Marta G. Franco (@teclista) es presenta com a habitant d’internet des de 1999, quan d’adolescent va descobrir que li obria les portes a mons on no podia arribar d’altres maneres. Es va apropar al moviment okupa i d’allà els seus hacklabs i espais de hacktivisme. Va ser d’aquest ambient des d’on va viure el 15M i va ser una de les persones darrere el Twitter d’@acampadasol. Més tard va treballar a la comunicació de l’ajuntament d’Ahora Madrid. Actualment, forma part del col·lectiu Laintersección i la xarxa Algorights. A Las redes son nuestras (consonni, 2024) reconstrueix una història popular d’internet, de com s’ha construït des de baix, i planteja propostes per construir un internet més habitable.
A Las redes son nuestras parles d’un “pacte social” amb aquestes grans empreses tecnològiques, les anomenades Big Tech, i dius que s’està trencant. Estem deixant de confiar en el fet que siguin un espai que ens pot servir?
Al principi vam començar a utilitzar aquestes eines de manera una mica ingènua. Tot i que hackers i hacktivistes ja estaven donant la llauna amb els problemes de privacitat o sobirania, la gent ho passava per alt. Semblava que, tot i ser així, seguia pagant la pena, perquè et servia per connectar amb les teves amistats, mostrar la teva feina, informar-te… Però en els últims anys aquestes parts negatives se’ns han revelat d’una manera molt més forta a totes, siguem hacktivistes o no, i crec que avui ja és mainstream que hi ha un problema amb les xarxes socials. Aquell contracte social, que era “jo et dono les meves dades i et cedeixo una mica de privacitat a canvi que em deixis comunicar o informar-me a través de la teva infraestructura digital”, ja hi ha molta més gent que pensa que no val la pena.
Què hem de fer si volem seguir comunicant-nos amb la gent que hi ha en aquests espais?
Es pot abordar des de molts fronts. Des del nivell més institucional, podem exigir als governs que apliquin regulacions o normatives; des d’àmbits més hackers estan muntant espais digitals autogestionats o pel comú. També podem fer accions individuals, tenir-ho en compte en les nostres pràctiques de consum, triar estar en una xarxa i no en una altra, o donar-nos de baixa de Spotify i comprar més discos directament a les nostres artistes preferides. En problemes polítics tan grans, hi ha formes d’incidir en molts nivells. El primer que hem de fer és ser conscients que hem de militar en la sobirania tecnològica, en espais digitals comuns, i a partir d’aquí que cadascuna triï en quina posició està més còmoda.
Pots intentar que a l’escola de les teves filles utilitzin programari lliure, o reduir les hores que dediques a espais comercials digitals
Podries plantejar algunes possibilitats concretes?
Pots canviar d’operadora a Som Connexió, per dir un nom molt concret. Pots intentar que a l’escola de les teves filles utilitzin programari lliure, o reduir les hores que dediques a espais comercials digitals, per exemple. Vull insistir que el primer és simplement ser conscients que hem de fer alguna cosa, i això crec que ho estem aconseguint, i en quant obris els ulls se t’acudiran un munt de formes de militar en la sobirania tecnològica.
Com s’ho han fet aquestes empreses per atrapar-nos tant a les seves plataformes que ens costi imaginar alternatives?
Rebecca Giblin i Cory Doctorow parlen de capitalisme de coll d’ampolla, que és un concepte que funciona molt bé per Amazon, Airbnb o Uber, empreses que el que fan és tendir a ser monopolis en el seu sector. És paradoxal i emprenyador, perquè totes aquestes empreses neixen de la ideologia californiana del post-estat, de la llibertat absoluta sense control estatal, però en realitat estan ocupant sectors de l’economia d’una manera completament controlada i autoritària, sense deixar que funcioni la suposada mà lliure del mercat. El que ens han proposat les grans tecnològiques és deixar de confiar en la intervenció de l’estat, però en realitat li hem cedit tot aquest poder a uns senyors que estan a Silicon Valley i ni tan sols tenim la capacitat de votar per triar quin d’ells ens governa en cada moment.
Juguen amb la noció de llibertat.
Hi ha una pugna pel concepte de llibertat: la llibertat de fer el que et vingui de gust, la llibertat “madrilenya” d’anar a fer canyes en plena pandèmia, o la llibertat de construir un món en comú on totes les persones visquin en dignitat i puguin desenvolupar les seves capacitats. Una part de les persones que convivien a mitjans dels anys 90 en aquesta ètica del programari lliure se n’ha anat cap al neoliberalisme més extrem i menys responsable per la comunitat. En canvi, hi ha una part d’aquesta ètica del programari lliure que s’ha seguit mantenint, connectada amb idees més llibertàries i que estan més a prop del que nosaltres volem.
Una part de les persones que convivien en aquesta ètica del programari lliure se n’ha anat cap al neoliberalisme més extrem i menys responsable per la comunitat
També planteges qüestions negatives en l’ús d’aquesta ètica del programari lliure.
Vull anar amb molta cura per no repetir els errors del passat, i no hem d’oblidar que aquell internet previ a les Big Tech, que ens sembla tan mític, era un espai d’homes blancs rics on era molt difícil que hi hagués diversitat.
Però aquesta filosofia i el seu plantejament de la meritocràcia pot sonar molt bé. Com es perverteix?
La idea de meritocràcia en el programari lliure és que tu pots decidir com serà el programa fent-lo tu mateixa. Però clar, no tothom té el temps, la disposició i la capacitat de posar-se a escriure codi. Perquè el programari respongui a les necessitats de la comunitat que el farà servir cal que les persones que el desenvolupen escoltin aquesta comunitat.
I això no està passant?
Falta una interlocució real. Ho podem veure en Mastodon, i em sap greu començar criticant-lo, perquè mola moltíssim i vull que tothom el faci servir, però té un problema: és el projecte d’una sola persona, un desenvolupador, que va crear una empresa sense ànim de lucre perquè sigui la que lideri el desenvolupament, però li han de donar una volta a la governança perquè la gent que el fem servir realment puguem decidir una mica. Tot i això, es fa millor que en projectes anteriors, perquè publica un toot dient “volem fer això” i es genera un debat, però ja sabem que perquè la participació sigui real s’ha d’articular una mica millor.
Per no quedar-nos en la crítica, Mastodon, a banda de ser una alternativa lliure a Twitter, incorpora un element que reivindiques molt, la interoperabilitat. En què consisteix?
Quan va començar, internet estava pensat com una tecnologia interoperable, de manera que pots fer-la servir des de diferents dispositius i servidors.
Aquesta interoperatibilitat és la que les xarxes socials comercials tanquen, perquè volen que et quedis al seu servidor per tenir totes les teves dades i explotar-les
Per exemple, el correu electrònic és una tecnologia interoperable perquè jo puc tenir un correu amb Gmail i enviar-te un mail al compte que tinguis tu a la Universitat de Barcelona o en un servidor autogestionat sota el llit, gràcies al fet que utilitza una sèrie de protocols lliures perquè s’entenguin entre si. Aquesta lògica és la que va permetre que internet s’estengués per tot el món, i és la que en un moment donat les xarxes socials comercials tanquen, perquè volen que et quedis al seu servidor per tenir totes les teves dades i explotar-les. Apostar per la interoperabilitat és tornar a la idea que les tecnologies de comunicació a través d’internet tinguin uns protocols perquè no quedin capturades en el servidor de l’empresari que decideixi posar-les en marxa.
Com van aconseguir tancar-nos als seus servidors i trencar aquesta interoperabilitat?
Hi va haver un robatori quan es va inventar l’etiqueta “web 2.0”, i es diu que lis usuaris passen a ser protagonistes d’internet i a crear els seus propis continguts: tothom pot ser periodista, pujar vídeos o distribuir música a través d’uns espais el model de negoci dels quals és extreure dades de les nostres interaccions. Per això les plataformes que sorgeixen en aquesta època, com Flickr, MySpace, Twitter, Facebook i la resta de xarxes socials que coneixem avui, estan dissenyats de manera que no et puguis comunicar amb ningú que estigui fora d’aquell espai. Si estàs a Twitter no pots enviar un missatge a algú a Facebook. Quan comencen a fer això és perquè és necessari tancar-nos per tal que cada xarxa acumuli més dades per poder monetitzar-les venent publicitat.
Se suposa que estem acceptant aquestes condicions, però com ens fan pensar-hi les mirades feministes sobre el consentiment?
En l’àmbit de les polítiques sexuals estem plantejant que el consentiment sempre ha de ser informat, lliure, revocable en qualsevol moment, i sobretot, que es doni en un espai d’igualtat de poder. Quan has de dir que sí per fer servir un servei en línia i és l’única opció que tens, i a més t’estan dient que et pots llegir uns termes legals que són cinquanta mil paraules escrites en llenguatge jurídic que no tenim temps de llegir ni d’entendre, i a més a més, si dius que no, no podràs accedir a una informació o un servei que probablement necessites per la teva vida quotidiana… No és un consentiment real, és un consentiment viciat.
Quan has de dir que sí per fer servir un servei en línia i és l’única opció que tens, no és un consentiment real, és un consentiment viciat
Hi ha un problema, que la regulació europea de protecció de dades pensa les dades com una cosa completament personal. Si sospites que una empresa no ho està fent bé, t’has de queixar tu sola, individualment, i lluitar per les teves dades. Sense tenir negociació col·lectiva de les nostres dades, perquè s’han convertit en una cosa completament personal, és molt difícil que persones amb vides precàries i amb temps limitat puguem lluitar per elles.
Hi ha una tensió entre la necessitat d’estar en aquests espais, que s’han convertit en el debat públic, i la de crear espais propis.
És com el típic debat entre reforma o revolució, si has d’intentar fer el millor que puguis des de dins del sistema o sortir-ne. Jo crec que la resposta a aquesta dicotomia és que s’ha d’estar als dos llocs. Però hem estat molt de temps posant molts ous a la cistella de les grans tecnològiques i hem descuidat els espais autogestionats i els espais on podem tenir més sobirania. A l’època del 15M vam aconseguir moltes coses i va ser un espai fructífer, però actualment s’han tancat moltes portes i és difícil que pagui la pena seguir en aquests espais. Ens hauríem de replegar una mica i, sense deixar els espais mainstream, posar més esforços en construir els nostres.
Hem estat molt de temps posant molts ous a la cistella de les grans tecnològiques i hem descuidat els espais autogestionats on podem tenir més sobirania
En el mainstream ens hem acostumat a parlar amb milers de persones, que tot sigui multitudinari i amb uns llaços molt dèbils. Quan puges un vídeo a Twitter o Instagram i el veuen 200.000 persones, però la majoria no hi han prestat atenció. No t’estàs comunicant realment amb 200.000 persones. També necessites tenir la teva assemblea de barri amb només 50 persones a qui coneixes i amb qui tens un vincle quotidià molt més fort. I també necessites tenir la teva assemblea de barri a internet: una llista de correu, Mastodon, un grup de Signal… Hem descuidat molt l’assemblea de 50 persones i convé construir-la. Si la construïm, la cuidem i millorem en aquest àmbit, potser d’aquí a un temps podrem tornar a planejar el salt al mainstream.
Com explicaries a algú que milita en un sindicat de barri o treballa en el sector social quina és la importància d’això pel seu activisme o la seva feina?
En molts àmbits som conscients que les nostres decisions sobre l’ús d’eines tenen moltes implicacions mediambientals, laborals, que afecten les vides quotidianes de moltes persones. Hem d’estudiar millor les implicacions de les eines tecnològiques, i també reflexionar sobre quines necessitem i quins són els valors que hi busquem. I amb valors vull dir que pot ser que determinada xarxa social comercial faci que el teu vídeo el vegin 200.000 persones, però com deia abans, no hi estàs parlant.
Però a banda de la facilitat, has de valorar el que ofereix el programari lliure en termes d’autogestió, sobirania i de no estar alimentant un model de negoci nociu
En canvi, amb una newsletter que arribi a 50 persones, potser quan hagis d’aturar un desnonament, en vindran 30. Una ràtio que no tindràs amb la gent que vegi el teu vídeo viral. D’altra banda, hi ha aplicacions de les Big Tech que estan dissenyades de manera que sembli que facin les coses soles, que són súper fàcils de començar a fer servir en comparació amb eines de programari lliure que poden semblar més complexes. Però a banda d’aquesta facilitat, has de valorar tota la resta de coses que t’ofereix el programari lliure en termes d’autogestió, sobirania i de no estar alimentant un model de negoci nociu.
Al final del llibre parles de la capacitat de construir un internet diferent, perquè som nosaltres qui li donem sentit.
Les xarxes les fem nosaltres, perquè les interaccions socials, que són les que li donen valor, són nostres. Hem d’atrevir-nos a imaginar altres internets, i atrevir-nos a imaginar tecnologies des d’altres llocs, partint d’una anàlisi de què és el que volem i necessitem, i no de com adaptar la darrera joguina, es digui Twitter o intel·ligència artificial.
