Un editorial publicat el mes d’abril al diari de Hong Kong South China Morning Post resultava significatiu de la preocupació crònica per la salut del cinema d’aquesta regió administrativa. El text parlava de l’oportunitat de “reviure la indústria del cinema” local, assumint que està en crisi, a través de la flexibilització de les normes aplicades a les coproduccions amb la Xina continental.
Quan la indústria de l’antiga colònia britànica treballa amb aquest model, el film resultant acaba tenint les portes obertes a un mercat multimilionari… a canvi d’incorporar trames específiques i intèrprets del gust del gegant asiàtic. L’editorial del South China Morning Post anticipava la flexibilització d’aquestes normes. S’hi afirmava que l’aliança entre les dues indústries audiovisuals havia comportat una dependència hongkonguesa vers l’enorme audiència del nord de la frontera. “Tant si agrada com si no, l’auge de l’entreteniment al continent s’ha convertit en el salvavides de la indústria del cinema local”, s’hi afirmava.
Històries d’una desafecció
En realitat, la situació és força complexa. Quan Hong Kong va deixar d’estar sota control britànic l’1 de juliol de 1997, el seu cinema estava entrant en crisi. Els anys vuitanta havien estat uns anys d’esclat en què una indústria modernitzada exportava vigorosos thrillers d’acció (El asesino, Full Contact) i suggeridores fantasies d’època (Una historia china de fantasmas, La novia del cabello blanco) als videoclubs d’arreu del món. Després de l’auge, havia arribat una certa decadència. La majoria de realitzadors destacats de cinema comercial van iniciar aventures americanes més o menys duradores, amb John Woo (Misión: Imposible II) al capdavant dels Tsui Hark (En el ojo del huracán), Ringo Lam (Replicant) i companyia. Fins i tot autors de cinema dramàtic com Wayne Wang (Smoke) o Wong Kar-wai (My blueberry nights) van dirigir films als Estats Units.
Ha tingut lloc un fort descens de l’activitat sectorial: Hong Kong produïa anualment 400 films a mitjans de la dècada dels noranta i actualment en produeix al voltant de 60
En aquest context de fuga de talents consagrats, la possibilitat d’obrir-se un mercat en gran expansió i culturalment pròxim resultava una oportunitat atractiva –encara que el procés estigués marcat per la por a l’assimilació. Durant els vint anys posteriors, la manera de percebre els efectes de la reunificació progressiva depèn del punt de vista i de la conjuntura de cada moment. Es barregen les consideracions sobre els volums de negoci (el territori autònom ha sortit guanyant quan es tracta de blockbusters: Operation Red Sea ha generat 500 milions de dòlars al continent, mentre que el film hongkonguès més exitós de la història va recaptar al voltant de 8 milions a la regió administrativa especial) o la generació d’ocupació (molts rodatges ara tenen lloc a la Xina continental, on els costos laborals són menors). En tot cas, ha tingut lloc un fort descens de l’activitat sectorial: Hong Kong produïa anualment 400 films a mitjans de la dècada dels noranta i actualment en produeix al voltant de 60.
Un tòpic habitual en els debats de futur és la necessitat de restablir els vincles amb l’audiència local. Les dades evidencien una pèrdua de pes comercial de les obres autòctones. Si als anys vuitanta i noranta era habitual que competissin amb els èxits estatunidencs, ara és molt inusual que se situïn entre les deu pel·lícules més taquilleres de l’any: cinc films ho van aconseguir el 1996; entre 2016 i 2019 només ho han aconseguit tres, segons dades del web Box Office Mojo. I els índexs històricament baixos d’aprovació dels cossos policials, derivats de les actuacions contra les protestes ciutadanes a la metròpoli, no ajuden a visualitzar un horitzó de recuperació. Perquè el cinema de lladres i serenos ha estat un eix de l’audiovisual de l’antiga colònia britànica.
El ‘mainstream’ hongkonguès, en una gàbia daurada
Un dels perills de la reunificació gradual era que el cinema local perdés part de la seva identitat, atesa la cura amb què s’han de tractar la corrupció, el narcotràfic o la història nacional per no despertar la censura. La llibertat creativa en la realització era un altre àmbit on provar els límits de l’aplicació del lema “un país, dos sistemes” amb què el govern de Pequín va resumir la seva posició oficial sobre els retorns de Hong Kong i Macau: una certa màniga ampla perquè la Xina continental convisqués sense xocs culturals amb les dues antigues colònies europees.
La Xina, però, té el poder que li atorga una audiència nombrosíssima. Fins i tot els grans estudis de Hollywood adapten algunes de les seves superproduccions a la idiosincràsia i la censura xinesa per motius comercials. Les més grans preparen muntatges alternatius (censurats, en el cas de Logan; expandits amb escenes per al públic asiàtic, en el cas de Transformers: El último caballero) i arriben a reformular projectes sencers (una invasió xinesa dels Estats Units es va convertir, amb el film a mig fer, en un increïble atac nord-coreà a Amanecer rojo) per mantenir obertes les portes del segon mercat cinematogràfic mundial. En aquest context, resulta previsible que la indústria de Hong Kong tracti amb guants de seda qualsevol matèria políticament sensible. I que multitud de cineastes optin per treballar dins d’una mena de gàbia daurada.
Les posicions crítiques provenen de fonts que guarden l’anonimat, d’alguns pesos pesants especialment agosarats o bé de cineastes independents que no depenen de les injeccions econòmiques del continent. És el cas del realitzador Amos Why, un professor universitari que ha realitzat dos llargmetratges i que dimensiona la llibertat que actualment ofereix l’antiga colònia: “A menys que vulguis explorar el mercat xinès, pots fer tot el que vulguis”, va declarar al mitjà local Zolima City Mag quan presentava el seu darrer llargmetratge, Napping kid.
Un dels principals directors del Hong Kong posterior a la diàspora de talents, el prolífic Herman Yau, ha publicat una tesi doctoral sobre la censura. Yau desprèn una certa imatge de lliurepensador i lamenta la lentitud de la censura de Pequín
Altres miren de navegar com poden les possibles contradiccions. Un dels principals directors del Hong Kong posterior a la diàspora de talents, el prolífic Herman Yau, ha publicat una tesi doctoral sobre la censura. Yau desprèn una certa imatge de lliurepensador i lamenta (amb resignació i aparent bon humor) la lentitud de la censura de Pequín. La seva filmografia integra molts projectes de cost moderat i també films que depenen financerament de la resposta al nord de la frontera. The White Storm 2, un relat sobre les lluites contra la droga a l’Àsia, va costar uns 25 milions de dòlars i n’ha recaptat 3 a Hong Kong i 192 a la Xina. Com als Estats Units i arreu del món, la llibertat creativa sol ser inversament proporcional a la inversió, també per dinàmiques de funcionament. La Xina continental no empra un sistema de classificació per edats, malgrat que es va anunciar la definició d’un model fa més de quinze anys. Encara que s’hagin emprat recursos com advertències de continguts per a mares i pares, teòricament totes les obres han de ser aptes per a tots els públics i això implica rebaixar el to en les trames amb violència i sexe.
Yau combina obres poc problemàtiques políticament amb narracions que poden interpretar-se com a crítiques encobertes. The Mobfathers, la història d’un delinqüent que es presenta a unes eleccions per esdevenir cap mafiós, podia llegir-se com una sàtira de la manera com s’escull el cap de govern de Hong Kong. Els jocs d’equilibris del cineasta resulten comprensibles atesa la situació d’un dels seus col·laboradors habituals: l’intèrpret Anthony Wong afirma que pateix represàlies laborals per donar suport públic a l’onada de protestes polítiques del 2014 a Hong Kong.
Altres conciutadans de Yau, en canvi, han liderat films que encaixen perfectament amb el cinema xinès que competeix en agressivitat patriòtica amb el Hollywood del reaganisme. Dante Lam, que va ser ajudant de direcció de Johnnie To al Hong Kong britànic, ha signat Operation Mekong i l’esmentada Operation Red Sea. El seu díptic sintonitza amb el model geoestratègic del govern de Xi Jinping (que vol situar el país asiàtic com una força protagonista en el manteniment de la seguretat internacional i trencar amb la geopolítica monopolar), sense desprendre l’aroma propagandístic desfermat d’obres directíssimament impulsades per l’exèrcit com Sky Hunter, una mena de Top Gun on la Xina esdevé l’agent estabilitzador d’una república exsoviètica. El realitzador va aportar l’astúcia en la confecció de films d’acció atractius que ha caracteritzat la indústria local, ara conscientment al servei d’una agenda política.
Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de cinema asiàtic de CineBaix amb la Directa 491
