Era el 2020. Una embarcació amb persones migrants acabava de desembarcar a la platja de Mitilene, Lesbos. En arribar, la policia, en un autobús que tenia com a destí el camp de Mória, va interrogar els passatgers per esbrinar qui havia conduït l’embarcació. No hi havia intèrprets ni advocats presents, i les viatgeres encara estaven mullades del trajecte. Uns minuts més tard, havien separat una dona amb un embaràs molt avançat de la resta del grup i la custodiaven. L’estaven arrestant i l’acusaven de ser la conductora. Els càrrecs: facilitació de la migració irregular. La sentència mitjana a Grècia per aquest delicte és de 46 anys de presó i més de 300.000 euros de multa.
Pocs mesos després, una activista catalana que ha volgut preservar el seu anonimat va ser arrestada per la policia grega. L’havien registrat en arribar al principal port de Lesbos, i entre el seu equipatge havien trobat dos documents d’identitat que no eren seus. La policia va assumir que volia utilitzar-los perquè algú pogués sortir de l’illa burlant les restriccions geogràfiques imposades sobre les persones migrants o perquè algú en situació administrativa irregular pogués residir a Grècia. Els càrrecs: facilitació de la migració irregular. Cinc anys després, aquest cas (el cas S.O.M.) ha estat posposat en cinc ocasions i continua pendent de judici. La pena per a aquest delicte és d’un mínim de dos anys i mig de presó i una multa de 13.000 euros. Actualment, hi ha engegada una campanya de recaptació de fons per poder costejar els costos derivats de la persecució judicial del cas.
A la Unió Europea, milers de persones migrants són detingudes i sentenciades cada any amb penes considerables, i centenars d’activistes s’enfronten a processos judicials pels mateixos càrrecs. La facilitació de la migració irregular és considerada delicte des del 2002, quan es va aprovar l’anomenat Paquet de Facilitadors, que estableix les bases sobre les quals es van dissenyar les lleis de facilitació de la migració dels estats membres de la UE.
Mentre que el tràfic requereix formar part dels grups que organitzen el traspàs de fronteres i l’obtenció d’un benefici econòmic, es considera facilitació qualsevol activitat que faci possible l’entrada o la residència sense una autorització
El mateix concepte de “facilitació” es va crear en aquest moment i ampliava la noció de “tràfic de persones”. Mentre que el tràfic requereix que la persona formi part dels grups que organitzen el traspàs de fronteres i l’obtenció d’un benefici econòmic, es considera facilitació qualsevol activitat que faci possible l’entrada o la residència de persones sense una autorització corresponent, independentment del motiu, la forma o el context. I és precisament aquesta confusió deliberada entre la facilitació i el tràfic el que converteix aquestes lleis en una eina en favor de la necropolítica a les fronteres europees.
Les recerques i els informes realitzats mostren que, amb el pretext de “lluitar contra les xarxes de tràfic de persones”, la Unió Europea i els seus estats membres acaben criminalitzant les mateixes persones migrants acusades de conduir una embarcació o un automòbil durant els traspassos de fronterers, així com a activistes i organitzacions pel fet de proporcionar aliments, refugi, assistència mèdica, transport o primers auxilis a les zones frontereres.
Tot i que no hi ha proves documentals, resulta prou evident que les lleis de facilitació s’utilitzen principalment per encobrir la responsabilitat dels estats en els assassinats a les fronteres. Així, després de cada gran naufragi o massacre a les fronteres, com les de Cutro, Pylos i Melilla, s’arresten de manera sistemàtica diversos supervivents amb una gran cobertura mediàtica. Mentre es repeteix sense descans que les morts a les fronteres són conseqüència de les anomenades màfies, aquestes detencions es fan passar per un indicador de l’esforç per lluitar-hi en contra. Tot i això, tant les autoritats policials com les judicials saben que les persones condemnades no tenen vincles amb els grups organitzats que es dediquen a gestionar les cruïlles de fronteres, fet que ha estat reconegut inclús per l’ONU.
A més a més, en un context en què la violència estatal a les fronteres és cada vegada més letal i més explícita, les lleis persegueixen qualsevol activitat que permeti la supervivència d’aquelles qui desafien el règim fronterer. Facilitar la migració significa sostenir les vides migrants, i és exactament això el que es criminalitza a Europa.
La manca d’informació i de dades oficials sobre els efectes d’aquestes lleis és un obstacle important que no permet obtenir una imatge completa del fenomen, però, gràcies als esforços de les persones afectades, periodistes, advocades i activistes, hi ha diverses recerques i informes que ajuden a comprendre-ho millor. Les següents dades sobre Grècia provenen del projecte From Sea to Prison per a Itàlia i de la base de dades de l’advocat Daniel Arencibia per a l’Estat espanyol i les illes Canàries.
Criminalització de les persones migrants
S’estima que, a Grècia, almenys 1.374 persones van ser detingudes acusades de facilitar la migració el 2022. Aquest va ser el segon grup de població més nombrós per tipus de delicte a les presons gregues. El mateix any, es van arrestar 350 persones a Itàlia, i al voltant de 280 van ser sentenciades a l’Estat espanyol.
La major part de les detencions es duen a terme contra persones migrants acusades de conduir les embarcacions o els vehicles durant el pas de fronteres, però també d’haver utilitzat el GPS per guiar l’embarcació o d’haver fet una trucada d’emergència quan l’embarcació estava en perill d’enfonsar-se. Els judicis estan plens d’irregularitats, amb freqüència no hi ha proves o se’ls condemna amb només un testimoni, que sol ser un guardacostes o un agent de Frontex.
Un estudi estima que a Grècia els judicis duren una mitjana de 37 minuts, i les condemnes comporten una mitjana de 46 anys de pena i més de 300.000 euros de multa.
“Molts dels processos judicials contra els suposats patrons d’embarcació comparteixen una sèrie d’irregularitats, així que sembla un procediment estàndard, cosa que afecta tant la presumpció d’innocència com el dret a un judici just”, explica l’advocada Loueila Mint
Aquest fenomen és relativament desconegut a l’Estat espanyol. L’anomenat “afavoriment de la migració” està tipificat a l’article 318 bis del Codi Penal titulat, de manera cínica, “Delictes contra els drets dels ciutadans estrangers”. Advocades com Loueila Mint i Daniel Arencibia treballen en la defensa dels anomenats “patrons d’embarcació” a Canàries. Segons dades recollides per Arencibia, 100 persones són sentenciades cada any a les Canàries acusades de conduir les embarcacions.
“Molts dels processos judicials contra els suposats patrons d’embarcació comparteixen una sèrie d’irregularitats, així que sembla un procediment estàndard, cosa que afecta tant la presumpció d’innocència com el dret a un judici just”, comenta Mint. El procediment estàndard inclou, en les primeres hores després del desembarcament i malgrat les males condicions físiques i psicològiques de les persones migrants, interrogatoris per determinar qui conduïa l’embarcació. Mint assenyala que aquests interrogatoris es fan amb freqüència sense que hi hagi advocades presents.
Però no només això. Mentre les autoritats amenacen de deportar qui no col·labori, els que sí que ho fan passen a ser testimonis protegits, per la qual cosa se’ls atorga permís de residència i treball. Aquests testimonis anònims, que no declaren al judici i no poden ser identificats per la defensa, acostumen a ser l’única prova contra les acusades. Com denuncia Arencibia, hi ha jurisprudència que estableix que no és possible condemnar basant-se únicament en el que diuen els testimonis protegits.
En aquells casos en què s’aconsegueix un testimoni acusatori contra una o més persones, la fiscalia ofereix una reducció de la condemna de vuit anys de presó a tres per als acusats si es declaren culpables. “Les persones accepten declarar-se culpables en considerar la manca de recursos disponibles per defensar-se”, apunta Arencibia. Així, el 2022, el 83% dels acusats a les Canàries van acceptar declarar-se culpables, per la qual cosa no es va celebrar judici. “És important remarcar que, entre aquells que van decidir defensar-se als tribunals, el 70% van resultar absolts”, afegeix. A més, en cas que hi hagi persones que moren en el trajecte, persones lesionades, o partides o carregaments il·legals a l’embarcació, les acusades ho seran també de delictes d’homicidis involuntaris, lesions o delictes contra la salut pública, cosa que incrementa les condemnes.
Mentre les autoritats amenacen de deportar qui no col·labori, els que sí que ho fan passen a ser testimonis protegits, per la qual cosa se’ls atorga permís de residència i treball
Les conseqüències sobre les persones que són acusades són terribles, fins i tot en els casos en què són finalment absoltes. Les dades recollides per Arencibia mostren que el temps mitjà de presó preventiva a les sentències de les illes Canàries el 2024 és de 240 dies a Las Palmas i de 300 dies a Tenerife. L’advocada Carmen Lucía Alarcón, que ha treballat a les Canàries, explica que, una vegada surten de presó, les poques persones que són absoltes, com que han passat més de 72 hores detingudes, no poden accedir als programes d’ajuda humanitària i als programes d’acollida del Ministeri d’Inclusió. Alhora, si aquestes persones no portaven passaport, no tenen manera de viatjar a la península i es queden atrapades a les Canàries. En cas que finalment siguin condemnades, bé per haver acceptat el tracte amb la fiscalia o bé després de la condemna en un judici, els antecedents penals significaran un enorme obstacle per regularitzar la situació administrativa. “Els que reben penes d’entre tres i cinc anys no poden cancel·lar els antecedents penals fins al cap de cinc anys, i en el cas de penes superiors han de passar deu anys”, diu Alarcón.
Criminalització d’activistes a les fronteres
A més d’utilitzar-se per empresonar les persones migrants, les lleis serveixen per criminalitzar activistes i organitzacions que treballen a les fronteres. L’organització PICUM, en el seu darrer informe sobre el 2023, estima que hi ha 117 casos oberts a Europa.
Encara que els casos contra activistes europees han rebut molta més atenció mediàtica, és important recordar que la criminalització de les activistes té conseqüències, principalment, sobre les persones migrants. En primer lloc, perquè qualsevol activitat de suport pot ser potencialment perseguida, fet que genera un clima d’incertesa que redueix la presència de grups i activistes a les zones frontereres i el tipus d’activitats que realitzen, que moltes vegades suposen un suport primordial. Eliminar els vaixells de rescat, les metges, els aliments i l’allotjament pot implicar, fins i tot, la mort. Després de l’onada de criminalització de les ONG de cerca i rescat al Mediterrani, per exemple, la taxa de mortalitat a la travessia de Líbia a Europa va passar d’una persona morta per cada 38 que van aconseguir arribar el 2017 a una per cada 14 el 2018, segons dades de l’ACNUR.
En segon lloc, la criminalització d’activistes redueix la seva presència física a les zones de frontera, la qual cosa redueix els testimonis de la violència policial i facilita, entre d’altres, les expulsions col·lectives, les tortures i les detencions arbitràries. Tot i que en la majoria dels casos contra activistes no hi ha conseqüències penals, els judicis se solen allargar diversos anys, fet que prolonga l’efecte dissuasiu.
Després de l’onada de criminalització de les ONG de cerca i rescat al Mediterrani, la taxa de mortalitat a la travessia de Líbia a Europa va passar d’una persona morta per cada 38 que van aconseguir arribar el 2017 a una per cada 14 el 2018, segons dades de l’ACNUR
Però cal no oblidar que la persecució indiscriminada de qualsevol activitat de suport a les persones migrants a les fronteres, a través dels delictes de facilitació, sobretot minimitza les possibilitats que hi hagi els qui, en efecte, ajudarien de manera directa els altres a travessar les fronteres.
L’any 2016, dues activistes d’Euskal Herria van ser detingudes a Igoumenitsa (Grècia) després d’intentar creuar a Itàlia en ferri amb vuit persones migrants que no disposaven de l’autorització corresponent. En el seu comunicat de premsa després de ser alliberades, deien: “Desobeïm obertament els governs europeus que han convertit les fronteres en espais de mort, detenció i deshumanització per a milers de persones. Mentre els governs continuïn vulnerant els drets humans i incomplint la seva raquítica quota (d’acollida de refugiats), la gent de bona fe tenim el dret a desobeir portant persones refugiades i fent d’Euskal Herria terra d’acollida”.
Però la forta onada de criminalització, des del 2017, va suposar la pràctica desaparició, almenys a la vista, de les accions directes d’ajuda a les persones migrants. El cas S.O.M. és un dels primers després de molts anys en què s’acusa algú de participació activa en el creuament irregular de fronteres. El fet que qualsevol acció de suport a les persones migrants a les fronteres sigui identificada com a delicte ha instal·lat un marc mental en què, mentre els estats estan legitimats a fer qualsevol cosa per garantir el seu suposat dret a defensar les fronteres, no hi ha res que legitimi que una persona estigui implicada activament en oferir suport al creuament irregular.
Un canvi de rumb?
Actualment, s’està lliurant una batalla política i jurídica que definirà un nou statu quo a les fronteres europees i, per tant, el destí de milers de persones que continuaran els seus processos migratoris cap a territori europeu. Mentre la necropolítica migratòria europea es prepara davant les expectatives d’un empitjorament de les condicions de vida al sud global i s’aprova, per exemple, el nou pacte de migració i asil, durant l’últim any, i a conseqüència de la pressió política i social, s’han fet petits passos en el reconeixement de la facilitació del creuament de fronteres com una manera de garantir els drets fonamentals.
El juliol de 2023, el cas Kinsa va arribar a la Cort Europea de Justícia, fet que va significar que, per primera vegada, la legitimitat i la legalitat de les lleis de facilitació europees fossin avaluades per un tribunal europeu. Pocs mesos després, al novembre, les institucions europees van començar a treballar en una modificació del Paquet de Facilitadors, un procés que segueix endavant i que, de moment, espera la publicació de l’avaluació que faci la Cort Europea de Justícia sobre la llei.
Alhora, durant la primavera d’enguany, es van publicar les al·legacions finals del jutge en el cas Iuventa (el cas de criminalització de cerca i rescat al mar més extens), en què el jutge indicava que “qualsevol conducta materialment apropiada per tal d’afavorir l’entrada a Itàlia de migrants sense permís d’entrada seria, de fet, necessària, ja que serviria per defensar els interessos fonamentals dels éssers humans i per allunyar els migrants en trànsit per Líbia de les condicions inhumanes experimentades”.
Encara que l’escassa atenció i mobilització dins del territori europeu evidencien que les esquerres i els feminismes blancs continuen excloent les violències racistes i colonials de les seves agendes de lluita, i fins i tot reproduint-les, també hi ha processos en marxa que avancen cap a l’enfortiment de les resistències. Avui dia, per exemple, hi ha una xarxa de grups de suport en l’àmbit europeu, el Captain Support Network, que inclou una gran varietat d’organitzacions i campanyes actives en diferents punts del territori europeu. D’aquesta manera, s’està ampliant l’articulació d’espais polítics que s’enfronten a aquesta criminalització i enfortint estratègies de defensa de la llibertat de moviment. Tot i que estan pendents dels processos de reforma legislativa i són conscients de les dificultats del moment, aquestes xarxes continuen enfortint-se i preparant-se per als temps que venen. Perquè, com planteja Nandita Sharma, acadèmica activista que és part dels moviments socials contra les fronteres, “els estats nació de tot el món estan intensificant la criminalització del moviment i, per tant, de la supervivència. (…) La llibertat de circulació és la lluita del nostre temps”.
