Si vivim instal·lades en el temps d’una crisi multidimensional –econòmica, ecosocial i política–, és possible imaginar una nova política que es base en un “nosaltres autònom, divers i confederat”?
A aquesta pregunta s’enfronta el llibre Un poder propi (Caliu, 2024). L’autor Jordi Garcia Miravet, hi apunta la potencialitat transformadora que pot aplegar una política autònoma a l’hora de donar resposta a les problemàtiques socials. És a dir, poder ser capaces de “construir una nova hegemonia”, amb un “nosaltres” ampli que compte amb una mirada comunitària. Aquesta política, segons es desenvolupa a l’assaig, no naix ni de l’estat ni del mercat, sinó que parteix, s’articula i es fa possible amb els moviments de base. Per descomptat, aquesta nova hegemonia –segons Garcia Miravet– també ha de disposar d’una perspectiva anticapitalista present en quatre fronts de lluita generals: el feminisme, l’ecologisme, l’antiracisme i la lluita per l’habitatge. Tanmateix, fa palesa la crisi que també travessa als moviments socials que moltes vegades no han comprat el relat de l’esquerra, però tampoc han tingut la capacitat de “generar un projecte alternatiu amb base comunitària forta i duradora en el temps”, en paraules de l’autor.
Jordi Garcia Miravet és llibreter, editor i militant als moviments socials. També col·labora a la Directa des del nucli del País Valencià i actualment milita en Benimaclet per l’Habitatge. Forma part del projecte de llibreria crítica La Repartidora al barri de Benimaclet (València), de la qual gestiona el seu la iniciativa editorial Caliu, que publica ara Un poder propi. Al llibre, es questiona quina estructura es podria desplaçar l’Estat com a model d’organització social? En resposta, planteja dos fronts d’actuació: els comuns i les institucions populars, interdependents l’un de l’altre.
El volum deixa clar és que l’aterratge de la idea dels “comuns” no són possibles sense els béns compartits, així com tampoc sense com la desnuclearització de la família i la potencialitat de la vida comunitària que “travese els murs de les cases”
“El comú no és una cosa que ve donada, el comú es fa”. Amb aquesta afirmació l’autor incideix en la necessitat de construir diàriament aquest comú mitjançant la cooperació i la reivindicació de les comunitats “d’afinitat i afectes” perquè el comú siga possible. Els comuns responen a la manera d’establir i organitzar relacions partint de la col·lectivitat i amb l’objectiu de reproduir la vida social. Una cosa que deixa clara és que no són possibles sense els béns compartits, així com tampoc sense el plantejament de noves formes d’imaginar que passen per aspectes com la desnuclearització de la família i la potencialitat de la vida comunitària que “travese els murs de les cases”. En definitiva, la comunitat, el barri, com a lloc que possibilita la vida “a partir d’identitats compartides i xarxes de solidaritat i suport mutu”.
Llavors, perquè el comú siga una realitat tangible, Garcia Miravet elabora una resposta que necessita les institucions populars per a executar-se. Però primer cal preguntar-se: què volem dir quan parlem d’institucions populars? Doncs ens referim a estructures diverses que naixen de les classes populars i serveixen per a poder reproduir les vides mitjançant l’autogestió i el suport mutu i prescindint de l’Estat i de la intervenció del mercat. Però, més enllà d’una mera definició, les institucions populars compten amb quatre potencialitats que les defineixen i les fan possibles: permeten la reproducció de la comunitat; el suport mutu sota el qual es basen satisfà les necessitats vitals de les persones; compten amb autonomia que permet la capacitat d’incidència i, per últim, funcionen com a contrapoder.
L’autor identifica quatre tipus d’institucions populars diferents, amb potencialitat transformadora i totes quatre interrelacionades entre elles. En primer lloc, el sindicalisme social que demana fer front a les formes en què el capitalisme s’ha establert en tots els espais de les nostres vides. Amb això, el nou sindicalisme social actuarà com a contrapoder i li caldrà comptar amb capacitat d’anticipació que potencie les estructures comunitàries i de suport mutu, abrace la diversitat i genere aliances.
L’autor identifica quatre tipus d’institucions populars diferents, amb potencialitat transformadora i totes quatre interrelacionades entre elles: el sindicalisme social, l’economia social i solidària, els espais físics i la cultura popular
Pensar en una transformació també implica replantejar-se el model econòmic. L’assagista aposta per l’economia social i solidària al “servei de les persones i les comunitats”, per una economia que orbiti al voltant de l’intercooperació i el treball en xarxa que sols serà possible si, més enllà de mirar cap a fora, també mira cap a la comunitat, posant les cures al centre.
Per altra banda, es destaquen també els espais físics tenen potencialitat com a lloc de trobada on poder compartir sentirs, construir vincles, acompanyar-se i celebrar, en definitiva, permetre la reproducció de les lluites. Ens trobem amb els Centres Socials Okupats (CSO), com a espais que denuncien els processos especulatius i aposten per vides comunitàries. Però no només. Les llibreries crítiques també contribueixen a la reproducció de la comunitat i l’arrelament al barri. I, els Casals Populars en termes de defensa de la llengua i la cultura pròpies.
Finalment, també es visibilitza com la cultura popular, en el cas de València, té una forta capacitat transformadora. Col·lectius com la Jove Muixeranga de València o el grup de danses Les Postisses tenen la capacitat de “generar memòria, acompanyar les lluites actuals, generar vincles i comunitat i articular un mode relacional diferent mitjançant l’organització assembleària”.
Aquest llibre convida a aturar-se i pensar cap on volem anar, a poder elaborar respostes populars des del comú, fer autocrítica i pensar quines coses no ens estan funcionant. I, aprofitar la potencialitat transformadora que tenen les institucions populars amb les quals ja comptem per poder ser capaces d’imaginar altres mons on poder reproduir i viure vides vivibles.
