Res millor que seure en un autobús i entregar-me al paisatge per entendre com està mutant la ciutat, els seus carrers, els comerços… La complexa arqueologia urbana es deixa veure quan passo una vegada i una altra pel mateix lloc. Aleshores emergeixen els símbols i gestos del moment, i puc observar com les nostres realitats socials estan tatuades a cada racó.
No deixa de sorprendre’m la facilitat amb què tanquen i obren les nostres botigues. El gran hit comercial del moment són les botigues nails i barbers. Immunes a la crisi del petit comerç i a la proliferació de grans cadenes i superfícies comercials, representen una desmesura embolicada en codis culturals de culte al cos. L’hedonisme a peu de carrer. Aquest fet no seria nou si no fos perquè aquest nou narcisisme col·lectiu pivota sobre els règims del gust de les cultures subalternes -cultures negres, llatines, gitanes. El reggaeton i les seves figures prominents són un clar paradigma. Aquests capitanegen noves fantasies de les masses, desbancant de manera fulminant el pop occidental.
El gran hit comercial del moment són les botigues nails i barbers. Immunes a la crisi del petit comerç i a la proliferació de grans cadenes i superfícies comercials, representen una desmesura embolicada en codis culturals de culte al cos
M’agrada veure el reggaeton com una espècie de boomerang, una colonització sonora dels colonitzats que triomfa no només amb els seus ritmes, sinó amb l’estètica casual, com ungles i cabells cuidats al detall. Aquesta apropiació capitalista de l’estètica i els imaginaris subalterns -un fenomen que ve produint-se als Estats Units des de fa temps- és relativament insòlita a Espanya, que sempre ha tingut la mirada posada en les classes mitjanes i altes occidentals.
Si als Estats Units el capitalisme es va apropiar del gueto, aquí s’apropia del barri, mentre les grans marques esportives de roba i complements es freguen les mans, la seducció reggaetonera ha atrapat joves i adults, traspassant les barreres sonores per arribar al consum de nails i barbers. La joventut espanyola està fent seva l’expressió cultural diaspòrica d’Amèrica i el Carib. Les classes altes i la classe obrera es confonen en una estètica comuna.
Fa unes setmanes Rosalia, actual reina del pop i de l’art nails, va llançar un tweet que va retrunyir inclús a l’indret més recòndit del planeta: “M’encanten els nois que es pinten les ungles”. Alguns van veure en aquesta declaració com un acte dissident, encara que potser era, només, una estratègia comercial o un diagnòstic trendy. En qualsevol cas, la seva passió pels nails no ha fet més que catapultar el més amunt del culte físic una pràctica no apta per a mares en edat de criança, una tendència que uneix a influencers i caixeres i dependents que llueixen ungles de vertigen. Mentrestant, el proletariat se suma al plaer efímer de les ungles perfectes, l’oportunitat de negoci s’expandeix, les emprenedores xineses rebenten els preus de les manicures i les d’Abya Yala reivindiquen l’autoria del nails art. Aquests són signes clars de conquesta cultural i econòmica. Qui podria imaginar que les ungles travessaries la classe, els estats nació o la nació tradicional de gènere?
Potser avui el cabell s’ha buidat de contingut polític per convertir-se en una reivindicació estètica de les diferències identitàries que pretenen semblar polititzades? O les ungles han desbancat el cabell com a acte polític?
Ja sigui a Poble Nou, el regne hipster patri, a Poble Sec o a Nou Barris, els Barbers Shop i els Nails Shop triomfen. Aquesta obsessió per les extremitats perfectes i, sobretot, pel cabell i la barba perfecta, també traspassa qualsevol generació, qualsevol tribu urbana. Els hipsters, atrapats i dominats per l’estètica nòrdica també tenen com a lloc consagrat, el barber. És al Barber Shop on el binarisme estètic de hipsters i reggeatoners troben la performativitat de les guerres d’estil sense missatges polítics.
El cabell sempre va ser un lloc d’expressió, als setanta les subcultures blanques van manifestar la idea que com més llarg es portés el cabell, més radical i més en el rotllo ubicava un el seu estil de vida o les seves conviccions polítiques. Durant la mateixa època, els afroamericans van expressar a través del cabell afro una diferència crítica entre americans negres i blancs. Potser avui el cabell s’ha buidat de contingut polític per convertir-se en una reivindicació estètica de les diferències identitàries que pretenen semblar polititzades? O les ungles han desbancat el cabell com a acte polític?
En aquesta era en què, com diu Gilles Lipovetsky, “tot llisca en una indiferència relaxada”, les aparences de rebel·lió conviuen amb el buit i la banalitat, l’Apocalipsi ressona mentre ens fem la manicura, al mateix temps que busquem un cafè perfecte, amb el so de les tisores rasurant bigotis i barbes.
