El periodisme és el segon sector laboral més afectat per l’esclat de la bombolla immobiliària, després de la construcció. La crisi del 2008 va provocar el tancament de molts mitjans i l’acomiadament de milers de professionals, moltes de les quals van optar per buscar sortida laboral en el cooperativisme o en empreses creades per elles mateixes. Aquest procés va ser paral·lel al creixement de l’interès –propiciat també per la crisi– sobre el tipus d’informació que rebem i qui ens la proporciona. Molta gent va preguntar-se com podia ser que els mitjans que havien negat la bombolla especulativa que s’havia creat ara expliquessin com havia de ser la recuperació econòmica.
Amb professionals a l’atur i amb audiències disponibles, va començar el boom dels mitjans que podríem anomenar periodístics, és a dir, que són propietat de totes o de part de les mateixes periodistes i que no depenen de cap grup empresarial amb interessos aliens als del mateix mitjà. L’exemple de més èxit d’aquest model en l’àmbit estatal seria El Diario. Als Països Catalans, podria parlar-se de Vilaweb, tot i que és anterior a la crisi i té les seves pròpies peculiaritats. En ambdós casos es tracta de digitals que són propietat majoritàriament de les periodistes fundadores i que han aconseguit créixer fins a situar-se entre els deu diaris més llegits del seu àmbit. L’exemple d’El Diario, però, té moltes dosis d’excepcionalitat. Tant el seu director, Ignacio Escolar, com algunes de les seves principals col·laboradores, ja formaven part de l’star-system periodístic abans d’iniciar el projecte, i això els va facilitar l’accés a finançament i a grans audiències. Tot això ha ajudat, i molt, a tenir uns comptes sanejats i una plantilla amb sous dignes –com a mínim si ens fixem en la redacció de Madrid–, sense que calgui desmerèixer una gestió econòmica que, vistos els resultats, sembla encertada.
La majoria de les publicacions propietat de les professionals té difícil esquivar l’autoexplotació
La gran majoria dels mitjans periodístics té dificultats per esquivar l’autoexplotació. Sobreviu en una lluita constant per assolir el nombre de subscripcions –descartada la publicitat com
a font d’ingressos principal– que els doti d’una mínima estabilitat financera. És el cas de La Marea, Pikara o Contexto, que depenen d’aquesta via d’ingressos entre un 70% i un 80%. Altres mitjans, com Crític o Setembre, aposten per oferir serveis de comunicació a altres entitats i cooperatives com a forma de finançament. Aquesta opció els obliga a dedicar esforços a altres feines més enllà del que és estrictament el mitjà.
En qualsevol cas, aquestes capçaleres no han pogut sortir de l’espiral de sous baixos i tarifes anèmiques per a les col·laboracions. Tot i així, es pot argumentar que són preus de mercat: en alguns casos, igualen o milloren els preus absolutament ridículs abonats pels mitjans comercials. Aquests últims han anat liquidant les plantilles més o menys ben pagades –fruit de dècades de lluita sindical– i substituint-les per freelance i falses autònomes. En certa manera, la crisi de credibilitat del periodisme –un dels motius pels quals a una gran majoria de gent li costa pagar per la informació que rep– els perjudica encara més que als grans diaris, els quals tenen a l’abast altres vies d’ingressos tant si hi ha lectores disposades a pagar pel producte com si no.
Mitjans ‘militants’ i professionalització
Els mitjans nascuts de la crisi s’han sumat –i sovint han interaccionat– amb els que podríem qualificar de militants. Aquests últims sorgeixen des dels moviments socials, però no depenen d’una determinada organització perquè la seva militància primera és el periodisme. Es tracta d’allò que, als anys noranta, s’anomenava contrainformació.
La base d’aquestes iniciatives és el treball voluntari i gratuït que sustenta, per exemple, l’interessant i mai prou explicat moviment de les ràdios lliures, que al nostre país té exemples tan paradigmàtics com les barcelonines Ràdio Pica, Ràdio Bronka o Contrabanda FM, les valencianes Ràdio Klara i Ràdio Malva, a més d’una important xarxa d’emissores per moltes comarques. Una altra pota d’aquest ecosistema està formada per les nombroses iniciatives locals autònomes que hi ha a Catalunya, com La Burxa, El Jardí o Masala de Barcelona, Ariet de Girona o Malarrassa de Terrassa. També cal esmentar alguns digitals com Kaos en la Red i Llibertat.cat, sovint amb una tendència ideològica més marcada o, més recentment, col·lectius que treballen directament des de les xarxes socials. El canal de Telegram Anonymous Catalonia ha obtingut un gran ressò en la cobertura de la revolta d’octubre a Catalunya, que superat les 250.000 seguidores i ha tingut pics d’audiència de més d’un milió d’impactes. En certa manera, ha reinventat el concepte de mitjà militant, en aquest cas especialitzat en la cobertura d’esdeveniments en directe gràcies a la col·laboració ciutadana.
Històricament, aquests mitjans militants han defensat la no remuneració de les col·laboracions, convertint una feblesa en fortalesa, tant per motius ètics com per promoure una concepció que trenca amb l’especialització periodística i la separació entre la persona que informa i la que és informada. Amb tot, aquest model comporta nombroses mancances: a la pràctica, suposa una gran rotació de les col·laboradores i genera dificultats per desenvolupar cobertures més sistemàtiques o senzillament per mantenir-se en el temps. La gran majoria de capçaleres d’aquest tipus tenen una esperança de vida d’uns pocs anys, quan s’esgota el cicle activista de la gent que els va impulsar. Si no s’aconsegueix un relleu en condicions, és molt fàcil que el projecte s’extingeixi.
‘La Marea’ o ‘Pikara’ lluiten per assolir un nombre de subscripcions que els doti de recursos suficients
La gran fragmentació d’aquests mitjans probablement tampoc ajuda a captar de forma massiva unes subscriptores que sovint es perden en el magma de capçaleres petites i inconstants. La bona notícia és la capacitat de col·laboració durant esdeveniments concrets, com les vagues generals, la consulta de l’1 d’octubre o les vagues feministes (amb experiències com l’Agència 1O i l’Agència 8M), per oferir una informació detallada, actualitzada i totalment lliure de les inèrcies que imposen agències com EFE o Europa Press. Potser aquesta cultura de la cooperació permetrà un cert procés de concentració ordenat cap a la creació de projectes més potents, amb més estructura i personal, capaços de competir seriosament amb les capçaleres comercials.
