L’activitat humana i l’augment de la temperatura mitjana del planeta estan produint una progressiva degradació del sòl i un augment de les zones àrides a nivell global. El procés es coneix com a desertificació, segons les definicions de la Convenció de les Nacions Unides per la Lluita contra la Desertificació, que es va posar en marxa l’any 1994 i agrupa 196 estats i la Unió Europea. Cadascun dels membres varen signar la posada en marxa de programes propis contra la desertificació.
El cas de la península Ibèrica és especialment alarmant. En particular, a l’Estat Espanyol entre el 75 i el 80% del territori es veu afectat per aquest procés, segons les dades recollides al Programa d’Acció Nacional contra la Desertificació del Ministeri de Medi Ambient. Als Països Catalans, les zones més afectades són les comarques més al sud, des de la Marina fins al Baix Segura. A banda de què són zones amb un clima sec, es tracta d’un territori amb una forta sobreexplotació turística i urbanística.
Als Països Catalans, les zones més afectades són les comarques més al sud, des de la Marina fins al Baix Segura. A banda de què són zones amb un clima sec, es tracta d’un territori amb una forta sobreexplotació turística i urbanística
És difícil determinar exactament com progressarà la situació amb les previsions d’augment global de temperatures. Segons l’investigador Patricio García Fayos, director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE), les previsions són les següents: “hi haurà una necessitat d’aigua major i, com no hi ha previsió que ploga més, tindrem més problemes de plagues i més incendis, perquè la vegetació s’assecarà i serà més sensible a transmetre el foc. Això, a poc a poc, farà que els boscos densos passaran a ser menys densos, els boscos no tan densos s’aniran substituint per matolls i on actualment hi ha matolls, com al sud del nostre país, anirem veient zones semidesèrtiques amb quatre mates ací i allà.” Des d’Ecologistes en Acció del País Valencià (EeA) denuncien que el procés suposa la pèrdua de terra fèrtil, la disponibilitat de recursos hídrics i, també, la pèrdua de biodiversitat en aquests ecosistemes; tal com explica la seua coordinadora María Vicente.
Aigua per a totes?
La problemàtica associada als processos de desertificació més evident és la manca d’aigua. Amb l’augment de temperatures s’incrementaran tant els processos d’evaporació com la necessitat d’aigua per als cultius, consum humà i el manteniment de la mateixa vegetació. A més a més, coincideix que les zones afectades són també zones que han sigut fortament urbanitzades, especialment aquelles més pròximes al litoral. “A la província d’Alacant només queden uns 25 quilòmetres de costa per construir aproximadament”, indica Vicente d’EeA.
De fet, els problemes de sequera i els conflictes produïts pels usos de l’aigua no són aliens a aquestes poblacions. Un dels casos més sonats va ser el conflicte que es va desenvolupar entre els municipis de Dénia, Pego i Oliva a principis dels anys 80: l’anomenada “guerra de l’aigua”. Dénia arrossegava problemes d’abastiment d’aigua des de finals dels 70. Al mateix temps, creixia la demanda dels recursos hídrics per l’augment del turisme a tota la zona. La solució proposada per les autoritats passava per la realització d’un transvasament al terme de Dénia d’aigua procedent dels aqüífers de Pego i Oliva.
Les veïnes de Pego i Oliva es miraven amb molt de recel aquest projecte. Al cap de poc temps, va néixer un moviment que es va oposar al transvasament en qüestió, basant-se en els informes tècnics que advertien de la possibilitat de produir un dany ambiental irreparable. Al mes de març de 1984, se celebrà a Pego una assemblea massiva que s’oposava a transvasar l’aigua. No obstant això, el projecte continuava avançant, d’esquenes a la població, fins que un dia d’agost de 1984 el veïnat va vore aplegar una retroexcavadora al terme d’Oliva. Ràpidament, acudiren al lloc de les obres més de 5.000 persones procedents d’ambdós municipis amb la intenció de paralitzar les obres, que comptaven amb la protecció d’un fort dispositiu policial. “Varen enviar un dispositiu de la guàrdia civil, prop de 300 almenys, per vigilar com s’emportaven l’aigua. Aleshores va ser quan Pego i Oliva es varen mobilitzar. Vàrem plantar cara a la guàrdia civil fins que va vindre el responsable de zona i els va ordenar retirar-se per a evitar mals majors. Amb ells, també se’n varen anar les màquines”, recorda amb certa emoció Domingo Vidal, veí d’Oliva.
La problemàtica associada als processos de desertificació més evident és la manca d’aigua. Amb l’augment de temperatures s’incrementaran tant els processos d’evaporació com la necessitat d’aigua per als cultius, consum humà i el manteniment de la mateixa vegetació
Els dies posteriors es van produir, també, actes de sabotatge a les obres que van comportar el processament de set de les veïnes. La tensió i les mobilitzacions varen continuar durant alguns mesos, però a poc a poc les autoritats desistiren d’aquell projecte i apostaren per altres fonts d’aigua alternatives per al problema de Dénia. Actualment, Dénia ha aconseguit pal·liar el seu dèficit d’aigua amb la construcció d’una dessaladora.
Amb els nous temps que estan per vindre, correm el risc que aquest tipus de conflictes es produïsquen de manera més freqüent, fins i tot de manera quotidiana. Segons Patricio García, el problema està en el fet que la població encara pensa que la tècnica, o el polític de torn, solucionarà el problema i no sembla que això realment es vaja a produir. “En el moment que la gent obriga l’aixeta i no isca aigua, demanaran al seu alcalde o a l’autoritat corresponent que porte aigua. I si aquesta porta l’aigua furtant-la o com siga, doncs no diran res perquè el que volen és tindre aigua. I ahí és on venen els conflictes”, indica l’investigador.
La pluja no sap ploure
Durant les passades setmanes hem assistit a la confirmació dels versos de la cançó de Raimon: “o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre”. Les imatges de les riuades, durant la darrera DANA o gota freda a localitats com Oriola o Ontinyent, han fet estremir la població per la seua contundència. Malauradament, al País Valencià ja està acostumat a patir els efectes de les pluges torrencials amb desfetes materials i humanes.
Les veus de l’activisme i l’acadèmia coincideixen en el fet que no es pot atribuir directament aquests fenòmens al canvi climàtic, sinó que són propis del clima mediterrani occidental. Tanmateix, els models descrits per als diferents escenaris d’increment de temperatura preveuen una major inestabilitat climàtica arreu del planeta. La freqüència amb què es produiran, molt probablement, augmentarà de manera proporcional a com augmenta la temperatura global. De fet, alguns estudis recents suggereixen que aquest canvi en la freqüència en què es produeixen els fenòmens meteorològics extrems podria estar ja produint-se.
La gravetat del problema però, rau sobretot en la falta de planificació urbanística dels nostres pobles i ciutats. “Hi ha mapes clars d’inundació que s’han obviat a l’hora de donar permisos per a les construccions” denuncia María Vicente. A més el fenomen de desertificació agreujaran les conseqüències, amenaçant amb què els futurs episodis es produïsquen amb una major violència. “La vegetació té un cert nivell de regulació de les baixades d’aigua. […] Si amb el canvi climàtic anem a zones de menor vegetació i tornen a ocórrer aquests fenòmens torrencials, l’aigua baixarà amb més velocitat i arrossegarà més terra”, detalla Patricio García.
Respostes i propostes de futur
Des dels moviments ambientals s’ha treballat contínuament en la defensa d’aquestes zones. Fonamentalment, aquest treball s’ha centrat en la confrontació dels projectes urbanístics que han anat escampant-se per tot el territori. Algunes d’aquestes lluites han acabat modificant els projectes inicials o inclús amb la paralització completa dels projectes, com és el cas de l’ampliació del port esportiu de Campomanes (al terme d’Altea). Altres no han sigut tan exitoses però han servit per crear consciència social pel territori; segons la valoració de María Vicente.
A la pregunta de com afrontar el futur que ens espera, l’activista ambiental opina que “hem d’adaptar-nos tot el possible als límits de l’entorn. Perquè les pluges torrencials tornaran i els episodis de sequera seguiran. Hem d’aprendre a conviure en harmonia amb aquesta situació”. Per la seua banda, Patricio García planteja tres línies d’actuació: acceptar com a societat que les coses no aniran a millor i que és necessari adaptar-nos, repensar els processos de reforestacions ajustant la quantitat i qualitat de les espècies a la capacitat dels de l’ecosistema i, per últim, planificar els usos que li donem a l’aigua d’una manera formal i racional.
