Resulta inevitable llegir els textos de Clara Zetkin quasi cent anys després i trobar-hi semblances amb el present. Salvant les distàncies amb aquell període a les portes d’una de les tragèdies més grans del segle xx a Europa, la clarividència de Zetkin sorprèn per diverses raons. Primer, perquè va realitzar una anàlisi molt encertada d’un fenomen llavors nou, encara incubant-se, del qual va veure l’amenaça que representava. Després, perquè no contemplà subordinar la lluita contra aquest fenomen a cap altre interès que no fora la lluita de classes, sense deixar de banda complicitats i aliances que creia imprescindibles per aturar el feixisme, un primer entrebanc a superar en la llarga lluita per una societat justa i igualitària a tots els nivells. Inquieta pensar que tant de temps després ens és ben útil rellegir les seues reflexions, però, com aleshores, potser una bona anàlisi no porta sempre associada una bona estratègia, sobretot perquè sovint qui pot implementar-la decideix no fer-ho, i pot optar, com així fou, per un altre camí que ens aboca a perdre.
No són pocs els llibres que s’han editat i reeditat els darrers anys sobre el fenomen feixista. Molts, revisant allò que fou i que tractà de ser després de la seua suposada derrota als anys quaranta. I d’altres, més nous, tractant de buscar semblances amb els actuals moviments ultranacionalistes, racistes i, per què no, diguem-ne neofeixistes, que guanyen eleccions, condicionen governs o assetgen els col·lectius vulnerables, els militants d’esquerres i la mateixa democràcia. Més enllà de la discussió sobre com anomenar aquests nous moviments d’extrema dreta i buscar-ne les semblances i diferències amb els passats, ens trobem davant un nou context geopolític, econòmic i social ben peculiar, amb grans incerteses i poques esperances de cara al futur, sobretot observant com els projectes d’esquerres han estat una vegada més sabotejats o s’han perdut en si mateixos amb discussions que han resultat estèrils o estratègies fallides incapaces d’aglutinar la classe treballadora. No és estrany, doncs, que hom busque semblances amb l’època que va viure Zetkin, el convuls període d’entreguerres, en què creixia a poc a poc un moviment reaccionari, amb el suport de les elits, però que acabà nodrint-se també de part del proletariat que l’esquerra no va saber o no va poder sumar.
És necessari rellegir Zetkin i els seus contemporanis. És important conèixer els entrebancs que va trobar per portar a terme la seua teoria antifeixista, perquè malauradament, avui encara hi trobem una manca d’anàlisi i d’estratègia capaç d’aturar l’onada neofeixista que recorre de nou el món
La premonitòria alerta de Zetkin davant el feixisme i la seua clarividència per descriure com podria evolucionar i com s’hauria de combatre esdevenen cabdals avui dia també per aprendre del passat i no repetir-ne les mateixes errades. És necessari rellegir Zetkin i els seus contemporanis. És important conèixer els entrebancs que va trobar per portar a terme la seua teoria antifeixista, perquè malauradament, avui encara hi trobem una manca d’anàlisi i d’estratègia capaç d’aturar l’onada neofeixista que recorre de nou el món.
Zetkin esmentava sovint la necessitat de comptar amb tots els actors possibles, de crear un “front únic” contra el feixisme. Esmenta la necessitat de comptar amb els i les intel·lectuals, com amb molts altres sectors socials no estrictament de classe treballadora, per aturar el feixisme. Sabia ben bé que també s’enfrontava a una batalla cultural contra la dreta, que fou capaç de seduir amb proclames patriòtiques un bon gruix de classe treballadora i de la intel·lectualitat, a més d’una classe burgesa abocada llavors a la “proletarització”, temorosa de perdre els seus privilegis. Actualment aquesta batalla cultural continua, i la nova extrema dreta ha après molt més que nosaltres a lliurar-la. Ens coneix més que nosaltres a ella. Ha estudiat Gramsci i tota la intel·lectualitat marxista per saber com i on és dèbil. I de nou aquest temor de perdre privilegis, en un context com l’actual d’incertesa, de crisi econòmica i d’inseguretat, s’accentua d’una manera fins i tot obscena. Sobretot si ho relliguem amb Zetkin, una figura clau per entendre també el feminisme i a qui devem el 8 de març com a data simbòlica del moviment, així com altres passos endavant per a l’alliberament de la dona, des del socialisme que defensava i que hui sembla voler-se ocultar pels qui diuen voler buidar de política el feminisme, un insult a la memòria de Zetkin i de la resta de dones que donaren la vida contra tota opressió.
El victimisme dels privilegiats que clama contra el feminisme, contra les lluites d’alliberament de les nacions sense estat, contra els drets LGTBI, contra l’interculturalisme i les persones migrants, contra la descolonització (encara), és hereu del vell feixisme, de l’antisemitisme que farien servir els nazis a Alemanya (que avui repeteix la fórmula amb les persones musulmanes) i del nacionalisme ultracatòlic espanyol, entre d’altres. I aquí ens pensem que és ridícul i que caurà pel seu propi pes, ja que les seues pròpies contradiccions ni el sostenen ni el fan viable. Exactament igual va pensar Zetkin a finals dels anys vint, sense saber el que estava per vindre. Així i tot, Zetkin i els qui li donaven suport ja plantejaren una ferma oposició per tots els mitjans al creixent feixisme, per si erraven en la seua diagnosi autodestructiva. Des de plantejar un front comú fins a l’autodefensa. Des de contrarestar-ne la propaganda i coordinar-se internacionalment fins a plantar cara a les institucions fins a l’últim alè.
Ni Zetkin ni nosaltres tenim la fórmula màgica per derrotar el monstre, però totes i tots tenim la determinació i l’obligació d’intentar-ho. Ja no només perquè és un tram irrenunciable del camí cap a altres conquestes, sinó per la nostra pròpia supervivència
I és que la història ha demostrat que el feixisme sempre és cruel, oportunista i fins i tot líquid, capaç d’adaptar-se a diferents contextos, d’adoptar diferents retòriques i de disfressar-se inclús d’allò que per naturalesa mai serà. No és nova l’apel·lació a les classes populars, al combat contra les elits (de les quals, casualment, ells formen sempre part o en fan el paper), a la grandesa d’una nació i la subordinació de tot per aquesta per sobre dels interessos de classe, o a la necessitat de deixar caure els més dèbils, justificant-se en el seu darwinisme social. La xenofòbia actual, la greu crisi que pateix Europa amb els milers de morts que provoca amb les seues guerres i les seues fallides polítiques d’asil i migratòries, també als EUA, no són res de nou, sinó fruit d’anys de supremacisme, d’indolència cultural i institucional davant els problemes globals, dels quals defugim sempre responsabilitats i que no són més que la imatge de la decadència d’un sistema incapaç de donar solucions als problemes reals de la gran majoria, exactament igual que cent anys enrere.
Dol llegir les acusacions que va rebre Zetkin per part dels seus camarades, i pensar que encara avui l’esquerra continua immersa en lluites fratricides i sovint esgrimint les mateixes acusacions contra aquells que no combreguen amb determinades anàlisis i estratègies. I dol més encara pensar que Clara no va fracassar, sinó que no la van deixar fer. L’autocrítica ha de ser sempre una eina constructiva, i la història està plena d’exemples d’errades que es repeteixen i d’actituds tòxiques que les eternitzen i que no s’acaben mai d’exorcitzar dels moviments socials.
Per altra banda, cal reconèixer la tasca dels i les qui han fet durant dècades de l’antifeixisme l’eix vertebrador de totes les lluites, com a posició irrenunciable per combatre les desigualtats des d’una posició de classe, però sense descuidar els privilegis que han de ser qüestionats i enderrocats per caminar cap a una societat més justa. Cal reconèixer l’herència i la valentia dels qui mai renunciaren a definir-se com a antifeixistes malgrat els relats oficials que pretenien ridiculitzar-lo i reduir-lo a una tribu urbana. Malgrat les seues errades i les seues febleses, també, però que mai van deixar d’estar i de reivindicar amb orgull aquesta idea, amb tots els riscs que ha comportat sempre.
Clara Zetkin va entendre bé el que significava el feixisme, quan encara ni havia madurat. No el menystenia ni el ridiculitzava, per molt residual o anecdòtic que alguns el consideraren aleshores. Encara avui hi ha qui el subestima, fins i tot des de la posició contrària, ja no des de l’equidistància
Avui, però, toca recuperar més que mai el significat i el llegat d’aquesta lluita. Llegir de nou els textos de Zetkin i de tantes i tants altres que ens advertien del que estava per vindre i proposaven com combatre-ho. Clara va entendre bé el que significava el feixisme, quan encara ni havia madurat. No el menystenia ni el ridiculitzava, per molt residual o anecdòtic que alguns el consideraren aleshores. Encara avui hi ha qui el subestima, fins i tot des de la posició contrària, ja no des de l’equidistància. I aquest és, sens dubte, el primer pas cap a la derrota.
Ni Zetkin ni nosaltres tenim la fórmula màgica per derrotar el monstre, però totes i tots tenim la determinació i l’obligació d’intentar-ho. Ja no només perquè és un tram irrenunciable del camí cap a altres conquestes, sinó per la nostra pròpia supervivència. La lectura d’aquest text ha de servir per refermar aquesta convicció, però també per revisar les estratègies i articular noves fórmules que estiguen a l’altura de les circumstàncies. Per no tornar a perdre.
