"Les cançons no canvien el món, però convoquen la gent que el canvia"

Nou anys el separen del seu darrer treball. Acaba de publicar el disc Convocatòria (Propaganda pel fet!, 2019). Durant tot aquest temps, ha exhibit una forta resistència a la indústria discogràfica actual. D’altra banda, ha participat en la creació d’un llibre, ha estat director artístic d’un festival de cantautors, s’ha encarregat en el mateix àmbit d’un disc que relaciona la pintura amb la música… Ha demostrat que és un artista total. Ens rep al Centre d’Instrucció Musical de Benimaclet amb un càlid somriure i disposat a parlar tant de política com de música. Va començar la seua carrera musical a la universitat, on –acompanyat de Josep Ramon Nadal, Xavi Sarrià i l’activista musical Vicent Sengermés– va decidir-se a produir la seua primera maqueta, L’única diferència, l’any 1997. Cantava cançons com “Prometença” o “El darrer somriure”, en memòria de Guillem Agulló. A més, gràcies al Casal Popular La Guitza de Sant Cugat del Vallès, va confluir amb Lluís Llach, amb qui va encetar una gira conjunta que donaria a llum al disc gravat en format directe Que no s’apague la llum, l’any 2005.

Aquestes últimes setmanes s’ha organitzat una resistència pacífica al voltant del Forn de Barraca, una de les alqueries que volen enderrocar per ampliar l’autovia V-21, entre Alboraia i València. Com ho has viscut?

És molt trist perquè estan fent desaparéixer l’horta. Durant molt de temps, ha sigut un estil de vida per als valencians; però no només això, és un estil de vida que mira al futur dins d’un món climàticament col·lapsat. És un sistema de vida de futur i necessari per a la nostra supervivència com a humans. És trist, perquè fa més de vint anys que observem aquesta degradació de l’horta. A més a més, alguns successos irreversibles, com la desaparició d’unes alqueries, es poden comparar amb la desaparició de persones importants per a nosaltres. Però, alhora, tinc l’esperança que si la mobilització de fa dues dècades va ser forta, ara té una intensitat superior i arribarà el dia en què ens adonarem que l’horta és molt important, molt necessària i optarem per protegir-la i salvar-la. Fa falta valentia política i una mobilització permanent per recordar a tots els polítics que l’horta no es toca.

Es destrueix horta per fer carreteres enmig de l’emergència climàtica. També hem vist com el Baix Segura ha quedat totalment inundat per l’aigua, fruit d’un procés d’erosió del sòl causat per la desertificació, un dels efectes del canvi climàtic. Què podem fer?

Com a individus únics tenim la nostra responsabilitat particular de lluita. La primera és la compra de productes de l’horta de València. Si comprem aquests productes, l’horta podria sobreviure molt millor, hi hauria molta més gent treballant els camps i seria molt més difícil que les decisions polítiques pogueren tombar aquest patrimoni, per exemple, o una alqueria, en aquest cas. D’altra banda, el capitalisme. Més enllà de la nostra resistència realitzant un determinat tipus de consum i elegint un altre model de vida, tenim la responsabilitat de posar fi al capitalisme. Aquest model econòmic no es destrueix només amb accions individuals, sinó que cal una resposta i accions col·lectives.

Com visqueres aquest estiu els obstacles d’Europa perquè l’Open Arms arribés a un port segur? Quina és la clau perquè Europa supere aquesta crisi que no sap gestionar?

Les institucions polítiques més altes estan formades per individus amb una empatia molt baixa. Fins i tot pense que alguns líders europeus pateixen algun tipus de psicopatia quan realitzen determinats actes. Si jo em fique en les seues pells, no podria dormir sabent que arran de les meues accions mor gent a la mar Mediterrània. Això és un problema estructural que té la societat, perquè no hauríem de tenir persones malaltes dirigint la política; ens mereixem persones sanes. En definitiva, com a societat, tenim un problema estructural si les persones més malaltes aconsegueixen ascendir a les altes esferes de les institucions europees. També s’ha de dir que una de les raons de tenir aquests líders malalts és que vivim en una societat malalta. Hem de procurar tindre persones sanes i que se senten estimades, que quan arriben a ser líders polítics no siguen psicòpates.

L’Estat espanyol té un músic exiliat a Bèlgica, Valtònyc, i set joves a la presó per una baralla de bar, com és el cas d’Altsasu. Des del teu punt de vista, què està passant?

A l’Estat espanyol passa exactament el mateix. Ací tenim un règim malalt, que està en descomposició. La pitjor imatge que pot donar un règim en descomposició són les detencions per delictes preventivament, per exemple. Aquest règim està corromput i cada dia demostra que arriba al seu final.

Les últimes eleccions consolidaren el bloc progressista de PSOE, Compromís i Unides Podem. Com veus el futur polític del País Valencià?

No sé com veig el futur polític del País Valencià [riu]. Crec que les polítiques valentes són necessàries, això sempre ho exigiré. La societat també ha d’exigir aquest tipus de polítiques, perquè el canvi polític no vol dir res. El canvi es pot tornar a produir, i l’única manera de prevenir això és la transformació de la societat per impedir que el virus de l’extrema dreta infecte l’electorat.

Quin és l’estat de salut de la música en la nostra llengua?

Els músics de la nostra generació complirem la missió de visibilitzar la música en valencià

La salut de la música en la nostra llengua és molt bona. Els músics de la nostra generació complirem la missió de visibilitzar la música en valencià, demostrar que es podien fer concerts i que no passava res. Ara bé, el repte dels cantautors i dels grups joves està més enfocat als drets. És a dir, fem música, però la volem fer amb unes condicions laborals dignes, i si volem que la música en la nostra llengua dure en el temps, l’hem de professionalitzar. S’ha de fer per cuidar i vigilar els drets en lloc de promocionar una indústria, perquè si amb el pas del temps aconseguim tindre músiques i músics que es dediquen a això, construirem unes bases sòlides de cara al futur.

Cantautors com Pau Alabajos, Andreu Valor, Mireia Vives i Borja Penalba o tu mateix, compartiu circuits i públic?

No són mons diferents, tot i que els festivals no són els mateixos, ja que alguns són temàtics. Però sí que compartim el mateix. A la gent que li agrada la música li agrada tota la música –sempre que siga bona, òbviament– i no distingeix si la fa una persona o la fan cinquanta. Tot i que he de dir que, dins de la cançó d’autor, cadascú té el seu propi estil. Hi ha alguns companys que estan relacionats més amb el punk que altres. En definitiva, és una qüestió d’actitud més que d’estil.

Amb el teu últim treball has fet un exercici de resistència a la velocitat de la indústria discogràfica. Fa vuit anys de Música i lletra (2011), sense comptar el teu treball en línia Referents (2014). Com has gestionat els tempos?

No he necessitat fer un disc cada any perquè, primer, tinc una discogràfica que m’ho permet i em dona suport, i segon, perquè les cançons no són el centre de la meua vida. La vida és el centre de la meua vida. Quan faig cançons m’agrada fer un treball cuidat, acurat i estar convençut del que dic. Soc molt reflexiu i tarde molt. Jo no puc seguir els impulsos del mercat. Hi ha altra gent que sí que pot seguir aquest ritme i ho fa molt bé. A més a més de ser prolífics, ho fan amb una gran qualitat. Jo no puc, preferisc ser més feliç que ser el millor. A la música arribe quan arribe, i quan tinc una sèrie de cançons que puc publicar, ho faig. Mentrestant, hi ha moltes altres coses importants per mi. Afortunadament, he aprés a viure amb molt poc i no he necessitat mai fer algunes coses que no m’agrada fer, com veig alguns companys que sí que ho han de fer. No estic criticant res, simplement és la meua manera de viure. Tot i que la meua distància entre els discos és molt gran, jo no he parat mai. He fet un llibre, he sigut director artístic d’un festival de cantautors, m’he encarregat de la direcció artística d’un disc que relaciona la pintura amb la música… He fet moltes coses per poder arribar al disc i que fos com jo volia.

Al teu últim treball hi ha moltes col·laboracions. Des de Santiago Alba Rico fins a Gemma Pasqual. Què busques en cadascuna?

El procés ha sigut una gran convocatòria. Totes elles són persones que, o bé m’han escoltat o bé han vingut a algun concert, o bé a qui jo admire o bé amb qui he tingut una amistat especial. Totes elles formen part de les meues cançons. Quan passa el temps i fas la vista enrere, t’adones que aquestes persones no només són importants per a mi, sinó que també ho són per a molta més gent, i molt generosament he pogut demanar-los que cadascun parlara sobre la lletra de les meues cançons i han fet els seus textos. No només he convocat Santiago Alba Rico, Carlos Taibo, Josep Vicent Frechina, Gemma Pasqual, Natza Farré o Sònia Moll, sinó també Pep Boadella a la il·lustració, Albert Jorba al videoclip, la gent de Propaganda pel Fet, la gent de Neu al Carrer. Totes elles han sigut convocades en el disc de la mateixa manera.

Al teu últim disc barreges indie, cançons d’autor, cançons amb vents, folk i inclús disco. Com el definiries?

Intente que les cançons tinguen un doble o triple sentit i que pugues escoltar-les des de la teua perspectiva

Aquest treball l’he fet com sempre. Com que tinc cançons de diferents anys, quasi mai faig discos comunitaris o conceptuals. Intente que cada cançó tinga les seues sabates, no obligar que una cançó tinga unes sabates que no li pertoquen. És per això que hi ha cançons diferents, d’estils molt diferents. D’altra banda, hi ha la interpretació de la meua manera d’escriure i de fer música. Després, Borja Penalba i Pau Chafer han fet la producció final del disc. Entre els tres hem portat les cançons cap al camí que demanava cadascuna. Jo mai establisc límits a les cançons. La lletra i el que sentim quan l’escoltem defineixen la sonoritat pròpia de cadascuna.

Ets un artista que cuida molt les lletres de les cançons, disposes d’un ventall temàtic molt gran i les teues lletres tenen diferents lectures. Com tries els temes?

Seguisc el dubte metòdic: dubtar de tot com a mètode. Els dubtes ho fan allargar tot, és com una gran assemblea amb mi mateix que no acaba mai. El procés és aquest: de vegades naix un vers, de vegades naix una melodia, quasi sempre vaig amb un text apegat amb una melodia. Però no puc dir que sempre siga així, perquè no tinc un mètode ni m’he preparat per a tindre’n un. Durant la meua trajectòria i el temps que he escoltat música, he tingut molts mestres. Hi ha una manera de fer cançons o de fer lletres que em ve tant de Silvio Rodríguez com de Vicent Andrés Estellés. Amb el pas del temps i amb totes aquestes influències, jo he pogut aconseguir una veu pròpia. Aconseguir explicar les coses que vull explicar amb les meues pròpies paraules i amb les meues pròpies imatges poètiques i líriques. A poc a poc, he anat aprenent. Malgrat tot això, el camí per buscar una veu pròpia no s’acaba mai, continuarà canviant sempre, perquè si no seria molt avorrit.

A Convocatòria podem escoltar des d’una cançó de bressol fins a una sobre el Kurdistan. Em ve al cap aquell documental que vas realitzar amb Xavi Sarrià per encàrrec de la CUP. Està relacionat amb la cançó?

La cançó no va nàixer en aquell viatge al Kurdistan, perquè no tenia bolígraf ni paper, però vaig tornar amb una imatge molt forta d’aquella experiència. Els meus records esclataren un dia a Xàtiva i vaig fer la cançó. Totes les meues cançons parteixen de l’experiència personal, però moltes vegades aquesta experiència és compartida amb altres persones, perquè jo no em puc aïllar del món que m’envolta. Aquella experiència viscuda al Kurdistan és comparable a altres experiències viscudes en altres llocs del món. Sempre intente que les meues cançons tinguen un doble o triple sentit i que pugues escoltar-les des de la teua perspectiva.

Veient la teua participació en el documental i les teues columnes d’opinió a la Directa, quina relació tens amb el periodisme? Està connectat amb la música?

El periodisme ha sigut una vocació adormida. En entrar a la universitat, volia estudiar Periodisme i Magisteri, però no ho tenia gens clar. Finalment vaig fer Filologia Catalana, i hi havia un component en comú: el fet de poder explicar les coses utilitzant el llenguatge. Els músics no fem periodisme, fem cançons. Però sempre he dit que les cançons són càpsules de memòria que poden transportar tant a moments personals com a successos històrics. Finalment, som més cronistes que periodistes.

Has pensat el disc, el llibre i la producció de les dues obres a Xàtiva. Per què has triat centrar tota la producció allà? D’on naix la voluntat de fer aquest treball de proximitat?

He triat Xàtiva perquè és la millor ciutat del món [riu]. Quan comences al món de la música no coneixes res i produeixes el teu disc on et recomanen. Un dels avantatges del pas del temps és que ara puc realitzar el meu disc a Xàtiva, perquè tinc un estudi de gravació de qualitat, i, a més a més, tinc un lloc per fabricar tot allò que necessite. D’altra banda, hi ha l’estalvi de despeses i la inversió de temps per produir el teu producte. Ara ho he pogut fer; és la primera vegada que he pogut fer-ho tot des de Xàtiva. Estic molt orgullós de la faena feta. He de destacar l’ajuda de Propaganda pel Fet i de la cooperativa Neu al Carrer. El seu suport i professionalitat m’han ajudat que el disc siga com jo l’havia pensat. Des d’ací els recomane a tots els músics que treballen amb sistemes cooperatius, perquè estic molt content del resultat final.

D’on naix la voluntat de fer una ‘convocatòria’?

He fet una convocatòria perquè les cançons no canvien el món, però convoquen la gent que el canvia. Convoquen els teus propis sentiments, les teues ganes de canviar les coses o de sentir-te apel·lat pels sentiments d’altres. Aquesta és la convocatòria real. La meua intenció és cridar, convocar tothom per a portar endavant una acció comuna.