El relat mediàtic al voltant de les manifestacions del passat 13 d’octubre a Madrid, 19 d’octubre a València i 23 de novembre a Barcelona, està tractant de capturar la qüestió en una gàbia que eviti la capacitat de desbordament que pot tenir el conflicte sobre l’habitatge. El relat que entén la qüestió de l’habitatge com un problema “generacional” acotat a les possibilitats d’emancipació i de projecció vital del jovent, vol situar el problema i la solució en la crisi de reproducció de les classes mitjanes. En aquest sentit, són força clars alguns testimonis de les cròniques escrites aquest dies:
Cal un canvi; els nostres fills tenen molts problemes per llogar un pis en condicions, i això no pot ser –ha dit la Puri en declaracions a l’ARA–. Nosaltres vam viure de lloguer fa molts anys i ara som propietaris, però patim per ells (Ara).
Encara que és intergeneracional, el problema de l’accés a l’habitatge s’acarnissa amb els joves. És el cas del Sergi, l’Adri i el Joan, tres amics de Castelldefels (Barcelona), que segueixen a casa dels seus pares encara que treballen perquè no troben un pis assequible al seu municipi. «Veïns dels meus pares paguen 1.600 euros de lloguer. Jo sol no puc afrontar això» (Eldiario.es).
A la protesta no faltaven veïns que no viuen de lloguer, que tenen el pis pagat i fins i tot lloguen el de solters o el de la sogra, però asseguren que estan a la protesta pels seus fills (El País).
Els subjectes en els quals s’ha centrat l’atenció han estat sobretot aquelles generacions de les classes integrades a les quals el mercat no les permet fer l’itinerari considerat normal
Aquesta narració del conflicte com un problema dels “joves” amanit amb la preocupació dels pares (antics llogaters, propietaris avui) tracta, en primer lloc, de fer un gir per ocultar el conflicte de classe on la propietat (inclosa la petita propietat) és al centre. Els subjectes en els quals s’ha centrat l’atenció han estat sobretot aquelles generacions de les classes integrades a les quals el mercat no les permet fer l’itinerari considerat normal: emancipar-se com a llogater i després tenir un projecte de vida basat en la propietat, per una banda, i la gent que ja està en una edat de maduresa vital i laboral, que no ha pogut accedir a la propietat i l’estabilitat de la qual està amenaçada per un mercat de lloguer disparat, per l’altra.
L’Anna n’és un exemple. Explica com s’ha vist “expulsada” de la seva ciutat natal, Barcelona: “Fa tres anys em vaig independitzar per anar a viure sola a Gràcia, però ara he de marxar a viure al Prat perquè em fan fora de la meva ciutat”, diu. És psicòloga i assegura que es guanya bé la vida, però “feia anys que pagava un lloguer abusiu” que no li permetia estalviar. “He hagut de marxar de Barcelona per poder-me comprar un pis amb cara i ulls, i a sobre els meus pares m’han hagut d’ajudar amb l’entrada”, explica indignada (Ara).
L’investigador de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), Jaime Palomera, considera que s’està vivint ”un canvi d’època”. Segons ell, les persones que van néixer a partir dels anys 80 i, en especial, els que van començar a buscar casa «a partir del 2008» —l’any de l’inici de la crisi financera d’abast mundial—, es troben una realitat molt diferent respecte a les dues generacions anteriors (Beteve.cat).
La presidenta d’Hàbitat3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, creu que bona part dels millennials no heretaran de la generació boomer, ja que amb l’augment de l’esperança de vida, algunes propietats aniran a parar «als nets o als besnets» (Beteve.cat).
Noti’s com, quan es parla de les diferències d’accés a l’habitatge entre diferents generacions, sense explicitar-lo es fa en referència a aquelles generacions adultes nascudes abans dels processos de migració que han modificat profundament les realitats socials i de classe, i d’aquells itineraris vitals que han aconseguit arribar a les fites de la classe mitjana mitjançant l’acumulació de patrimoni immobiliari. Aquest relat, que es repeteix a pràcticament totes les cròniques, analitza la qüestió només a partir d’una part del país real i deixa virtualment fora del focus els subjectes que han estat i encara són els protagonistes tant dels desnonaments com de les situacions més greus de violència i pressió immobiliària. Resta fora tot el precariat format tant de realitats migrants com, en general, aquella població que no ha arribat a acomplir l’estàndard de la classe mitjana propietària.
Aquesta distribució del protagonisme en la configuració del relat públic de la mobilització determinarà els límits dels eventuals canvis legislatius que pugui provocar. No és casual en aquest sentit que, en aquesta interpretació bolcada als grans mitjans, les consignes contra el rendisme ocupin un segon pla quan no han estat directament invisibilitzades.
Si estem a un punt d’inflexió, cal una reflexió profunda al moviment d’habitatge sobre els següents passos
La idea dels progenitors propietaris preocupats pel futur del jovent, d’alguna manera estableix el consens sobre unes solucions que no posin en risc el paper que té el patrimoni immobiliari a l’economia de determinats sectors i que protegeixin a la vegada les opcions dels seus descendents als processos de reproducció social. Un acord entre la protecció del que Pablo Carmona, al llibre Democracia de propietarios, ha anomenat “rendisme popular” i la resolució controlada de la crisi de l’habitatge mitjançant un consens des de dalt. La lògica de les zones tensionades pot sintetitzar molt bé aquesta línia: un canvi que estabilitza uns preus del lloguer dins records històrics, que impedeix que pugin, però també que disminueixin. Això permet sostenir el model d’aquelles famílies dependents de les dinàmiques rendistes i contenir el risc d’aquelles classes mitjanes llogateres que s’acosten al seu límit. Deixa fora, però, totes aquelles capes de població els ingressos de les quals amb relació al lloguer fa temps que estan lluny de qualsevol llindar sostenible i estan sotmeses a un brutal règim d’explotació i despossessió, i que amb l’aplicació de les zones tensionades no han eludit els desnonaments ni la pressió econòmica.
En aquest sentit, si estem a un punt d’inflexió, cal una reflexió profunda al moviment d’habitatge sobre els següents passos. Més enllà de quines són les intencions i els objectius declarats per les mobilitzacions, l’acceptació d’aquest marc d’interpretació que sembla que s’està tornant dominant als mitjans i a una part de la societat (la que considera que alguna cosa és un problema quan la marea arriba als seus peus), comporta també acceptar un determinat marc i espectre de solucions previsiblement parcials, selectives i desiguals. El dilema mínim està situat en si la cristal·lització d’aquest procés serà la de les condicions materials d’un dret universal en el seu sentit més radical o la d’un dret estratificat segons divisions de classe, raça, gènere o origen. Al respecte, la capacitat de produir un dret a l’altura tant de la necessitat com del conflicte de l’habitatge, estarà en la capacitat de trencar les lògiques del consens rendista, tant en les estratègies com en les aliances i els resultats.
