La filtració de les declaracions d’Elisa Mouliaá i Íñigo Errejón davant del jutge que instrueix la denúncia de l’actriu contra el polític ha tret a la llum una realitat sovint ignorada i sobretot negada pels seus protagonistes. L’existència d’un sol jutge que tracti així les víctimes ja seria motiu d’alarma, però l’experiència ens diu que és més habitual del que s’arriba a fer visible.
Davant unes xifres d’infradenúncia molt notables de la violència sexual –es calcula que es denuncia menys del 10% dels delictes– hi ha abordatges que posen l’accent en intentar revertir aquesta tendència, però què passa quan denunciem? Les institucions protegeixen les víctimes? Per desgràcia, exemples com el del titular del jutjat d’instrucció número 47 de Madrid, Adolfo Carretero, no són únics. Tampoc els casos més espectaculars i decebedors són els més freqüents. Però sí, hi ha jutges que tracten malament les víctimes en aquest periple tan complicat del procediment judicial que deriva de la denúncia, i també a les advocades o altres professionals.
Entre novembre de 2018 i desembre de 2020, segons les darreres dades publicades, es van tramitar 47 expedients sancionadors. Cada any es tramiten més de 6 milions de procediments judicials
La filtració d’aquests vídeos, que no hauria d’haver passat en cap cas, ens ha servit per fer pública una realitat que d’altra manera, sense imatges, hagués estat qüestionada com es posa en dubte sempre el relat de les víctimes i les seves vivències: exagerada quan denuncies la violència masclista patida, i exagerada quan denuncies la violència institucional.
Davant els fets filtrats, molta gent s’ha preguntat si no es podia fer res o per què no es feia res. Les actuacions dels jutges estan limitades per les lleis i existeix un procediment de queixa davant el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que pot arribar a imposar sancions econòmiques o suspendre durant un període, generalment breu, el jutge infractor.
De fet, aquest cas ha desencadenat una onada de queixes al CGPJ per la conducta del jutge, que avaluarà si li obre un expedient disciplinari. La realitat, però és que es denuncia poc i se sanciona encara menys, en part pel corporativisme del procediment (el CGPJ és l’òrgan dels jutges i magistrats); en part per la manca real de garanties per la persona que denuncia (especialment, si el procediment encara està en marxa) i, en part, per esgotament o per simple desconeixement de la persona de qui s’han vulnerat els drets.
El poder judicial és essencial en un sistema democràtic i a la vegada és imprescindible que existeixin mecanismes efectius de control, revisió i queixa quan s’hi vulneren drets
Entre novembre de 2018 i desembre de 2020, segons les darreres dades publicades, es van tramitar 47 expedients sancionadors, dels quals nou es van arxivar. Per posar les dades en context: cada any es tramiten més de 6 milions de procediments judicials.
El poder judicial és essencial en un sistema democràtic i a la vegada és imprescindible que existeixin mecanismes efectius de control, revisió i queixa quan es vulneren drets, sigui de les víctimes o de persones investigades o condemnades.
En el vídeo hem vist un to inquisidor, un jutge que no deixa explicar-se a Elisa Mouliaá, que la qüestiona directament i fa un paper que, efectivament, no li toca ni hauria de ser admissible. El sentit comú ens diu que aquest tracte no té raó de ser més que els prejudicis del jutge titular i la seva manca d’ètica professional. Però, a més a més, la normativa ens diu que el jutge instructor té la funció de recopilar indicis dels fets denunciats –com ho seria la declaració de la víctima– i, per tant, és pertinent, i habitual, que pregunti per obtenir més informació, però en cap cas hauria de ser assumible que s’utilitzi aquest to acusatori.
Especialment en la fase d’instrucció, tot plegat queda tapat sota una capa d’opacitat que dificulta la fiscalització quan les coses no funcionen com hauria de ser
La justícia no és una institució aïllada de la societat sinó que està conformada per persones que viuen i han estat socialitzades en els valors patriarcals, com tota la resta. De la mateixa manera que nosaltres sabem que cal posar una cura especial en detectar i intentar no reproduir les creences masclistes que portem incorporades, els jutges i les jutgesses no són aliens a tot plegat. Així, encara, ens trobem resolucions que qüestionen un relat pel temps transcorregut entre els fets i la denúncia, que incorporen tots els mites patriarcals sobre les víctimes i, en definitiva, que són una peça revictimitzadora més en aquest engranatge de violències, en lloc d’una eina per combatre-les.
A l’altra cara de la moneda, hem vist sentències com les del cas Alves, que no només entenen en la seva perfecció els elements de la violència sexual, sinó que fan l’esforç d’exercir una funció pedagògica, sabent l’interès mediàtic del cas. Trobem també jutges que són capaços de crear un espai segur, o tot el segur que pot ser un moment tan complicat com la declaració de la víctima, fiscals o advocats defensors que fan la seva feina preguntant amb cura, i resolucions que no són estigmatitzadores.
Trobem també jutges que són capaços de crear un espai segur, fiscals o advocats defensors que fan la seva feina preguntant amb cura i resolucions que no són estigmatitzadores
Els jutjats són espais amb uns rols molt marcats i, sobretot, amb una jerarquia encapçalada per la figura del jutge titular, de la que sovint s’abusa. A més a més, especialment en la fase d’instrucció, tot plegat queda tapat sota una capa d’opacitat que dificulta la fiscalització quan les coses no funcionen com hauria de ser. Això fa que sovint s’estigui en un lloc d’indefensió a l’hora de denunciar mals funcionaments o directament atacs als drets de les persones.
Queda molta feina a fer dins la justícia, i no requereix refer una vegada més procediments i inventar mesures espectaculars sobre el paper, sinó, més aviat, anar picant pedra dins les entranyes de la institució i desenvolupar mesures i polítiques eficaces per acabar amb el masclisme intern.
