No totes les identitats formen classes, però totes les classes s’articulen mitjançant identitats. Per tant, la divisió entre classe i identitat és una divisió que avui, almenys a Europa, té com a objectiu relegar a una posició secundària allò que obstaculitza la producció d’un subjecte determinat, la de l’home assalariat/proletari, normalment heterosexual i funcional, i tendent a blanc. No hi ha res que no sigui material en ser home o en ser heterosexual, igual que no hi ha res que no sigui material en ser dona, migrant o assalariada. Si estem d’acord que el subjecte principal de l’esquerra i la lluita obrera ha estat l’home assalariat (proletari en sentit estricte) i heterosexual, estarem d’acord que la crisi actual de l’esquerra esdevé quan aquest subjecte (subjecte principal del sindicalisme) no ha sabut arribar a la resta de subjectes que componen la classe treballadora.
Negar que el subjecte que ha monopolitzat en els dos últims segles la lluita obrera i l’esquerra no té res a veure amb la crisi de l’esquerra, sinó que la culpa la tenen les feministes, les migrades, els mariques o les nacionalistes, és el mateix que afirmar que són les immigrants, els independentistes i les feminazis les que desperten o causen el feixisme. El problema de l’esquerra és que ha exclòs la majoria de la classe obrera durant dècades. I continua fent-ho.
La divisió secularitzada entre allò identitari (simbòlic i cultural) i allò material (econòmic) desenvolupada a poc a poc durant la modernitat –des de Descartes, Rousseau, Kant o Locke fins a Hegel, Smith i Ricardo, que Marx criticarà amb la seva proposta materialista– és un producte del capitalisme. Segons la versió actualitzada d’aquesta divisió, d’una banda, hi ha comunitats (classe socioeconòmica) amb una exigència de redistribució la injustícia de la qual se suposa que deriva de l’estructura econòmica i, d’altra banda, hi ha comunitats amb una exigència de reconeixement a la seva diferència o identitat (cultura). Segons aquest marc, la qüestió de classe es refereix a una injustícia socioeconòmica, mentre que en el segon cas estaríem davant d’una injustícia cultural o simbòlica que inclou la falta de reconeixement o respecte, no la desigualtat material.
El conservadorisme esquerrà que divideix classe i identitat comparteix marc conceptual amb el liberalisme polític, el multiculturalisme liberal, Habermas, tota la socialdemocràcia occidental i Silicon Valley. I aquesta divisió és neoidealista i essencialista perquè assumeix que les exigències de redistribució tenen l’objectiu de fer desaparèixer la classe obrer-capitalista (ja que no és una diferència a celebrar sinó una explotació a aniquilar), mentre que les polítiques o demandes de reconeixement (identitat) en relació, per exemple, amb homes-dones (migrades, racialitzades, etc.) tenen l’objectiu de reforçar la seva identitat, no de fer desaparèixer aquest grup. És a dir, segons aquest marc, la classe obrer-capitalista ha de desaparèixer, mentre que la classe home-dona no ha de desaparèixer, sinó reproduir-se mitjançant més reconeixement (demanda típica del liberalisme patriarcal i totes les seves branques).
En resum, per aquest marc, la diferència entre homes i dones és una diferència a celebrar, no a aniquilar, i aquesta idea només és possible si es pensa que la diferència entre homes i dones no és una diferència de capital econòmic, social i simbòlic on simbòlic es referiria (des de la nostra interpretació materialista)
a la dimensió semiòtica de tot el material, sinó que és una diferència no-material. Però creure que hi ha diferencies o desigualtats socials no materials és precisament la base de tot idealisme
i essencialisme: és creure que els homes i les dones no són construïts mitjançant una desigualtat de poder (on tot poder té una dimensió material i semiòtica), sinó que és una diferència biològica o espiritual.
