És l’última columna d’un any difícil i contradictori. De petites batalles guanyades i de desolació i ràbia i tristesa a pams. És difícil fer balanç i decidir sobre què em venia de gust escriure per a tancar l’any. Podia escriure sobre com l’associació cultural de la qual forme part ha fet un pas i amb l’ajuda de molts i moltes ha comprat un local propi o podria tornar a explotar per la ràbia de la negligent gestió de la DANA, prèvia i post.
Escriure sobre el dolor, sobre un Nadal que en moltes cases serà terrible. Un any en què la barbàrie té un nom i és Israel. Un any en què Palestina continua fent mal. L’any de temperatures màximes, d’una mar bullint com el poema d’Ausiàs March. També podria reflexionar sobre això. O sobre censures a llibres de temàtica LGTBIQ, sobre com han deformat la paraula “llibertat” per a parlar de retrocés.
Podria parlar dels companys i companyes que s’han autoorganitzat i han creat menjadors i supermercats populars, que han omplert València, Alacant i Castelló en les manifestacions més massives dels darrers quaranta anys demanant justícia. També de com la societat civil valenciana ha celebrat l’Any Estellés, des de baix, de manera popular.
Ser bon lector no et fa bona persona. La millor persona del món que he conegut era una dona analfabeta
O com no, podria escriure sobre llibres. Com ja he fet molt enguany. Segurament perquè formen part de totes les caselles de l’auca de ma vida. I podria fer una llista de recomanacions, dir-vos quins són els llibres que més m’han acompanyat en este any tan terrible i tan bonic. Podria fer recomanacions per Nadal, animar-vos a anar a les llibreries del vostre barri o poble, mirar de regalar llibres valencians d’editorials afectades per la DANA… I de fet, ja ho he anat fet.
Però hui amb la darrera columna de l’any i amb el portàtil obert em ressona una reflexió que va llançar Marta Cava, bibliotecària i prescriptora literària a les xarxes socials, al voltant del valor que donem als llibres. Compartisc el seu discurs. Soc conscient que els que ens dediquem al món del llibre caiguem molt en discursos que parlen de la literatura com una salvació. A mi també em passa.
Però les polítiques culturals i educatives no ho han de fer o no tan sols han de fer això. Crec fermament en el poder dels llibres, però no tan sols en la part positiva. Crec que els llibres serveixen per a marcar revolucions però també per a perpetuar injustícies. Sé que ser bon lector no et fa bona persona. La millor persona del món que he conegut era una dona analfabeta. Sé del cert que llegir és una activitat més. Com sentir música, com veure pel·lícules, com anar al teatre. I al mateix temps entenc el seu valor, la seua potència. Estic en contra d’una política educativa que arracona cada vegada més la literatura en els seus plans educatius.
L’educació literària ha d’anar unida a l’ensenyament obligatori, aquell pel que passa tothom. No hi ha res més democràtic que l’ensenyament públic. I allà ha d’estar present la literatura
La literatura és una mirada. Una eina que ens serveix per a llegir el passat i per a pensar el present. Els clàssics ens fan mirar enrere, la literatura actual ens fa pensar en present. Estic convençuda que ens cal aterrar el discurs i entendre que saber llegir ens ajuda el mateix que saber mirar, que saber escoltar. I este saber llegir ha d’anar acompanyat per una cultura literària que no és estàtica, que es pot anar modelant segons canvien els interessos i les preocupacions de cada època. En definitiva, el cànon ha de ser com una manta de labor de retalls. Que podem anar ampliant i canviant amb el temps. I esta educació literària ha d’anar unida a l’ensenyament obligatori, aquell pel que passa tothom. No hi ha res més democràtic que l’ensenyament públic. I allà ha d’estar present la literatura.
I pensant pensaments, com diu un bon amic, he acabat pensant en un 2025 on la literatura tinga el pes que es mereix en l’ensenyament, que aprenem a entendre el món a través dels llibres i que no ens quedem tan sols entre les seues pàgines. I així desitge un nou any que aterre discursos, que ens faça més lliures. No caure en els discursos de l’extrema dreta, que sigam capaços de parlar amb les nostres pròpies paraules. Que mirem enrere per agafar impuls i no per quedar-nos allà tancats. Un 2025 de justícia poètica. Un any nou de paraules i fets, de pa i roses. No podia ser d’altra manera, al final l’última de l’any és un desig rabent.
