Els pagesos tornen a tallar carreteres al nord del nostre país. Com una notícia més ens arriba a les pantalles: retencions i retards per qui passi per l’AP7. Una vegada més, vaja. Es queixen de no sé quin tractat de comerç de la UE i buiden camions i tot això que fa anys que, periòdicament, anem sentint. Res de nou, una vegada més els pagesos i les seves coses. Els de l’altra banda de la frontera normalment són els primers de sortir i els més bel·ligerants, i potser per això, la pagesia té fama d’estar una mica millor al país veí, però tots estem dins de la UE (i dins d’un món globalitzat) que aboca el sector primari a liderar rànquings de suïcidis per sector laboral. La misèria quotidiana de voler viure de la terra.
El tractat que es negocia ara és amb Mercosur, per permetre l’entrada o canviar els paràmetres de certs productes de Sud-amèrica al mercat europeu. Podria allargar-me buscant les dades de carn de boví que travessaran l’atlàntic i de tot el que a la majoria ens podria semblar escandalós, però no sé si val la pena. No és sinó un tractat més, l’enèsim, que posa la pagesia a competir amb les cartes marcades en un joc terriblement desigual i, després, encara, haver de sentir opinòlegs dient que som un sector poc competitiu i subvencionat i que si no ens funciona el negoci què hi farem: és el mercat.
Podríem posar números al que ens estalviem en extinció d’incendis si hi ha una agricultura i una ramaderia que mantinguin un mosaic agroforestal. Podríem quantificar segurament també el benefici de tenir certs tipus de paisatges
Podríem posar números al que ens estalviem, com a societat, en extinció d’incendis si hi ha una agricultura i una ramaderia que mantinguin un mosaic agroforestal, camins i conreus. Podríem quantificar segurament també el benefici social de tenir certs tipus de paisatges: per les persones (per gaudir-los) i per la biodiversitat. Però suposo que no cal comptar-ho mentre ens ho facin de franc. D’aquí no gaire, quan sigui un problema, ja es buscarà d’on treure els diners per contractar alguna empresa que posi un pedaç aquí i un allà, i segurament els hi tocarà fer-ho als ajuntaments.
Mentre els pagesos tallen l’autopista llegeixo que a la Cerdanya hi ha pobles on només viu gent a dues de cada deu cases. Un desert de cases buides que contrasta amb els carrers plens de guiris i expats de Barcelona on cada vegada costa més sentir a parlar en català. Tant a la Cerdanya com a Barcelona trobar casa a un preu raonable és una odissea, però és el que hi ha, què hi farem. Si vols viure al teu poble o al teu barri és ben senzill: sigues ric.
Tot plegat passa per davant nostre com si fos inevitable. Com si un destí escollit per algun ens superior ens arrossegués sense remei. Què hi farem: el mercat. El mercat, és clar. El mateix que s’empassarà cent mil habitatges socials dels Països Catalans abans del dos mil trenta. Qui fa aquestes lleis? El mercat, suposo. El mercat mana i la política obeeix, no hi poden fer res. Qui s’hi atreviria? Per això veurem acalorats discursos en defensa de la pagesia que acabaran en un vot favorable a l’enèsim tractat de lliure comerç de la UE.
Si l’AP7 tallada no els espanta prou, espero que els carrers de Barcelona plens aquest dissabte els espantin una mica, i que ho facin també els tractors si tornen a sortir al carrer. Perquè sí, tot és la mateixa lluita
El mercat mana i no es pot fer res amb els pisos buits de la banca, ni dels grans tenidors. Mana el mercat, o els diners, o ves a saber què perquè jo aquest món cada vegada l’entenc menys. Però el que és evident és que la política se suposa que té les eines per fer millor les vides de la gent, per mantenir viu el país i la terra. Té les eines, però si no les fa servir deu ser que fa més por posar límits al mercat que no pas arruïnar la terra o les vides a milers de persones.
Si l’AP7 tallada no els espanta prou, espero que els carrers de Barcelona plens aquest dissabte els espantin una mica, i que ho facin també els tractors si tornen a sortir al carrer. Perquè sí, tot és la mateixa lluita: cuidar la gent, cuidar la terra, cuidar-nos.
