Aquests dies, a l’Espai Texas es representa Hablar no sirve. De Nada, definit per qui n’és autor, l’escriptor i bloguer Roberto Enríquez, més conegut com a Bob Pop, com un “monòleg impossible”. La seva dependència física a causa l’esclerosi múltiple l’impossibilita fer les coses sol. Ha d’anar sempre acompanyat, “insola”. Així es fa pales al títol de l’espectacle. El punt al mig fa les funcions d’una contrarèplica imaginària, encara que a voltes es genera un diàleg amb l’actor Daniel Bayona, que figura com l’assistent de Bob Pop. La funció explora la dependència i la necessitat d’explicar històries quan, amb el temps, per fi, es poden entendre. Així, parteix de la importància de donar valor a moltes coses que ens acosten a la vida, el riure, les paraules… Perquè, “parlar no serveix (de res)”, però com assenyala l’autor “callar tampoc”
Bob Pop (Madrid, 1971) és un comunicador que s’expressa amb una picaresca d’afinitats goliardes. Ha treballat per a diversos mitjans de comunicació i és autor d’alguns llibres, entre novel·les i reculls de diaris i anotacions personals. El seu discurs està nodrit amb tota classe de referents: mediàtics, literaris, musicals i folklòrics. La seva crítica és esmolada i amb gran sentit de l’humor. Però amb la seva ploma també ha signat la sèrie de diaris Días ajenos (Somos Libros, dos volums, l’any 2019), on s’expressa i cita a diversos literats despuntant certa dosi de lirisme. També és creador, director i actor de la sèrie de ficció Maricón perdido per la qual ha rebut diversos reconeixements, entre ells, un Premi Ondas (2021) a la millor sèrie de comèdia.
L’espectacle que ara presenta al Texas agita la consciència de la cultura de la discapacitat associada al victimisme de format lacrimogen: és el que l’autor defineix com a “porno-superació”. La seva discapacitat causada per l’esclerosi múltiple es manifesta perquè l’entorn està adaptat principalment pels “bípedes”. Per tant, si l’entorn estigués adaptat com cal, la interacció no sostenible de moure’s amb cadira de rodes seria una altra manera de desplaçar-se. Com un atribut. Aquesta situació ens pot fer evocar les deïtats gregues: en el consell de l’Olimp, Hefestos tenia una discapacitat i estava dotat de virtuts i misèries, com la resta del panteó diví.
L’autor i intèrpret ens introdueix en la idea del “doble quàntic discapacitat”, un concepte que fa que una persona amb discapacitat visqui en una altra dimensió, com en una realitat paral·lela
Al llarg de l’espectacle s’exhibeix el caràcter polifònic, crític i amb humor però alhora amb tocs cruents del seu protagonista. Arrenca amb una concatenació de fets que l’han portat a construir aquesta posada en escena del fracàs. Ens introdueix en la idea del “doble quàntic discapacitat”, un concepte que fa que una persona amb discapacitat visqui en una altra dimensió, com en una realitat paral·lela. Entremig, experiències viscudes i històries personals. I també càrregues concretes contra casos mediàtics entorn de l’abús sexual infantil. Bob Pop no s’estalvia de fer escarni de gent Santiago Segura i Pablo Motos, així com de José Luis Perales, mentre sona “que canten los niños”. Escoltem a Betty Missiego i el Niño de Elche, alusions a Paul B. Preciado i com es recita l’oda a Walt Whitman de Lorca.
Fa goig arribar un dissabte al matí una sala de teatre (les sessions de l’obra, en cartell alguns dissabtes fins al 23 de novembre, tenen lloc a una hora inusual: a 2/4 d’1 del migdia) i veure-la quasi plena. Fa pensar, amb entusiasme, que potser cal aposar més per aquest format de cultura+vermut (o aigua amb gas) abans de dinar per gaudir del cap de setmana. L’Espai Texas va reobrir les portes de l’antic cinema Texas, com a plataforma per impulsar la creació catalana contemporània i en català l’octubre de 2023. El recinte, té dues sales a més, dedicades a projeccions de cinema amb la mateixa filosofia.
En alguna ocasió, Bob pop ha articulat una metàfora del seu cos comparant-lo amb la vida; explica que sovint abraçava la idea de posseir maneres més virils, associades a la masculinitat més normativa, “sense ploma”, per tal d’allunyar-se de l’assetjament que va patir durant molt de temps. Finalment, la paràlisi de la meitat dreta del seu cos ha neutralitzat aquestes formes com una expressió del món en què vivim. Apunta que les dretes són una calamitat i que cal estirar des de les esquerres per compensar. I així, com un acte de rebel·lió, tot el públic assistent acaba dret ballant a l’escenari. Un símil que recorda el final la versió recontralliure del Hamlet de Chela Ferrari que acaba de passar pel Lliure de Gràcia i estrenada al Teatre Nacional de Catalunya durant el Grec 2022, amb actors amb síndrome de Down. Així que, a ballar i visca la ploma de Bob Pop.
