Un any de treball intensiu i intens. Cada setmana, cada dilluns, a dos quarts d’una, em sonava l’alarma del calendari per a la nostra cita setmanal: “Teleconferència EL*C Dykerectors d’aquí a mitja hora”. Llavors m’alegrava el dia i em deia: “No pot començar millor la setmana!”. A més, cada mes, teníem la nostra reunió amb l’equip de direcció al complet. En aquestes trobades cibernètiques hi havia de tot: reunions més
o menys complexes, decisions espontànies (que ni nosaltres ens crèiem!) i debats d’hores per arribar a un punt en comú (debats dels quals sortíem summament enriquides, més enllà del possible esgotament), grans dosis d’eufòria i emoció, tones d’il·lusió i una companyonia inigualable. El que més ens agradava era, sens dubte, la música que ens regalava la nostra benvolguda presidenta al final de cada Skype, moment en què anàvem abandonant la sessió una a una, a poc a poc, absorbint els riures finals i deixant-nos portar per aquesta música que dissipava tensions i ens retornava l’indestructible esperit d’equip que hem mantingut fins avui. Resulta molt difícil expressar en tan poc espai una experiència tan extraordinàriament enriquidora, i tant sorora com política.
La segona edició del Congrés Europeu de Lesbianes es va celebrar finalment a Kíev (Ucraïna) contra tot pronòstic i molt a pesar d’alguns grups organitzats de la ultradreta. Ni les finestres de l’hotel, trencades
a base de pedrades dirigides a nosaltres; ni el missatge que ens van deixar aquell dia per escrit desqualificant-nos i fent-nos fora del país; ni els gasos lacrimògens durant la taula que vam celebrar la vigília de l’obertura de la conferència i que van deixar deu víctimes; ni la manifestació organitzada de les dones de la ultradreta catòlica. Res va impedir que a la capital ucraïnesa ens reuníssim més de 350 dones lesbianes, bisexuals, trans, queer, no binàries, per parlar, no només d’homofòbia, transfòbia i racisme, sinó també de les nostres lluites, de les nostres necessitats, dels nostres projectes, del nostre coratge. I com a paraigua que ens sosté i abriga hi va ser present, com no podia ser d’altra manera, el feminisme.
Fora regnava l’odi i dins, l’amor, la sororitat, la màgia de la força conjunta
Transcorregudes les primeres 24 hores després d’arribar a l’hotel, els nostres ulls ja s’havien acostumat a la presència de policies uniformats i a vegades armats que vetllaven per la nostra seguretat dins, fora i a la porta de cada sala. Abans d’accedir a la xerrada o el taller corresponent, un policia et revisava les pertinences per assegurar-se que tot estava en ordre i que cap arma que pogués posar en perill les nostres vides envaïa l’habitacle. Po-li-ci-es, sí. A vegades m’obligava a mi mateixa a aturar-me i observar-los, amb la finalitat de no normalitzar de cap manera per què eren allà: aquell desplegament policial se sustentava només en el fet que érem lesbianes. Uns policies, a més, la protecció dels quals passava per jugar a comentar amb qui de nosaltres es ficarien al llit; la protecció dels quals passava per alertar el moviment d’ultradreta del país de la concentració que teníem prevista fer l’últim dia i que vam haver de cancel·lar perquè la vida de les persones que estaven a càrrec nostre correria perill. Tot i això, i per molt que els pogués pesar, van fer la seva feina.
Fora regnava l’odi i dins, l’amor, la sororitat, la màgia de la força conjunta. Era així: com més odi, més amor entre nosaltres. A mesura que creixien les protestes en contra de la nostra identitat i de la visibilitat lèsbica, creixien les nostres ganes i la nostra il·lusió per debatre sobre les nostres vides. I així ho vam fer: vam dialogar, debatre, polemitzar, discutir, acordar i tractar temes tan interessants com les nostres famílies, les cures, les nostres lluites politicoactivistes, la visibilitat lèsbica, les resistències, la nostra imatge en els mitjans de comunicació, les nostres infinites interseccionalitats…
Abans de tornar a casa vam tenir temps de revelar el nom triat entre les participants per a la nostra xarxa: EuroCentralAsian Lesbian* Community. Sota aquest nom continuarem treballant pels nostres drets i reclamant la llibertat de ser i d’existir: sense amenaces, sense pedres, sense gasos lacrimògens, sense odi. Està clar que davant la violència, l’amor és l’acte més reivindicatiu. I d’amor i de drets continuarem debatent durant els pròxims mesos al Pride de Viena i al de Madrid, entre d’altres.
