El Festival Grec de Barcelona va néixer, cal recordar-ho, com un projecte autogestionat, professional, entusiasta i reivindicatiu de l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD), aleshores tot just creada. Si en les dues primeres edicions del 1976 i 1977 es va presentar com un “teatre al servei del poble”, immediatament després va ser adoptat i organitzat pel Consistori, i quaranta anys després, continua com un festival convencional i homologat, amb una programació internacional que fa patxoca.
La tria del Grec té, entre les propostes de la seva programació d’enguany, un apartat mainstream amb subapartats més minoritaris, on també podem trobar espectacles singulars en la seva estètica i potents en les seves idees i plantejaments: pensem en creadores com Nora Chipaumire, Lola Arias, Taylor Mac o Ivo van Hove, capaces de revisar les convencions escèniques per posar-les al servei de nous arguments sobre, per exemple, la negritud, els traumes nacionals, les tergiversacions de la Història i les esquerdes de la masculinitat tòpica.
Enfocament social
En un altre capítol del Festival Grec, aquell fet des de les premisses del teatre comunitari i un enfocament eminentment social, hi ha títols com ara Càsting Giuletta (protagonitzat per dones grans, al Teatre Lliure de Gràcia, del 18 al 20 de juliol, i que obrirà la temporada vinent), l’espectacle de Mariantònia Oliver i Las Muchísimas (també amb dones d’edat avançada, al Mercat de les Flors, del 19 al 30 de juliol) o Oi Néoi (Els nous) (fet per joves del Raval, de famílies migrants, i que es veurà al CCCB del 19 al 21 de juliol). D’altra banda, entre l’escena que es fa i es dispersa per tota la ciutat, trobem la proposta del Districte Cultural i el projecte artístic de creació comunitària als barris, Art i Part, que l’any passat ja va desplegar els seus tallers.
En un altre capítol del Festival Grec, aquell fet des de les premisses del teatre comunitari i un enfocament eminentment social, hi ha títols com ara Càsting Giuletta, l’espectacle de Mariantònia Oliver i Las Muchísimas o Oi Néoi (Els nous)
La cosa en l’esmentat capítol del festival va de participació, creació col·laborativa i memòria dels contextos urbans, i aquesta edició són el Gòtic, el Besòs i el Poble-sec els barris implicats. Es tracta de works in progress que avancen de mica en mica al llarg de mesos de feina, tot implicant veïnes i entitats, i qüestionant assumptes quotidians, “reals”, latents i urgents. La feina visible per a les espectadores es resumeix en diversos espectacles, i tots ells es podran veure aquesta setmana: el Gòtic presentarà Pati de veïnes (4 de juliol, a les 18 h a La Bonne), el Besòs proposarà He vist un unicorn volar: era un globus (6 i 7 de juliol a les 18.15 h a la plaça Nando), i el Poble-sec mostrarà l’espectacle que du per títol Barricidi (6 de juliol, en dos passis a les 11.30 i a les 18 hores).
Teatre comunitari
En el cas del Poble-sec, les temàtiques sobre les quals s’ha treballat són la identitat del barri i la gentrificació com a fenomen desestabilitzador, molt present i amb dinàmiques cada vegada més agressives en aquesta part de la ciutat. La iniciativa de teatre comunitari de què parlem ara s’organitza en un paraigua coordinat per la Taula de cultura del Pla Comunitari, en què funcionen entitats, associacions i centres com Art&Coop, la sala teatral La Vilella, Transductors, Associació Susoespai, Trama, l’Institut del Teatre i el Mercat dels Flors. El procés de treball en aquest cas ha consistit a promoure la participació per tal que les veïnes aportessin vivències, experiències i memòries del barri, per després introduir-les en tallers amb diverses disciplines artístiques, i finalment co-crear a partir de tot això una dramatúrgia, orientada pels anomenats “artistes consolidats” del projecte, que en aquest cas són Jordi Pérez (del teatre La Vilella i de la companyia Sargantana), i la directora i coreògrafa Vero Cendoya.
L’escena de carrer…
Aparentment, l’espectacle resultant té alguns trets en comú amb aquella famosa “escena de carrer” que Bertolt Brecht feu servir per explicar la seva metodologia del teatre èpic. Perquè ambdós casos comparteixen la voluntat d’oferir un “significat social pràctic”, treballant amb intèrprets que no han de ser necessàriament “artistes”, i on s’esforcen per il·lustrar l’exemple d’un “accident” (una desgràcia, un desastre, un trauma) amb més urgència que voluntat d’“il·lusió”. És segurament per aquest objectiu d’alertar, sotragar i informar sobre una situació, que Barricidi ha pres el format d’un espectacle deambulant, i no estàtic.
És segurament per aquest objectiu d’alertar, sotragar i informar sobre una situació, que Barricidi ha pres el format d’un espectacle deambulant, i no estàtic
El seu itinerari arrenca a la Casa de la Premsa, un edifici fantasma situat entre el carrer Lleida i les Fonts de Montjuïc, que fou construït per a l’Exposició Universal de 1929, i que porta tancat i en desús més de vint anys. La reutilització de l’immoble ha estat reivindicada pels veïns, i potser serà la nova seu on es traslladarà la Biblioteca Francesc Boix, ara al carrer Blai. La segona parada de l’espectacle itinerant serà en un habitatge del carrer Poeta Cabanyes, i l’esdeveniment conclourà al Centre Cívic El Sortidor, al cor del barri.
Mega-teatres i petits tallers
Al Poble-sec, tant els veïns com els bars i botigues “de tota la vida”, com les iniciatives i projectes més sucosos i crítics (La Base, La Torre feminista i diverses llibreries com ara La Social, La Carbonera, La Raposa…) es veuen curtcircuitats per la densitat altíssima d’Airbnb en plantes baixes i els nous blocs d’apartaments adquirits pels fons voltor. Però al barri, una altra realitat ben viva, tot i que potser no tan evident, és la de la seva vida cultural/teatral. El Poble-sec està situat ben anxovat entre dos pols potents: a la part de dalt els grans centres teatrals de la ciutat (el teatre Grec, el teatre Lliure, el Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre, que de fet són el cor del Festival Grec) i a la part de baix l’antiga artèria de les arts de l’espectacle, el Paral·lel. Una avinguda amb passat de faràndula i un present tremolós i incert però encara viu: amb teatres que reneixen per al musical (l’Onyric, antic Condal), teatres en crisi d’identitat i econòmica permanent (el Molino), teatres que es reciclen i deixen pas a les noves generacions (el Victòria, abans de Tricicle i Dagoll Dagom i ara comprat pel mediàtic Mago Pop), teatres clausurats amb polèmica (l’Apolo, en ple procés judicial), solars teatrals reivindicats pels veïns (a la cantonada de l’antic Talía, ara convertit en una àrea de barraques), teatres que funcionen a tota màquina (BARTS) i teatres en procés de rehabilitació i reciclatge (l’Arnau, de propietat municipal).
Entre aquestes dues àrees teatrals monumentals, el pol públic de Montjuïc i el pol comercial del Paral·lel, al barri s’arreceren en petits locals als carrers i racons una sèrie de tallers, laboratoris, associacions culturals, espais escènics de creació i exhibició, que sense cridar gaire s’esforcen a anar vivint, sobrevivint i creant: pensem en tallers com La Piconera (de la Sol Picó), La Poderosa (de Las Santas), la Sala Hiroshima (experimental, amb molta dansa i performance), La Vilella (amb cartellera i tallers, al Passeig de l’Exposició), els cursos d’Oracles i, més recentment, la sala Dau al Sec. I d’altres més híbrids, com el Nook (que té sauna i ping-pong) o el Puerta Roja (amb bar petit i sala d’expos amb bona confitura). Aquests espais són l’Off de l’Off de l’Off: fan el teatre del dia a dia, són part de la vida del barri, i en proporcionen altres escenes paral·leles.
