Omar Hajajleh descriu casa seva com “una presó a cel obert”. Per accedir al seu habitatge, ubicat al poble d’Al-Walaja, al territori palestí ocupat de Cisjordània, ell i la seva família han de travessar una porta metàl·lica de diversos metres d’alçada amb una única finestra amb barrots, que dona accés a un passatge subterrani que creua un tram del mur de separació construït per Israel. El seu domicili ha quedat totalment aïllat de la resta del poble per les polítiques d’apartheid israelianes, una realitat que pateix tota la localitat, una de les més actives en la resistència popular no-violenta palestina.
L’any 2013, l’organisme militar que gestiona els assumptes civils dels territoris ocupats va informar la família de Hajajleh que casa seva quedaria a la banda del mur controlada per Israel, aïllada per totes bandes i envoltada per una tanca. “Les autoritats d’Israel ens van fer fins a sis ofertes diferents per aconseguir quedar-se amb les nostres terres, des de comprar-les fins a traslladar-nos
a l’altra banda”, on han quedat arraconades la resta de famílies palestines d’Al-Walaja, explica.
Des de l’inici de l’ocupació, les terres d’aquest poble s’han reduït dràsticament a través de la confiscació i els assentaments
Després d’emprendre accions judicials al Tribunal Suprem d’Israel, la seva família va arribar a un acord l’abril de 2013 segons el qual la casa no podria ser envoltada amb un tancat. En lloc d’això, el passatge subterrani a través del mur va ser bloquejat per una gran barrera, i es va entregar una única clau a la família per obrir-la. A més, les autoritats israelianes també els van confiscar moltes terres properes a l’habitatge.
La quotidianitat familiar, controlada per Israel
“He d’acceptar l’acord si vull romandre aquí, a la meva terra”, comenta Hajajleh. La situació en la qual es troba comporta severes restriccions a la seva vida diària i comunitària. “Només els membres de la família que hi vivim podem fer servir l’única clau que ens permet entrar a casa. Si volem rebre visites, hem d’obtenir prèviament el permís de les forces israelianes, i informar del nombre de visitants i l’objectiu de la visita. No se’ns permet rebre més de deu visitants de cop, i mai més enllà de la mitjanit”, afegeix.
El passatge subterrani tampoc pot ser utilitzat per al comerç o el transport de materials de construcció ni es permet a la família realitzar obres de construcció a la casa o els seus voltants. Les conseqüències de desobeir qualsevol d’aquestes normes comportarien encara més restriccions a la seva llibertat de moviment. “No se’ns permetria continuar obrint la porta. Només seria oberta tres vegades al dia, durant una hora, i sota inspeccions de seguretat”, es lamenta.
La construcció del mur de separació, de centenars de quilòmetres de longitud, va començar el 2002. El 80% de la seva extensió s’endinsa a l’interior del territori de la Cisjordània ocupada, i confisca de facto una gran quantitat de terres palestines. Ja el 2004, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va considerar que la tanca construïda per Israel era il·legal i va reclamar-ne el desmantellament. Malgrat tot, la barrera segueix dempeus.
Una llarga història d’ocupació i desplaçament
Per la població d’Al-Walaja, però, els entrebancs a la seva existència no comencen amb la construcció del mur, sinó que són presents des de 1948 i al llarg de set dècades de colonització, ocupació i apartheid a Palestina. Des d’aleshores, les terres d’aquest poble situat entre les ciutats de Jerusalem i Betlem s’han reduït dràsticament. Els mecanismes per fer-ho han estat a través de la confiscació de terres, la construcció d’assentaments, la demolició d’habitatges o d’estructures com ara les tombes del cementiri local, i, més recentment, la catalogació d’algunes terres del poble com a part d’un parc nacional israelià.
Al-Walaja, segons l’activista Munter Amira, té una història recent que està estretament lligada a la Nakba (‘catàstrofe’, en àrab), quan Israel “va desplaçar una part dels seus habitants d’un punt a un altre de les seves terres, convertint-los en refugiats a la seva pròpia terra”. Ala al Darass, actual president del Consell Local d’Al-Walaja, comenta que “després de la Nakba els habitants van construir de nou el poble als terrenys que els havien quedat, a l’altra banda de la vall, sense possibilitats de retorn. Van perdre prop del 70% de les terres originals i moltes de les fonts d’aigua, vitals per a la supervivència d’una comunitat dedicada a l’agricultura”.
Als assentaments jueus que actualment rodegen Al-Walaja, Gilo i Har Gilo, hi resideixen més de 50.000 colons
L’any 1967, amb l’ocupació il·legal de Jerusalem Est i Cisjordània, que fins aleshores no estaven sota control israelià, l’existència d’Al-Walaja va esdevenir encara més complicada. Amb l’ampliació de les extensions de l’Ajuntament de Jerusalem, el 50% de les terres que quedaven sota control del municipi palestí van ser ocupades. Amb el pas dels anys, el consistori israelià es va annexionar una gran quantitat de territoris palestins al seu terme municipal, i també va expropiar o declarar sota control militar una extensió de terrenys que van servir per a la construcció de dos assentaments jueus que actualment rodegen Al-Walaja: Gilo i Har Gilo, on resideixen més de 50.000 colons.
Resistència i supervivència
“Vivim confinats en un terreny limitat. Abans teníem terrenys oberts i ara veiem el mur, com han ocupat les nostres terres i ens han deixat tan sols uns pocs metres. No podem anar als nostres horts d’oliveres ni tampoc visitar el cementiri de la nostra família”, explica Ahmad Barghouth, per a qui, com Omar Hajajleh, la seva forma de resistència “és continuar al poble”, a les terres que pertanyien als seus avantpassats. “Formaré una família i donaré la terra als meus fills”, assegura.
A les famílies palestines que viuen a la part d’Al-Walaja annexionada a Jerusalem tampoc se’ls concedeixen permisos de construcció. Les autoritats israelianes consideren molts dels seus habitatges construïts com a il·legals, i tampoc se’ls permet l’accés a gran part de les seves terres. Segons denuncia Loubna Hajajlah, pertanyent a una de les famílies afectades, les pors i humiliacions que genera l’ocupació són múltiples i diàries. “Casa meva té una ordre de demolició. No tenim permís per construir i vivim en un estat de por constant. Cada vegada que ensorren una casa del poble pensem que ha arribat el nostre torn, que acabarem sense sostre”, diu en referència a les envestides del govern de Netanyahu.
També ha vist com li confiscaven les terres i, davant la manca d’alternatives de subsistència diària, Hajajlah explica que la seva estratègia de resistència va ser iniciar el seu propi projecte agrícola i ramader, amb un ramat d’ovelles i el cultiu de les poques terres que va poder conservar al voltant de casa seva. Viu del que produeix i assegura una petita quantitat d’aliments per a la subsistència a la seva família.
Estratègia planificada
Segons Nassar Ibraheem, director del Centre d’Informació Alternativa, Al-Walaja no és només un exemple de l’estratègia israeliana enfocada a controlar tantes terres palestines com sigui possible, sinó que aquestes terres són “úniques pel fet de connectar les ciutats de Betlem i d’Hebron, a més d’estar situades a l’encreuament de les carreteres que arriben fins a Jerusalem”. Per Hassan Burijah, membre de la Comissió de Resistència a la Colonització i al Mur, l’extensió de colònies que redueixen cada cop més les dimensions d’Al-Walaja ve donada pel fet que el poble suposa l’últim obstacle per a la construcció d’una gran xarxa d’assentaments integrats a Jerusalem. Segons l’activista, però, també pretén “esborrar la identitat palestina” de la ciutat santa i el seu voltant. La majoria dels projectes impulsats han aplanat el camí per a la materialització de nous assentaments i infraestructures que connectin el gran bloc de colònies israelià de Gush Etzion amb Jerusalem “a través de zones rurals palestines”.
Amb tot, una conseqüència del sistema de colonització aplicat per Israel ha estat la desvinculació d’Al-Walaja de Jerusalem, però també ha restringit la seva connexió amb la ciutat de Betlem, la capital del governorat on s’ubica i el lloc on la gent dels pobles veïns té més accés a serveis educatius, sanitat o oportunitats laborals.
