Filla de la migració algeriana, Louisa Yousfi (Cannes, França, 1988) és autora del llibre Mantenir-se bàrbar (publicat per Manifest Llibres en català i per Anagrama en castellà). En aquest assaig, l’escriptora reflexiona sobre els mecanismes de dominació que exerceixen l’Estat francès i la població blanca contra els àrabs i els negres, i ho fa amb una mirada incisiva que s’allunya dels postulats morals de l’esquerra i que colpeja amb força el racisme de l’extrema dreta.
Tenint en compte el títol del teu llibre, hi ha una pregunta obligatòria. Qui són els bàrbars dels quals parles?
Ser bàrbar és una identitat política en la qual els negres i els àrabs hem estat empresonats. Per a nosaltres és un insult, una manera de negar-nos qualsevol forma d’humanitat i de dignitat. Es tracta d’una forma de dominació racial que no només vol explotar els cossos i els éssers humans, sinó que els vol humiliar perquè arribin a considerar que la seva humanitat té menys valor. La meva veu, que és una veu col·lectiva perquè pertany al moviment descolonial de França, considera que àrabs i negres, en realitat, són bàrbars no perquè se’ls ha tret la seva humanitat, sinó més aviat al contrari, perquè han resistit a la domesticació que se’ls ha imposat i pertanyen a una alteritat irreductible que no té vocació de desaparèixer en el gran projecte integracionista de l’Estat francès. Per tant, el fet de ser bàrbar es converteix en quelcom positiu, en una reivindicació de ruptura amb l’ordre hegemònic. Nosaltres li diem al blanc: “Tens raó de tenir-nos por, perquè, efectivament, entre vosaltres i nosaltres hi ha una frontera que no es pot traspassar. Perquè no serem els nous soldats del vostre país. Estem aquí per resistir i oposar-nos a vosaltres”.
Dius que, quan planten cara, són bàrbars; però que, quan són inofensius, són salvatges. Quina diferència hi ha entre uns i altres?
“L’esquerra moral i humanista es pensava que defensava els interessos dels àrabs i dels negres considerant-los víctimes permanents, víctimes pures, a les quals s’ha d’ajudar perquè esdevinguin veritables humans”
La noció de salvatge és la noció en la qual ens ha empresonat l’esquerra moral i humanista. Aquesta esquerra es pensava que defensava els interessos dels àrabs i dels negres considerant-los víctimes permanents, víctimes pures, a les quals s’ha d’ajudar perquè esdevinguin veritables humans. És a dir, ajudar-los a integrar-se. La integració a França és la voluntat de neutralitzar qualsevol forma de diferència, és com dir que l’única salvació dels àrabs i els negres és fer que s’assemblin al màxim als blancs. Aquest és el punt mític de l’element salvatge. Malgrat això, jo crec que pertanyo a una generació de militants que ha posat fi a aquesta mitologia, que ha posat fi a aquesta manera de copsar el problema migratori, perquè el que nosaltres diem és que no som un tema, no som víctimes, no som objectes documentals o polítics, sinó subjectes polítics que proposen un projecte per al conjunt de la societat.
Al llibre parles de l’escriptor algerià Kateb Yacine i assenyales que ell afirmava que tenia tantes coses a dir que no creia que la conversa culta li servís per al seu art. Alhora, però, consideres que la cultura, com a forma de dominació blanca, és una arma de l’enemic i per això cal apropiar-se’n. Quin ha de ser, doncs, el paper de la cultura?
Aquesta és la nostra paradoxa. Nosaltres som dins de la boca del llop o dins de la bèstia i no podem imaginar un sistema de resistència que impliqui sortir de l’ordre de la dominació. Per tant, hem de crear espais dins d’allò que ens oprimeix. Això ho dic perquè els fills de la immigració estem atrapats, tancats dins d’un idioma, el francès, que no és la nostra llengua materna, però és l’única que tenim. Perquè ens han aculturat, ens han fet perdre l’àrab per fer-nos adoptar una llengua que és l’idioma de la nostra domesticació. No estic dient que hàgim d’oblidar el francès i només parlar àrab, sinó que del que hauríem de ser capaços és de posar aquesta arma contra l’enemic.
“Els fills de la immigració estem atrapats, tancats dins d’un idioma, el francès, que no és la nostra llengua materna, però és l’única que tenim, perquè ens han aculturat, ens han fet perdre l’àrab per fer-nos adoptar una llengua que és l’idioma de la nostra domesticació”
Kateb Yacine deia que el francès és com el botí de guerra, una cosa que ens havien imposat i que ara ens pertanyia. També ens pertoca, per tant, decidir què farem amb aquest botí de guerra. Durant força temps, els fills de la immigració, quan escrivíem novel·les, érem molt respectuosos amb l’idioma, érem els bons alumnes que es comporten com si ens haguéssim posat entre les mans una peça de museu que cal protegir. Jo crec, però, que hauríem de poder fer el que ens doni la gana amb el francès, fins i tot modelar-lo, maltractar-lo o canviar-lo. El francès esdevé gairebé un altre idioma amb el nostre contacte, i la cultura també. No podem dir que som una alteritat radical i arribar a l’àmbit cultural fent les mateixes obres de sempre que no canvien res. El nostre art hauria de tenir la forma d’un atemptat, hauria de provocar alguna cosa. Davant nostre hi ha la bèstia i hauríem d’obligar-la a canviar la mirada, hauríem d’aconseguir que no identifiqués allò que té davant. Les nostres obres no són només cossos documentals perquè algú les dissequi o les estudiï. Nosaltres tenim la dignitat d’un món que hem de defensar i que hem de protegir de qualsevol mena de predació econòmica, cultural, política o estètica.
Ara parlaves de predació i de la bèstia. Anem, doncs, a l’altra cara de la moneda: els blancs. Qui són els civilitzats als quals fas referència al llibre i quin és el paper de deshumanització que exerceixen contra l’alteritat?
“Nosaltres tenim la dignitat d’un món que hem de defensar i que hem de protegir de qualsevol mena de predació, sigui econòmica, cultural, política o estètica”
La particularitat dels blancs és que estan convençuts que no són blancs. És a dir, que són un punt de referència, com una mena de neutralitat del món a partir de la qual tota la resta es defineix i es posiciona. Ells no pensen que estan defensant uns interessos que han estat establerts històricament. Per això, la primera dificultat de tot plegat és que un blanc entengui que és blanc, perquè si hi ha àrabs i negres és perquè hi ha blancs. Hi ha gent davant nostre que refusa identificar-se com a grup social dominant. Així, la particularitat més gran de la blanquitud és que s’aferra a la seva innocència. Els blancs sempre volen salvar la seva consciència, mentre estan explotant tot el món en benefici propi. La forma d’aquesta innocència és la seva barbàrie, una manera de fer inintel·ligible i invisible la seva barbàrie. La civilització occidental és una civilització bàrbara. Dit això, no considerem que la blanquitud sigui una fatalitat, sinó que és un estatus social i polític, i correspon al blanc trair la seva raça i els seus interessos. Tenim exemples a la història de blancs que han esdevingut germans de no blancs perquè s’han sumat a la lluita no blanca, s’han separat del seu destí de dominants i han fet servir els seus privilegis per a una bona causa.
Tu, però, vas un pas més enllà i afirmes que, quan els blancs traeixen la seva raça, en realitat no ho fan per bondat, sinó per salvar la seva ànima.
Certament, considero que quan un blanc traeix la seva raça ho fa perquè té una lucidesa més neta i clara dels seus veritables interessos que la resta de blancs. En un món que està abocat a la destrucció recíproca, aquests blancs entenen que la seva posició no és sostenible. Comprenen que oprimir civilitzacions senceres, poblacions senceres o humiliar formes de vida, a la llarga, els passarà factura. Són persones que han entès que el seu propi interès se situa en l’emancipació de pobles més oprimits que ells mateixos. Han entès que aquesta blanquitud també els empresona, ja que en el seu nom avui dia es fa un genocidi a Palestina o es continua explotant l’Àfrica.
Al llibre parles de la resilvestració com una part fonamental de la dominació blanca. En què consisteix aquest procés?
És un concepte que en origen ve de l’extrema dreta a França. Bàsicament, consisteix a dir que la societat francesa està assalvatjada i que esdevé més violenta per la presència dels immigrants. Quan es diu que hi ha aquesta resilvestració, el que s’està dient és que la societat està perdent integritat per les onades de migrants i perquè els àrabs i els negres i la nostra cultura som més violents, menys progressistes, antisemites, homòfobs, masclistes i que la nostra presència contamina la civilització europea i cristiana. Aquesta seria la idea, segons l’extrema dreta. Quan vaig començar a escriure el llibre, el president francès Emmanuel Macron, que no és extrema dreta, va esmentar la paraula resilvestració en un discurs i va donar així la raó a les idees d’extrema dreta. El concepte, a més, és subjacent a tots els discursos polítics, inclosos els de l’esquerra. La idea és que, per lluitar contra la resilvestració, el que s’ha de fer és que àrabs i negres s’integrin, perquè quan la integració fracassa, arriba la violència. Com més els integrem menys violència hi haurà, diuen. El que nosaltres diem és que, en realitat, la resilvestració no es resol mitjançant la integració, sinó que sorgeix per culpa de la integració.
“La integració en si mateixa és un procés de violència imposada cap a nosaltres perquè considera que, per fer-te un lloc a la societat, per ser respectat, t’has d’alienar i renunciar a la teva identitat històrica i deixar de ser àrab o negre, deixar de parlar la teva llengua materna”
La integració en si mateixa és un procés de violència imposada cap a nosaltres perquè considera que, per fer-te un lloc a la societat, has de renunciar a la teva identitat històrica i deixar de ser àrab o negre. Per tant, et diuen que per existir en aquesta societat has de deixar d’existir. Això crea un conflicte de lleialtat entre el país d’origen, dels nostres pares, i allò que esdevenim en el país on vivim. Aquesta violència està a l’origen de totes les altres formes de violència. La resilvestració és el procés integracionista en si mateix i no pas el contrari, és el resultat de la integració; un procés que, dut a l’extrem, crea monstres. I per què dic això? Agafem l’exemple dels atemptats islamistes, que en cap cas neguem. Quan es van produir, la resposta de la societat va ser trobar les causes en elements aliens a França, sigui en la dimensió islàmica o àrab de les persones que van cometre els atemptats, sigui dient que no estaven prou integrades i vivien en determinats barris; o sigui, afirmant que estaven influïdes per qüestions geopolítiques relacionades amb Síria. Es va dir de tot menys que aquells terroristes eren fills de França i que pel seu contacte amb França s’havien convertit en monstres. Amb els atemptats, França es troba amb si mateixa.
La persona que comet un atemptat terrorista contra França és, per tant, l’individu que té més integrada la lògica de l’imperi?
“El que em preocupa no és el mal que ens fa el racisme, sinó com ens fa malbé i ens fa esdevenir el monstre que volen que siguem”
Sí. És qui ha integrat l’imperi en el seu vessant més monstruós. Són un producte francès, clarament. I això es pot declinar a escala geopolítica. Estat Islàmic és una cosa construïda cent per cent per Occident. Aquestes formes monstruoses que tenen la cara de l’islam tenen la seva essència bàsica, la seva identitat i el seu braçol a Occident. Per tant, el que em preocupa no és el mal que ens fa el racisme, sinó com ens fa malbé i ens fa esdevenir el monstre que volen que siguem.
Abans has fet esment de l’esquerra moral. En un context com el que estem veient avui en dia arreu d’Europa, on creix l’extrema dreta, quines creus que haurien de ser les estratègies de lluita des de l’esquerra o des de l’antiracisme?
Crec que aquest creixement de l’extrema dreta es fa en contraposició a la lluita antiracista. Atès que els moviments de la immigració s’han radicalitzat i han identificat quina és la seva lluita i la seva força, les forces existents s’han vist obligades a aclarir el seu posicionament pel que fa al racisme. Això ha creat una mena d’antagonisme brutal entre dos blocs: els racistes i els antiracistes. A França, hi ha una força demogràfica molt potent resultant de la immigració. Només numèricament, som la comunitat musulmana més gran d’Europa i, per tant, som una força política amb un potencial molt important. Això és font de por per al poder perquè hi ha un percentatge important de la població que conté el potencial d’una ràbia revolucionària i que té tot l’interès del món a fer-ho esclatar tot. A més a més, hi ha un moviment que ara té uns vint anys de vida, que és un moviment descolonial, d’avantguarda, que encara no és un moviment de masses, però que té uns objectius clars i que està creixent. Des d’un punt de vista de la societat francesa que s’estructura justament gràcies a la dominació d’aquesta gent, això té un potencial destructor que alimenta tots els ressentiments racistes. Crec que França està penjant d’una corda i la cosa pot caure cap al feixisme o decantar-se cap a un projecte com el que defensa la França Insubmisa. És una situació perillosa i apassionant alhora, perquè tot és possible, tot està per veure, tot pot passar.
