“Les llengües haurien de relacionar-se com una xarxa, no com una jerarquia”
Ngũgĩ Wa Thiong’o
Dimecres al vespre. Com cada setmana anem a buscar les verdures a la cooperativa de consum. La meua filla es mou pel Casal com si fos a casa i parla amb tothom. Descobreix un cargol al mig dels enciams i el vol ensenyar. Es troba amb un company i li presenta el cargol. Ell se la mira amb cara estranya, me mira a ne jo i me diu “je ne la comprends pas”. Ella té tres anys. Només parla català, però dedueixo, per les situacions que hem viscut fins ara, que entén gairebé tot el que ell diu. Però el que passa és que no entén, encara, que no la puguin entendre quan parla la seua llengua materna. Ell en té més de 50 i només en parla una de llengua: el francès. O potser dues, si de jove va escoltar molt els Beatles. Perquè a l’escola de la República, és ben sabut, l’ensenyament de llengües estrangeres coixeja.
Dilluns a la tarda. Sortim de l’escola, una mare se m’apropa amb cara de preocupada. “Elle parle pas français? Hier je lui ai demandé quelque chose en français et elle m’a répondu en catalan”. La seua cara de preocupació me deixa perplexa. Interiorment penso que el problema el té ella que no l’ha entès, i no la meua filla que segur que l’ha entesa a ella. Però li contesto que no parlem francès a casa, i que a poc a poc el va aprenent. I m’acabo justificant. I com que en el fons me preocupa una mica, a casa els pocs dibuixos animats que arriben passen a ser sovint en francès, per si de cas. La petita ja té tres anys i mig, i entra a les botigues saludant en francès de forma sistemàtica. Ja ha entès que la llengua que domina, la que cal parlar amb els desconeguts, és una altra que la seua llengua materna. La mare de l’escola, pública i immersiva en català, té estudis superiors i una sensibilitat per les llengües, tot i que no sé quantes en parla. Una, o potser dues, perquè a la feina li han exigit.
Ella té tres anys. Només parla català, però dedueixo, per les situacions que hem viscut fins ara, que entén gairebé tot el que ell diu. Però el que passa és que no entén, encara, que no la puguin entendre quan parla la seua llengua materna
Una tarda qualsevol de feina. Prenem la fresca a la terrassa de professors i aprofitem per celebrar un aniversari. Entre companys de feina compartim preocupacions sobre les dificultats dels nostres alumnes. Una companya comenta que pensa que el nivell de francès dels nostres alumnes és baix perquè no el parlen a casa. Veu la meua cara de perplexitat: ella sap que no parlo francès a casa. I em pregunta què en penso. I debatem sobre el tema, sobre la importància de dominar la llengua materna per aprendre’n una de nova. Uns mesos més tard, estic a l’aula amb la classe de la qual sóc tutora. Verifico llibretes i càstigs i veig que a un alumne l’han castigat amb el següent argument: “Doit parler français en classe”. L’han castigat per dir una paraula en àrab. Em cau l’ànima als peus.
Dimecres a la tarda, activitats extraescolars. La meua filla torna del conservatori i ens explica amb compte gotes el que ha fet. Han escoltat música i han picat de mans tot dient el seu nom. Ella ens ensenya com ho fa i pronuncia el seu nom “a la francesa”, amb la síl·laba tònica al final. Ens la mirem sorpresos i l’interroguem. Ens contesta, amb la cara de condescendència que pot fer una nena que ja té quatre anys “és que no saben parlar català, ells”. La meua preocupació s’esvaeix pel que fa al multilingüisme de la meua filla i en comença una altra. Els dibuixos animats tornen a ser en català, perquè la petita de la casa ja parla en francès quan juga sola a casa.
Els que hem crescut en un Estat que considera la societat multilingüe com un atac permanent a la identitat estatal i no tenim la llengua dominant com a materna, hem crescut amb aquesta preocupació permanent del “què diran” i ens persegueix tota la vida
Els que hem crescut en un Estat que considera la societat multilingüe com un atac permanent a la identitat estatal i no tenim la llengua dominant com a materna, hem crescut amb aquesta preocupació permanent del “què diran” i ens persegueix tota la vida. Encara avui, hi ha persones que se sorprenen pel meu accent, molt marcat pel català, quan m’expresso en francès. I m’afecta, com si me tractessin de forastera. Ens acabem esforçant, més que els altres, per no cometre errors i passar desapercebuts. Com si el multilingüisme només fos positiu quan intentes aprendre l’anglès, o el castellà a l’escola. Però deixi de ser valoritzant quan és la llengua del migrant, la llengua “regional”, o simplement qualsevol llengua que no sigui dominant. De la mateixa manera que Robèrt Lafont parlava del colonialisme interior per denunciar la proletarització de les regions perifèriques, la colonització arriba a ser mental i ens fa dubtar de la riquesa de la diversitat lingüística.
La problemàtica és ben simple: aprendre a comunicar és essencial, sigui quina sigui la llengua que ens serveix de partida. La qüestió bàsica és que hi hagi una llengua de partida, no com li passà a L’enfant sauvage de Truffaut, que abandonat en un bosc els primers anys de la seua vida, podia comunicar-se però mai aprengué a parlar. Tanmateix, si volem que tots estiguem totalment còmodes en la nostra expressió lingüística, el que cal és que les llengües que no són la dominant, oficials o no, siguin reconegudes per l’entorn proper, per la societat i per les institucions.
I aquest és un terreny de batalla que mai es pot donar per tancat. Si el català és llengua dominada, avui en dia, en la majoria d’àmbits i de territoris, res no exclou que un dia, la situació s’inverteixi en algun dels àmbits. El monolingüisme es cura, però també s’encomana i com deia Lluís Maria Xirinacs, “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.”
