Mestra d’escola primària i docent de Ciències de l’Educació, Ruth Zurbriggen assegura que la seva passió està vinculada a l’ensenyament, però també al feminisme. Viu a la província de Neuquén, al nord de la Patagònia argentina. Des de l’inici de l’any 2005 forma part de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït i també és cofundadora del col·lectiu feminista Socorristas en Red (SenR), que agrupa més de 200 activistes per acompanyar avortaments. Ara, després d’un any d’una intensa lluita que s’ha quedat a les portes de la legalització al Senat, conversem amb Zurbriggen sobre interseccionalitat –un enfocament que té en compte les identitats socials superposades i els respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació–, l’ofensiva antidrets i les lluites més enllà de la legalitat.
El mes d’agost heu viscut un pic de mobilitzacions, però portàveu molts anys de treball al darrere. Com esteu?
Ens agrada dir que això no s’ha acabat. Si bé no vam aconseguir que el Senat argentí aprovés la legalització i despenalització de l’avortament, sí que vam ser capaces de construir una enorme sensibilitat social. Això va permetre, durant mesos, parlar d’avortament arreu: carrers, aules, facultats, clubs de futbol, mitjans de comunicació, taules familiars, sindicats, centres comunitaris, hospitals, centres de salut… L’avortament va copar l’agenda política.
Què ha fet que el moviment esclatés enguany?
Principalment, la indignació social envers la clandestinitat de l’avortament i la inseguretat que se’n deriva. Aquesta indignació es va transformar en un motor per a les immenses mobilitzacions i accions que vam iniciar des que el govern de Mauricio Macri va anunciar que obriria la possibilitat del debat al Congrés de la Nació. Quelcom que, d’altra banda, no ens esperàvem.
Per què no?
“Les nostres dades coincideixen amb les mundials: la major part de les dones que avorten són majors de 20 anys”
Les feministes, agrupades a la Campanya Nacional, buscàvem el debat legislatiu des de feia molts anys. No era una espera d’observadora, sinó que empenyíem contínuament per aconseguir-ho, però no pensàvem que podia passar així. Macri deu tenir interessos molt espuris; tot allò que ara volia tapar en relació amb fets de corrupció del seu govern. No obstant això, vam aconseguir prendre aquesta finestra oberta i empènyer fins a arribar al debat al Congrés, amb un impuls social molt, molt fort.
I com s’ha aconseguit aquest impuls social massiu?
No es pot entendre el reclam massiu de l’avortament sense pensar que abans a l’Argentina s’havia viscut la primera mobilització “Ni una menos” [un moviment de denúncia dels feminicidis], amb 500.000 persones al carrer l’any 2015 manifestant-se en contra de les violències masclistes. Es va reiterar l’any següent, assenyalant el vincle del patriarcat amb altres violències com la desigualtat social, la bretxa salarial de gènere, la discriminació, l’opressió contra persones trans i travestis… “Ni una menos” va ser de les primeres accions feministes que van prendre massivitat. També les Trobades Nacionals de Dones, que se celebren anualment durant tres dies. Entre 50.000 i 80.000 dones, travestis, trans, lesbianes i bisexuals ocupem una ciutat per crear laboratoris d’activisme i creativitat que després ens permeten construir altres aliances necessàries. Des de la Campanya vam tenir la convicció de la necessitat de fer transversal el reclam de l’avortament lliure. No podia quedar a les fronteres del feminisme: calia fer una lluita social, política, cultural i també legislativa.
Quin és el següent pas de la Campanya?
Seguir impulsant i donant a conèixer les causals d’avortament legal que ja existeixen a l’Argentina: per violació o en cas de risc per a la vida i salut de l’embarassada. Ens prepararem per a les eleccions de l’any vinent. Volem assenyalar la responsabilitat del vot de senadors i senadores. Nosaltres classifiquem les morts per avortaments insegurs com a feminicidis d’estat. És una mort que es podria haver evitat. El Senat va votar deixar-ho tot com està: mantenir els avortaments clandestins. Vam patir una derrota legislativa important, que ha embravit els sectors antidrets, però no hi ha marxa enrere en aquesta consciència i sensibilitat social despenalitzadora i legalitzadora.
Poc després de la negativa al Senat, va haver-hi dues morts per avortaments insegurs a l’Argentina. Després de la revolada mediàtica, s’aconseguiran reduir?
Sí. S’ha parlat tant d’avortament a l’Argentina en tan pocs mesos que ara més dones es plantegen la possibilitat d’avortar. I en aquest cas, de fer-ho en condicions de seguretat, acompanyades. Nosaltres rebem trucades diferents de les d’abans.
Què noteu?
Ja no hi ha tanta necessitat de justificar-se. La veu és: “Jo he pres aquesta decisió, avortaré i sé que vosaltres em podeu ajudar”. Recordo una dona amb qui vaig parlar fa poc que explicava: “Jo ja tinc un fill de tres anys i a mi la maternitat em va commocionar la vida. Estic segura que no puc amb un altre”. Animar-se a dir això demostra un canvi.
Dins de la Campanya sou molt diverses i heterogènies. Com trobeu l’equilibri entre postures diferents dels feminismes i de l’activisme?
“Evangèlics i catòlics van fer lobby per convèncer el Senat, l’òrgan més retrògrad, conservador i obscur que hi ha a l’Argentina”
Vam ser intel·ligents a l’hora de pensar què és el que ens unia per sobre de tot, sense ocultar les diferències que tenim. Per exemple, les SenR [Socorristas en Red] generem controvèrsia en relació amb la nostra decisió d’autogestionar-nos els avortaments, d’acompanyar aquesta autogestió i d’insistir que les nostres ambicions no s’esgoten en la fe estatal. Això és un punt de forta tensió. La nostra aspiració fonamental no són les lleis. La legislació és, en tot cas, un pla de possibilitats dins d’un Estat que és repressor, violent, retalla polítiques públiques…
Suposo que ho constateu especialment cap a col·lectius més vulnerabilitzats: dones empobrides, indígenes o racialitzades.
Quins són els estats als quals reclamem avortament lliure? Són capitalistes, racistes, colonialistes, patriarcals… Governen per determinats interessos. Per això, les Socorristas no concedim a l’Estat el dret que decideixi sobre nosaltres. Reclamem la legalitat de l’avortament perquè constatem que soles no podem: hi ha milers de casos que mai arribaran a SenR. Alhora, sabent que quan legislen és més el que deixen fora que el que fiquen dins, cal pensar com donar-hi resposta.
Per exemple?
Encara que haguéssim aconseguit la llei aprovada al Congrés, aquesta posa el límit de la interrupció voluntària de l’embaràs en la setmana catorze. I la quinzena? I la vintena? O sobre l’opció limitada del sistema de salut: intervenció en clínica. Però, i si volem avortar a casa, amb medicació, acompanyades d’amigues o d’activistes? Quin estat acompanyaria quinze hores una dona perquè pogués avortar des de casa seva emprant el fàrmac misoprostol? Les Socorristas sí. Això serà l’avortament lliure: tenir disponibles absolutament totes les opcions perquè qui avorti pugui decidir quina li va millor en aquest moment de la seva vida. El text que va aconseguir mitja sanció no ens convencia, però ens deixava conformes, ja que aconseguiria que moltíssimes més dones i persones amb capacitat de gestar tinguessin accés a l’avortament. Perquè els avortaments existeixen i estan entre nosaltres. Cal posar paraula a aquestes experiències.
I seguiran existint.
Exactament. En el mateix moment que el Senat negava l’avortament legal, hi havia dones avortant a l’Argentina. De fet, el 8 d’agost vam viatjar a Buenos Aires per estar als carrers durant la sessió, però també com a Socorristas. En un hotel, molt proper al Senat, vam fer tres reunions informatives amb dones que necessitaven avortar. Just quan es debatia si nosaltres tindríem dret a decidir sobre els nostres cossos o no! En realitat el que s’estava discutint era si l’Estat reconeixeria, a través de la seva narrativa estatal, que tenim dret a l’avortament lliure. Ara com ara, és un dret que prenem per assalt cada vegada que ens practiquem un avortament.
La vostra estadística mostra que gran part de les dones acompanyades per SenR ja eren mares o són practicants religioses d’alguna fe.
Part del que hem fet és derrocar mites. Al començament de la recopilació de dades, nosaltres mateixes ens vam sorprendre davant els resultats i perfils diversos que trobàvem. Sobretot, volem contribuir a desmuntar el temor cap a l’avortament: pot fer-se de manera segura. Un altre mite és que les dones que avorten són majoritàriament adolescents. Les nostres estadístiques coincideixen amb dades mundials: la major part de les dones que avorten són majors de 20 anys. De fet, al nostre país, la taxa de naixements de joves mares és altíssima: no s’ha pogut abaixar aquest percentatge amb les polítiques públiques que hi ha hagut. No obstant això, crec que la nostra aportació fonamental va ser treure de l’armari els avortaments.
Com?
Convidant, cada vegada més, que les dones que acompanyem donin el seu testimoni. Portar l’experiència de les qui avorten, mostrar que és una decisió sempre complexa, on es debaten moltes coses. També que les famílies denunciïn públicament que han perdut algú per un avortament insegur, malgrat l’estigma. D’altra banda, a SenR som vora 220 activistes repartides pel país i la majoria són molt joves, entre 20 i 35 anys. Això parla també de quines són les possibilitats que va portar el socorrisme: un feminisme d’acció directa. De posar el cos, de l’“estic aquí, el problema és aquest, aquí i ara, resolguem-lo”. Ens apodera. Penso, també, que ens humanitza. Trobem un munt d’històries que, si una mira la seva pròpia vida, pensa: “Això és impossible que passi”. I, no obstant això, succeeix.
Com valores l’impacte que ha tingut la Campanya a la resta de l’Amèrica Llatina, l’Amèrica Central i el Carib?
“Si hi ha alguna cosa que mai ens perdonarà el patriarcat és que puguem decidir quan una vida serà i quan no”
És impressionant. Eren aquestes companyes les qui més missatges de força i suport ens enviaven. Des de països on s’obren les discussions d’avortament o almenys la inclusió d’algunes causals, com el Brasil. A l’Equador es va armar la campanya nacional. A Xile, les tres causals que acaben d’aconseguir no els basten i seguiran la campanya nacional per l’avortament lliure. Les dues aturades del 8 de març que hem protagonitzat, també massives, per exemple, a l’Uruguai, demostren que el feminisme és el moviment més viu que hi ha al món en aquest temps. El patriarcat no caurà, el llençarem a terra.
I a l’altre costat del tauler, a més de l’Església catòlica i sectors socioeconòmics conservadors, qui conforma els grups antiavortament?
Fonamentalment, grups evangèlics. Extremadament perillosos: són molt virulents en la seva manera de fer i, a més, no hi ha cientificitat que els convenci. Tot és dogma. Ens han dit barbaritats com que ens financen organitzacions dels Estats Units, que venem els òrgans dels fetus, que mengem les placentes per estar eternament joves… És clar, mira’m la pell [riu]. Però no esperaven el que va passar.
No esperaven que el debat superés el Congrés i arribés al Senat?
No. D’altra banda, crec que entre l’Església catòlica i els evangèlics es van distribuir les tasques, encara que a la cambra baixa no van mostrar tota la seva ofensiva. El mocador blau i les seves mobilitzacions són gairebé posteriors a la gran fita prodrets del 13 i 14 de juny al Congrés. D’altra banda, els seus mètodes són molt ridículs: imiten tot el que fem [riu]. Nosaltres teníem el mocador verd des del 2005, encara que no era massiu com ara, que ningú se’l vol treure del coll, motxilles… Està per tot arreu. Ells van inventar el mocador blau a últim moment.
Van tenir influència en el Senat?
Crec que van fer un lobby, evangèlics i catòlics, per convèncer aquest òrgan, el més retrògrad, conservador i obscur que hi ha a l’Argentina. També és un lloc on “et dono i em dones”. Allà hi ha una política molt perversa.
És un mercat d’intercanvi?
Part del que creiem que va passar és que el govern nacional de Macri no tenia res per negociar. Estem en un moment també de moltes retallades econòmiques: la correguda del dòlar, l’angoixa que això genera… Està havent-hi unes retallades brutals i un desenteniment de l’Estat. Tornen èpoques que crèiem que no tornarien. Hi ha preses de 60 universitats i facultats, va haver-hi mobilitzacions immenses a tot el país vinculades a la defensa de l’escola pública… Em sembla que el debat de l’avortament va col·laborar a generar més mobilització. I mai hem deixat de dir que no ens creiem res del govern de Macri.
Per aconseguir els drets sexuals i reproductius, té més pes la pressió popular que el govern de torn?
És clar. I moltes vegades té a veure amb accions de l’audàcia feminista. Perquè, a alguns països, ni tan sols es va aconseguir amb grans mobilitzacions. El que hi ha hagut aquí és una consciència que la maternitat ha de ser triada, que implica feina i que és per a tota la vida. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de maternitat. Te’n poso un exemple: un professor d’escola secundària va preguntar a les seves alumnes que portaven el mocador verd si estaven a favor de l’avortament. Quan van contestar que sí, ell els va dir: “No sabeu netejar-vos el cul i esteu a favor de l’avortament”. I una jove li va respondre: “Per això mateix, tampoc li sabríem netejar a un fill”. Aquesta resposta parla d’una capacitat per pensar que les accions de cura impliquen treball i dedicació. I ja ni tan sols dic postergar, perquè hi ha sectors que ens ho podem combinar [les cures i altres aspectes vitals], encara que sigui molt difícil –ho sé perquè ho visc en carn pròpia. També es tracta de mostrar aquesta realitat. Em sembla que la joventut està entenent que tenim dret a decidir sobre els nostres cossos.
La idea de recuperar cossos és també recuperar autonomies en altres espais?
Estic convençuda que si hi ha accions legals contra nosaltres, ens defensaran moltíssims sectors
Sí. Hi ha un desafiament enorme. Com continuem generant llaços intergeneracionals, antiracistes, anticolonialistes? Jo visc en una regió de la Patagònia argentina on la Confederació d’Organitzacions Maputxes baralla per les seves terres, en contra del fracking i de l’arraconament que els està fent l’Estat i les petrolieres. Vincular la lluita de la Campanya amb la dels territoris ha estat una feina d’anys, a partir d’entendre que el cos és el nostre principal o primeríssim territori. Ara, la lluita per l’avortament ens va trobar juntes: a les dones maputxes, aturant-se amb el mocador verd, dient “nosaltres, de pobles originaris, també avortem” i a les feministes que ens traslladem a aquestes zones per escoltar i dialogar amb les companyes que estan sent reprimides. Hem de seguir apostant per processos així.
Parleu de cossos que poden quedar-se embarassats; és a dir, sense limitar-ho a dones cis, sinó que inclou la dimensió de cossos trans. Imagino que, en una campanya diversa amb alguns feminismes que no acullen aquesta línia de pensament, també ha de ser desafiant posar-ho sobre la taula sense que sembli que es pretén llevar les dones del centre de la lluita, sinó incloure l’àmplia gamma d’experiències i cossos.
Tenim a favor, per poder pensar en les corporalitats trans amb la capacitat de gestar, que l’Argentina compta amb el protocol d’atenció integral per a la salut de persones amb dret a la interrupció legal de l’embaràs. És a dir, les causals d’avortament vigents incloses al Codi penal ja donaven cobertura legal als cossos trans. Dit això, és un tema que genera tensions pel mateix que tu anticipaves: com no li traiem al tema de l’avortament la centralitat dels cossos que avorten, que són les dones? Com no invisibilitzem, de nou, les dones en el sistema heteropatriarcal, colonialista, racista? I, en particular, com no invisibilitzem les dones heterosexuals? Sé que això és polèmic, però tenim poca capacitat per parlar del gaudi sexual de les dones heterosexuals quan som crítiques amb un sistema com és l’heteronormativitat. De vegades les pensem sempre com a víctimes. Això comporta greus problemes perquè els nega també la seva capacitat de gaudi i el seu poder. Crec que si hi ha alguna cosa que mai ens perdonarà el patriarcat és que puguem decidir quan una vida serà i quan no. Perquè d’això es tracta avortar, de decidir: aquesta vida sí, aquesta vida no. És a dir, no ho farien solament els exèrcits del món modern o les noves formes de guerra que hi ha en l’actualitat.
O sigui, el sistema capitalista patriarcal i colonial?
Aquests entramats del sistema no serien els únics que decideixen qui viu i qui no. També les dones tenen aquesta capacitat. Sé que és fort el que dic, però és part del nostre poder. Encara que moltes ho porten a terme en condicions d’extrema vulnerabilitat i moltes moren. Desitgem construir un món on la decisió de maternar i la d’avortar estiguin en el mateix nivell de jerarquització. Així com una dona és felicitada quan diu que està embarassada i decideix continuar l’embaràs per ser mare, volem que la dona que diu “estic embarassada i avortaré” també sigui felicitada per aquesta decisió. Posar aquests dos esdeveniments en el mateix lloc. El dia que aconseguim això, haurem donat un fort cop al patriarcat.
Vosaltres parleu de lluitar i treballar des d’una ètica de la cura. Com us cuideu, a vosaltres mateixes, a les companyes i a les persones que acompanyeu? També tenint en compte que, a partir de l’impacte mediàtic de la vostra lluita, us exposeu a més violències.
Les Socorristas no hem estat, encara, receptores de violències físiques. Esperem que no passi. Però sí que rebem moltes amenaces. També assumim que estem construint un feminisme arriscat. Estic convençuda que si hi ha accions legals contra nosaltres, ens defensaran moltíssims sectors, incloses dones a les quals hem acompanyat. Així, com més n’acompanyem, millor. Perquè si n’acompanyem 5.000, potser aconseguim que 500 ens defensin. Ara, si n’acompanyem 50, és més difícil, no? Tinc molta confiança i crec que hi ha una convicció molt estesa que nosaltres salvem vides. Aquesta és fortalesa més gran per defensar-nos. Les aliances ens sostenen. Crec, com diu la pedagoga negra bell hooks [nom de ploma de la feminista Gloria Jean Watkins, qui va decidir escriure’l sempre en minúscules], que el feminisme és per a tothom, perquè ens salva la vida. De debò que ens salva la vida.
