l’ajuda la mereix tothom, “malgrat que abans de la riuà no la tinguera i que caldria trobar una fórmula perquè així fora”, conclou.
