Francisco Javier Moll de Miguel és un gran desconegut. No només pel públic general, sinó fins i tot pels especialistes en el món de l’empresa i els mitjans de comunicació. És difícil trobar informació sobre els seus negocis, no té pràcticament activitat pública i tots els perfils ressalten el seu posat misteriós. La dada potser seria intranscendent si no fos perquè Moll és el propietari de l’Editorial Prensa Ibérica (EPI), que des del maig és el segon grup de diaris en lectores de l’Estat espanyol, només superat per Unidad Editorial (El Mundo), a qui Marca aporta la meitat dels lectors. Si excloíem la premsa esportiva, probablement les capçaleres d’EPI sumarien més lectores que qualsevol altre grup mediàtic.
Aquest lloc al podi l’ha aconseguit després de comprar el Grupo Zeta, un conglomerat de diaris, revistes, editorials, impremtes i videojocs, conegut sobretot per controlar El Periódico de Catalunya i Sport, però que tenia, fins ara, la tercera xarxa de rotatius “provincials” amb set capçaleres, incloses El Periódic d’Andorra i El Periódico del Mediterráneo de Castelló. Amb aquestes tres. Moll ja és el principal editor de premsa dels Països Catalans, amo també del Levante, Información, Diari de Girona, Regió 7, Diari de Mallorca, Diario de Ibiza, a més dels setmanaris L’Empordà i Mallorca Zeitung. A més, és clar, dels esportius Sport i Superdeporte.
Roures ja no és l’empresari de confiança de Zapatero, sinó un perillós i incontrolable independentista que podia aconseguir el control de dos dels diaris que més han contribuït a frenar l’ascens del sobiranisme des de Catalunya mateix
La compra del Grupo Zeta ha passat relativament desapercebuda per als mitjans generalistes, a pesar d’haver estat molt comentada pels qui segueixen la vida interna dels mitjans i per tenir elements escandalosos que justificarien obrir telenotícies i comissions parlamentàries. Antonio Asensio Mosbah, propietari de Zeta i fill de l’històric fundador del grup, ja feia anys que volia despendre’s d’un negoci patern que fa anys que està en pèrdues. Però, les xifres que en demanava i l’enorme deute que arrossega sempre en frustraven les operacions a última hora. Fins ara, que es va trobar una oferta que no podia rebutjar. Jaume Roures i Tatxo Benet, propietaris de Mediapro, una empresa deu voltes més gran que l’EPI, oferien 50 milions d’euros i quedar-se tot el deute. La proposta va generar una forta alarma en els centres de poder. Roures ja no és l’empresari de confiança de Zapatero, sinó un perillós i incontrolable independentista que podia aconseguir el control de dos dels diaris que més han contribuït a frenar l’ascens del sobiranisme des de Catalunya mateix. Això va mobilitzar La Moncloa, que va fer mans i mànigues per trobar un comprador alternatiu. Però no només l’executiu socialista, a l’operació van entrar-hi també els principals bancs, propietaris del deute –que el 2016 ascendia als 116 milions- que van oferir una quita de fins al 70% per a qualsevol que no fos Roures. Una operació a la qual, sorprenentment, van sumar-s’hi els instituts català i valencià de finances (ICF i IVF, respectivament), renunciant a cobrar 10,5 milions de diners públics. L’operació va ser criticada a Catalunya per la CUP, però la Generalitat s’ha negat a donar explicacions.
Tot i això, Moll no es decidia a comprar i exigia fer-ho per només 40 milions –10 pels propietaris i 30 pels deutors- pel que les germanes d’Asensio preferien per l’oferta de Roures, que es diu que va arribar a doblar la de Moll en un darrer intent. Finalment, però, les pressions de certs “poders fàctics” –en paraules de Roures- van pesar més i el peix menut va menjar-se el gros sense que cap dels defensors del lliure mercat i la separació de poders es posés les mans al cap per aquesta descarada intervenció pública en la indústria mediàtica.
Una història de compres “misterioses”
L’adquisició del Grupo Zeta per Moll retrotrau directament a la creació mateixa d’EPI, que en un primer moment va anomenar-se Editorial de Prensa Canaria, ja que va néixer precisament arran de la compra de dos diaris falangistes en crisi, La Provincia i Diario de Las Palmas, per 500 milions de pessetes del 1978. Ja llavors, l’aparició de Moll en el negoci mediàtic va considerar-se una “sorpresa” i “un misteri”. En un article Juan Luis Cebrián, llavors director de El País, especulava sobre un possible capital àrab darrere l’operació. Perquè qui era exactament Javier Moll?
Fill d’un militar mallorquí que va destacar-se per les tasques d’espionatge i sabotatge a favor dels feixistes des de la rereguarda republicana –va estar condemnat a mort-, va estudiar dret i va arribar a les Canàries per treballar de comercial de la Banca Garriga Nogués, de qui també es va dir que va finançar la compra dels dos diaris. Sense cap gran capital familiar, com va poder aquest jove de 28 anys posar sobre la taula tots aquests milions? Per explicar-ho hem de tornar enrere i explicar qui és la família Sarasola, a la que pertanyen la dona de Moll, Aranzazu Sarasola Ormazabal, i, sobretot, el qui seria el seu cunyat i germanastre d’Aranzazu, Enrique Sarasola Lerchundi. Segons explica el periodista Pascual Serrano al llibre “Historia oculta dels mitjans de comunicació espanyols”, de l’editorial Akal.
De Sant Sebastià a Madrid passant per Colòmbia: una història de comissions, narcos i favors polítics
Enrique Sarasola era un jove de família de dretes de Sant Sebastià que, amb només vint anys va anar-se’n a Colòmbia a fer les Amèriques. Allí va treballar de venedor de sabates, després aconseguiria feina a la consultora estatunidenca PriceWaterHouse i crearia una empresa de productes plàstics. Però els diners de veritat els va començar a fer el 1963, venent bons en dòlars a través d’una empresa de les Bahames als estalviadors llatinoamericans que no es fien de les seues divises nacionals. A més, el 1966 es casa amb María Cristina Marulanda, filla d’Alberto Marulanda Grillo, un dels principals terratinents de Colòmbia, accionista de la companyia aèria Avianca i personatge molt ben connectat amb les altes esferes polítiques i el paramilitarisme.
Sarasola tornarà a l’Estat espanyol el 1967 després que els seus bons s’enfossaren deixant arruïnades desenes de milers de persones. Allí es dedica a un negoci que ja no abandonarà: el de comissionista. Aprofita els seus contactes polítics a Colòmbia per fer d’intermediari amb empreses que hi volen invertir. També es fa molt amic d’una jove promesa política espanyola encara a l’oposició clandestina: Felipe González. L’amistat entre els dos homes durarà fins a la mort de Sarasola el 2002 i inclou anècdotes com que el basc va ser el creador de la famosa jaqueta de pana del polític i que va oferir-se a amagar-lo a casa seua la nit del 23-F. També hi ha altres capítols menys èpics, com la introducció de González a tota la xarxa de contactes llatinoamericans de Sarasola, incloent-hi polítics, empresaris i un jove senador colombià convidat a la presa de possessió de González el 1982, anomenat Pablo Escobar Gaviria.
Com era fàcil preveure, Sarasola va progressar dins el nou règim fundat pel seu amic íntim, i el seu nom apareix a moltes de les trames de l’època del “pilotasso” dels 80 i 90. L’estafa del Grupo Kio, ‘Los Albertos’, la concessió del Metro de Medellín, el tràfic d’armes…
Com era fàcil preveure, Sarasola va progressar dins el nou règim fundat pel seu amic íntim, i el seu nom apareix a moltes de les trames de l’època del “pilotasso” dels 80 i 90. L’estafa del Grupo Kio, ‘Los Albertos’, la concessió del Metro de Medellín, el tràfic d’armes… El rastre dels diners reapareix als Papers de Panamà destapats el 2010 i ja gestionats pels seus fills, Kike i ‘Gigi’ Sarasola. L’exjutge Baltasar Garzón li dedica diverses pàgines al llibre El fango: Cuarenta años de corrupción en España.
Tornant al 1978, Sarasola va crear l’empresa Inversiones, Servicios y Comercio, a través de la qual, el seu cunyat Javier Moll pogués bastir un poder mediàtic socialista començant per les Canàries. A canvi, el PSOE l’afavoriria en el procés de privatització dels antics diaris del Movimiento, que el 1982 encara eren públics. Per aquell llavors hi havia un potent moviment a les redaccions d’aquests diaris que lluitaven per mantenir-ne la titularitat pública però sota control dels treballadors, la UCD no va atrevir-se a portar l’enfrontament fins al final privatitzant-los, però el PSOE sí que ho va fer el 1984. Tres de les capçaleres més rendibles –Levante de València, Información d’Alacant i La Nueva España d’Astúries– quedarien en mans de Moll a un preu irrisori. Una operació que recorda poderosament l’adquisició del Grupo Zeta.
A partir de llavors es rebatejaria l’empresa amb el seu nom actual i es traslladaria la seu de Canàries a Barcelona, malgrat que no tenia negocis a Catalunya.
Un imperi mediàtic i econòmic entre l’Estat espanyol i Austràlia
Des de llavors el poder de Moll i EPI no ha parat de créixer de forma prudent i silenciosa, creant alguns diaris –tots els anomenats La Opinión, al sud de l’Estat-, però sobretot comprant-ne molts més: El Faro de Vigo, El Día a Canàries a més dels ja citats als Països Catalans. Els seus tentacles han crescut també al món editorial, impremtes, publicitat i algunes ràdios i televisions locals. Fins i tot s’han estès més enllà, i també té negocis immobiliaris, vinícoles i sanitaris, com la Clínica Corachán de Barcelona. Segons El Mundo, Moll és el 109è home més ric de l’Estat espanyol i la seua fortuna supera els 450 milions d’euros.
Els seus tentacles han crescut també al món editorial, impremtes, publicitat i algunes ràdios i televisions locals. Fins i tot s’han estès més enllà, i també té negocis immobiliaris, vinícoles i sanitaris
A pesar de l’enorme poder i certa influència política –del 2014 al 2016 va presidir la patronal Institut d’Empresa Familiar i des del 2017 és el president de l’Associació de Mitjans d’Informació, antiga AEDE- la seua vida continua sent tan misteriosa com el 1978. Per exemple no se sap ni quan ni perquè va enamorar-se d’Austràlia, però el cert és que pràcticament resideix la meitat de l’any a aquell país, on a més posseeix un altre grup empresarial que inclou el diari Adelaide Review i interessos immobiliaris i agrícoles.
Si bé és cert que ha comptat amb favors públics, com pràcticament totes les empreses de la informació, també s’ha de reconéixer-li capacitat de gestió. EPI és encara 100% propietat de Javier Moll i Aranzazu Sarasola, sent l’únic gran grup mediàtic de l’Estat que es manté sense deutes i amb els bancs fora del consell d’administració. A pesar de la crisi que afecta aquest sector des del 2007 el grup segueix sent rendible, gràcies a la prudència en les inversions i a unes retallades salvatges que s’han carregat gairebé un terç de la plantilla.
A Canàries crearia La Opinión de Tenerife només amb la finalitat d’assetjar El Día. Un cop va aconseguir comprar-lo, el maig passat va tancar La Opinión acomiadant els seus 40 treballadors
A més de la discreció, si alguna cosa ha caracteritzat Moll, és la seua implacabilitat. A més de les compres a preu de saldo amb intervenció política, no ha tingut mai cap problema en tancar els diaris que li feien nosa, deixant al carrer desenes de treballadors. El 1993 va comprar La Prensa de Ibiza només per tancar-lo i assegurar-se que el seu Diario de Ibiza seria l’única capçalera de l’illa.
A Canàries crearia La Opinión de Tenerife només amb la finalitat d’assetjar El Día. Un cop va aconseguir comprar-lo, el maig passat va tancar La Opinión acomiadant els seus 40 treballadors. Faria una operació similar aquest juny amb Levante de Castelló, tancat de forma fulminant un cop adquirit El Periódico del Mediterráneo dins el paquet del Grupo Zeta.
