Camila del Mármol és doctora en Antropologia Social i professora agregada d’aquesta especialitat a la Universitat de Barcelona. Al llarg de la seva carrera, ha estudiat els processos de patrimonialització i les transformacions productives rurals del Pirineu. És l’autora de Muntanyes de formatge: transformacions productives i patrimonialització a l’Urgellet i el Baridà (Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 2016) i la seva tesi, “Pasados locales, políticas globales: procesos de patrimonialización en un valle del Pirineo catalán” (Germanía, 2012), entre altres publicacions.
Històricament, quins usos econòmics ha tingut el Pirineu?
El Pirineu ha estat molt productiu en termes agroramaders, però també d’explotació forestal, empresarial i de producció energètica. Als anys cinquanta i seixanta hi va haver una substitució lenta del model econòmic de semiautarquia, ramader i d’autoabastiment centrat en les cases. En aquells moments, encara hi havia valls que funcionaven amb la producció làctia, juntament amb les lleteres de la cooperativa del Cadí, que anaven a buscar la llet als pobles i que els connectava amb la Seu Urgell, on hi havia les fàbriques. Als anys setanta es va produir una forta integració als mercats capitalistes. L’entrada al mercat europeu, el 1986, va produir una precarització i una depreciació molt important dels preus agrícoles. Paral·lelament, també hi va haver un procés de despoblament que venia de dècades enrere. Tot això es podria descriure com a extractivisme. Aquest concepte és molt complex des del punt de vista acadèmic, ja que s’utilitza molt en termes de mineria, d’hidrocarburs, etc. Però al Pirineu, com a zona perifèrica, d’alguna manera, també s’ha orientat molt a abastir les zones cèntriques, les ciutats.
Actualment, el territori es divideix en els recursos que se’n poden extreure: Lleida és agroindústria, Terres de l’Ebre és aigua i energia… I el Pirineu?
Sí, hi ha una lògica d’especialització territorial. Però crec que és important allunyar-nos de les mirades que naturalitzen el desenvolupament econòmic. No és que un territori tingui un producte i això “és el que hi ha”, sinó que hi ha decisions polítiques i econòmiques que centralitzen els esforços de desenvolupament cap a una línia o cap a una altra.
“La qüestió no és el recurs que hi ha o el que no, sinó com es produeix la idea del que és productiu”
Per exemple, la producció d’energia a les preses del Pirineu es podria haver aprofitat per desenvolupar una petita indústria local i afavorir-se dels preus d’aquesta energia creada al territori, però el procés d’unificació de tarifes en l’àmbit nacional treu l’avantatge dels llocs que estan propers a la producció d’energia i beneficia les ciutats. Per tant, clar, la qüestió no és el recurs que hi ha o el que no, sinó com es produeix la idea del que és productiu.
Què és productiu?
A partir dels anys vuitanta, al Pirineu es comença a parlar de patrimoni natural i cultural com un recurs. Aquesta transformació simbòlica genera una resemantització, una nova connotació conceptual que es dona al paisatge. És a dir, no és que el Pirineu tingui rius i per això produeixi energia, ni que tingui natura i patrimoni i per això l’exploti. És necessari conceptualitzar el que es pot vendre i com això s’adapta a un moment del capitalisme concret.
De quina manera s’explota aquest patrimoni natural i cultural pirinenc?
Als anys cinquanta s’instauren les vacances i passar els caps de setmana fora de les ciutats. A més, en els últims vint anys hi ha hagut un augment de població urbana brutal. Tota aquesta societat postindustrial aboca molt en el consum turístic, i en el consum, també, patrimonial. I, per tant, els territoris com el Pirineu també s’adapten a aquestes necessitats. Es creen museus del pagès, museus de la llana, museus de la vinya…
Ara, però, el reclam turístic no és tant el patrimoni com l’esport.
Aquesta és l’última transformació. La cultura esportiva dona molt de joc perquè parla d’un tipus de vida natural, seguint unes tendències molt marcades. Darrere de tot això també hi ha molt de màrqueting. Per exemple, a la Seu s’ha obert un INEF. Que la universitat del Pirineu quedi a l’INEF és només un primer pas. I justament que s’obrin aquest tipus de carreres enganxa amb aquesta qüestió de l’esport, que no deixa de ser un consultor d’oci.
“No es tracta d’estigmatitzar el turisme en si mateix, però s’estan abandonant tota una sèrie d’alternatives i de possibilitats que treuen moltes línies de desenvolupament al territori”
Es pot apostar per moltes coses al Pirineu. No es tracta d’estigmatitzar el turisme en si mateix, sinó de veure com hi ha un èmfasi molt marcat, i que això és sorprenent. S’estan abandonant tota una sèrie d’alternatives i de possibilitats que treuen moltes línies de desenvolupament al territori.
Quines implicacions socials té aquesta especialització turística en els pobles i les ciutats del Pirineu?
Evidentment, molt diverses, depenent del lloc de què estiguem parlant. Es creen discursos molt dicotòmics. La gent que es guanya la vida gràcies al turisme, de cop i volta se sent com si estigués fent alguna cosa malament. Jo crec que s’ha de trencar amb aquesta dinàmica, perquè el problema no és aquest. Hi ha un nombre molt elevat de cases buides, un percentatge molt baix d’ocupació d’aquestes cases a l’any, i això no té sentit. Gent que està lligada a aquesta oferta laboral turística i que no té un lloc on viure. Després, també veiem implicacions en la precarització de les feines. Feines temporals amb manca de flexibilitat, salaris baixos i durant moltes hores. Això no vol dir que el turisme no pugui donar unes feines dignes, amb una regulació una mica més forta. Les condicions del treball turístic precaritzen el que és un mercat laboral hiperespecialitzat. Per tant, això també afecta, evidentment, les poblacions locals.
I, pel que fa al despoblament, quines dinàmiques hi detectes?
“El que abans s’interpretava com una sortida de creixement personal hi ha moviments socials que ho han reinterpretat justament com un èxode juvenil”
Abans, la gent jove del Pirineu anava a estudiar a les ciutats perquè no tenien universitats a les seves comarques. El que abans s’interpretava com una sortida de creixement personal i una marca d’ascens o d’autodesenvolupament, hi ha moviments socials que ho han reinterpretat justament com un èxode juvenil. Perquè no, no tornaven. La crisi econòmica, que es va notar molt del 2012 al 2015, va fer que la gent tornés al Pirineu perquè, clar, també baixaven les possibilitats a la ciutat: l’augment de l’habitatge, les condicions laborals, la precarització…
Aleshores, les generacions joves pirinenques s’estan quedant al territori?
Sí, però també ve molta població urbana. Abans, la gent jove no es quedava al Pirineu. Segurament hi té a veure l’augment de les possibilitats d’estudiar a distància. Això fa que es consolidi una generació que normalment no estava present al Pirineu, perquè eren aquests anys que marxaven i quan tornaven ja eren més grans. Jo crec que aquesta generació jove està donant unes perspectives noves, unes maneres noves d’interpretar les dimensions històriques i de la vida al Pirineu. Ho veiem en iniciatives com la XES Pirineus, l’Ateneu Cooperatiu de l’Alp Pirineu i Aran, cooperatives d’habitatge, cooperatives de laborals, noves llibreries –com el Refugi de la Seu d’Urgell– o projectes de tipus agroecològic. Crec que aquestes dinàmiques donen pas a una sèrie de processos que són interessants i que aconsegueixen, d’alguna manera, oposar-se a les dinàmiques preestablertes.
