El 1933, Simone Weil va observar que la guerra moderna es caracteritza per una “mescla indestriable entre l’aspecte militar i l’econòmic, que reprodueix les relacions socials que constitueixen l’ordre existent, però en un grau més intens”. La filòsofa va fer aquestes observacions mentre l’ombra bèl·lica s’estenia per tota Europa i s’invocava la capacitat econòmica dels estats per construir una màquina de guerra. Els esdeveniments actuals mostren la vigència del comentari.
En els últims anys, el sector del capital risc ha posat els ulls en un mercat de tecnologia militar cada vegada més lucratiu. El moviment es veu impulsat per una despesa mundial de defensa rècord, que al seu torn està impulsat per la inestabilitat europea i les tensions geopolítiques. Una proporció creixent d’aquests pressupostos es destinen a noves tecnologies militars, com la intel·ligència artificial i els drons semiautònoms, sector en el qual dominen les start-ups tecnològiques i les inversores de capital de risc, que esperen que el mercat mundial de defensa continuï la trajectòria de creixement inusualment alta, del 4,4 % anual, fins al 2030. La guerra i la inestabilitat són, i sempre han estat, una oportunitat per als negocis. Però a diferència d’èpoques anteriors, quan els governs eren el motor de la innovació en tecnologia militar, ara és el sector privat el que impulsa el canvi.
Com destaca l’investigador i sociòleg de la tecnologia Andreu Belsunces Gonçalves, el capital risc és, en primer lloc, “capital especulatiu” que fa “apostes a futurs incerts i es beneficia de canvis dramàtics”. És també un capital impacient. Els inversors necessiten veure un augment en 18-24 mesos, tot esperant la pròxima ronda de finançament. Això és estructuralment difícil en un entorn com el militar en el qual els cicles d’adquisició són lents i estan subjectes a una supervisió reguladora. Per atreure finançament continu les empreses emergents exageren la utilitat i negocien. El capital de risc depèn del hype. El panorama actual de la tecnologia militar està ara subjecte al mateix ritme que la tecnologia civil.
En el context militar, les lògiques del capital risc i la cultura de Silicon Valley es fusionen amb idees heroiques de conflicte i guerra. En una entrada del blog a16z, titulada “Peacetime CEO/Wartime CEO”, l’inversor Andreessen Horowitz exaltava l’any 2011 les virtuts de diverses mesures autocràtiques, inclosa la necessitat de saltar-se les lleis, augmentar la contradicció, conrear la paranoia i altres tàctiques bel·licoses per tal de “guanyar el mercat”. Segons Horowitz, un “director general de guerra” com ell estava “massa ocupat lluitant contra l’enemic” per llegir llibres de gestió. La lògica bèl·lica també va en l’altra direcció: la guerra apareix en termes de competència financera. El secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, presenta amb freqüència la màquina de guerra americana amb els paràmetres de la indústria tecnològica, de “velocitat i volum” i fam de risc.
L’empresa d’anàlisi de dades de defensa Palantir té per lema “la primacia de guanyar”, que es refereix tant a batalles com a contractes i a domini sobre la competència
En un registre similar, el terme “10x” està trobant cada vegada més el seu camí en iniciatives militars, com amb el programa 10X de l’exèrcit dels Estats Units, que busca multiplicar per deu la mobilitat i la planificació de missions; o l’objectiu declarat del Regne Unit per fer que l’Exèrcit britànic sigui “10x més letal”. El terme 10x deriva dels cercles d’inversió i sovint es remunta al llibre de 2014 Zero to One (Del zero a l’u), de Peter Thiel i Blake Masters, que proclamava amb confiança que si “ets 10x millor, guanyaràs a la competència”. Veure el terme ara aprofitat per a la letalitat és inquietant. Aquesta relació entre economia i guerra es pot palesar ara en el recent pacte entre alts executius de Palantir, Meta i OpenAI amb l’exèrcit dels Estats Units.
La frontera entre negocis i guerra ha estat durant molt de temps porosa, però en aquesta nova configuració ambdues es barregen sense esforç. La narrativa es converteix en una guerra d’exageració i frenesí reactiu per al benefici financer. La controvertida empresa d’anàlisi de dades de defensa Palantir, per exemple, ha adoptat el lema “La primacia de guanyar” com el seu ethos. Guanyar, aquí, significa presumiblement colpejar tant a la competència com a l’enemic. En el vídeo promocional de Palantir “El futur de la guerra” proclama que “les batalles es guanyen abans que comencin”. No obstant això, sovint guanyar és guanyar contractes, negocis o un avantatge respecte a la competència.
El cofundador de Palantir, Peter Thiel, és potser l’empresari més radical d’aquesta mena de relats. Tant ell com el CEO de l’empresa, Alex Karp, tenen tendència a defensar el conflicte perquè el veuen com un motor de creixement i un camí per a guanyar. En la seva última entrevista al The New York Times, Thiel va suggerir que la veritable causa de l’estancament econòmic té a veure amb els cinquanta anys de pau i estabilitat. Tot aquest discurs produeix efectes: la crisi, el caos i el trastorn es converteixen en requisits necessaris per al creixement i la prosperitat.
Aquestes narratives hiperbòliques són aplicades en el marc de la tecnologia de defensa per als anomenats “CEO de la guerra”. És clar que no tots els fons de capital risc que proliferen actualment en el panorama de la tecnologia de defensa cultiven aquesta narrativa. Però tots capitalitzen aquest canvi de tendència impulsat per un grapat d’empreses extremadament actives, com a16z, Founders Fund (de Peter Thiel), 8VC (d’un altre fundador de Palantir, Joe Lonsdale) i les filials de Palantir, Anduril i SpaceX. Aquest canvi de tendència normalitza el conflicte i l’exhibició de la força com a mitjà per a la pau i la llibertat: no hi ha res més “pacífic” com un eixam de míssils habilitats amb IA.
La tràgica realitat de la guerra poques vegades es té en compte quan s’entrellacen les lògiques financera, tecnològica i militar. El Regne Unit i la Unió Europea, per exemple, quan parlen d’Ucraïna, esmenten les seves necessitats i consideren que per sobreviure a una guerra d’agressió calen normatives comercials relaxades. De fet, la mateixa Ucraïna sovint es presenta com un exemple brillant de com l’adquisició en el capítol de defensa hauria de funcionar idealment. La contractació de tecnologia militar està descentralitzada, organitzada per brigades que són capaces d’“obtenir subministraments” directament dels fabricants. En efecte, les mateixes unitats militars operen com start-ups que volen “invertir”, creant un sistema de lliure mercat de les armes.
El capital risc prospera en aquestes condicions. La necessitat compres militars ràpides ha fet que sorgeixin iniciatives com Brave1, coneguda també com “l’Amazon de la guerra”, que permet als soldats ucraïnesos obtenir armes segons uns punts que s’obtenen amb accions: la destrucció d’un tanc és recompensada amb quaranta punts, un soldat rus mort en val una dotzena. La guerra en curs també ha facilitat altres iniciatives de capital risc com Darkstar, que connecta les empreses d’armes amb la primera línia del front. Les brigades poden fer “batalles de prova” per dur a terme una valoració de l’armament.
Aquí hi ha una abstracció perversa. Els inversors consideren Ucraïna una oportunitat lucrativa i tràgicament depenen de la guerra per als seus rendiments financers. Els que lluiten en la guerra saben que depenen per a la seva supervivència de la contínua afluència de tecnologia armamentística i el finançament associat a ella, però preferirien que el vessament de sang i l’horror finalitzessin. Tots dos objectius s’inscriuen en una interdependència en la qual el risc es distribueix d’una manera extremadament desigual. La cobertura mediàtica sobre les oportunitats financeres relacionades amb la guerra i la necessitat d’invertir en tecnologia de defensa eclipsa enormement la informació sobre les realitats de la guerra: morts, lesions o destrucció.
L’aventurisme polític facilita que la guerra i els negocis puguin llegir-se a través de la lent de l’altre. Això, al seu torn, justifica qualsevol mesura percebuda com a necessària per guanyar i sobreviure. Guanyar i sobreviure s’aconsegueixen més fàcilment en un context empresarial. La barreja de narratives sobre els negocis i la guerra, per tant, subverteix fonamentalment el significat i la comprensió d’aquesta. Per altra banda, la guerra deixa de ser un fet excepcional, perquè hi ha una necessitat perpètua de conflicte. Un cop s’han creat infraestructures i ecosistemes que es basen en la guerra i el conflicte per a obtenir beneficis, aquests han de fomentar-se i esdevenen un imperatiu existencial.
A mesura que els Estats Units cauen en un escenari de més caos i violència, els estats europeus haurien de reflexionar sobre les implicacions de la dinàmica actual. Com més llocs del món estiguin inscrits en la màquina de bombolles war-tech, més hem de preguntar-nos quina possibilitat hi ha per a la pau.
