Redibuixar les lluites del barri combatiu d’Almeria conegut com La Chanca. L’enllumenat, l’aigua corrent, el clavegueram, la recollida d’escombraries o aturar l’especulació van ser alguns dels objectius del seu veïnat. Aquest és l’objectiu del llibre La Chanca. Un cambio revolucionario (1940-2000). El passat divendres 27 de gener, algunes veïnes de la Chanca van presentar el volum fins al Centre Social Autogestionat (CSA) L’Obrera de Sabadell. La trobada va permetre un diàleg còmplice entre diferents col·lectius, reflectit en aquestes paraules de Pepe el Barbero, de La Chanca, davant de la pregunta d’una militant de la PAHC de Sabadell: “quan em van dir de venir a un local d’okupes, vaig pensar que clar que sí: són dels meus. Nosaltres som els primers okupes d’Espanya, portem 40 anys, i no ens fan fora. Som impulsores de la PAH d’Almeria, i a La Chanca no es desnona ni Déu”.
Tal com s’explica al llibre, els inicis de l’organització veïnal a La Chanca, que tantes victòries va aconseguir a partir dels 70, van venir precedits per la misèria i la depressió en plena postguerra franquista. Entre les dècades dels 40 i 60, la falta de treball i les penúries econòmiques van obligar moltes famílies a allotjar-se en barraques o dins les coves pròximes a l’Alcazaba d’Almeria, sense serveis higiènics, llum ni aigua potable. Una situació crua que retratarien l’escriptor Juan Goytisolo o el fotògraf Carlos Pérez Siquier.
Algunes veïnes van presentar el llibre a L’Obrera de Sabadell: “quan em van dir de venir a un local d’okupes, vaig pensar: si nosaltres vam ser els primers okupes”
La infantesa de Pepe el Barbero es desenvolupa en aquest context, com explica a La Chanca. Un cambio revolucionario: “Jo neixo l’any 1947 i la meva mare ja estava malalta de tuberculosis. La meva mare mai va poder agafar-me, acariciar-me, va durar cinc anys amb la malaltia fins que va morir el 1952. […] Era rara la família on no hi havia un o dos caiguts, un mort o dos per malalties com la tuberculosi i altres. […] Això era com una epidèmia de la misèria generalitzada, no hi havia aigua corrent, no hi havia clavegueram, no hi havia servei als habitatges”.
Davant d’això, les autoritats franquistes va decidir intervenir al barri, a través d’organitzacions com l’església catòlica, la Creu Roja o las Damas de la Caridad d’Almeria, que van qualificar la zona de focus d’immoralitat epidèmic i pretenien “impedir que el mal exemple no s’estengui i la corrupció proliferi encara més”. Contra aquesta hipocresia es revoltaria, en primera instància i ja des de molt jove, Pepe el Barbero, que explica que “jo em feia moltes preguntes i em preguntava molts perquès. Per mi va ser determinant entendre com l’esglesia forçava, que allò era forçar, havia d’assistir a les catequesis perque et donessin uns vals de menjar…com et tacaven, com trepitjaven la teva dignitat. Ho tinc gravat a foc! Ho vaig rebutjar des d’un primer moment i ho rebutjaré mentre visqui, per què sóc dels que penso que l’humà no té perquè viure d’almoines”.
Malgrat aquesta tasca caritativa per part de les institucions del règim, amb el temps va quedar al descobert la poca voluntat de tirar endavant canvis reals en les condicions materials de vida del barri. Per altra banda, tot i la situació de misèria del seu veïnat, l’activitat pesquera de La Chanca constituïa una de les principals fonts de producció i d’ingressos econòmics d’Almeria. És entre aquestes contradiccions que l’auto-organització, l’ajuda mútua i la mobilització social van néixer al barri, amb l’impuls de forma orgànica de petits grups d’esquerres (Unidad Roja i Plataformas de Lucha Obrera), fortament arrelats. Espais humils i populars com la perruqueria del pare de Pepe el Barbero van tenir un paper fonamental en l’inici de les lluites, funcionant com a punt de cohesió i de resistència antifranquista des dels anys 60.
El 1976, arran d’una vaga de pescadors, centenars van concentrar-se davant la comissaria armades amb llaunes de gasolina fins a alliberar els vaguistes retinguts
Va ser al 1976, encara sense dret a vaga ni a manifestació a l’Estat Espanyol, que va produir-se la primera vaga de pescadors a La Chanca, per reivindicar una millora de les seves condicions laborals. Les dones van tenir un paper fonamental pel que fa a les detencions que van produir-se en aquells dies: centenars van concentrar-se davant la comissaria armades amb llaunes de gasolina fins que van alliberar els pescadors retinguts.
En paraules de Juana Márquez al llibre (escrit per Pepe Criado) “les dones ens hem mogut molt a La Chanca, per la senzilla raó de què hem estat mares, pares, dones i homes a la vegada. […] Perque la majoria teníem als nostres marits al mar, s’hi tiraven set o vuit dies, veníen un dia i tornaven a marxar. Aleshores, nosaltres ho érem tot. Qui ens ajudava a lluitar? Nosaltres. […] Una de les coses més fortes que vam fer juntes les dones de tot el barri va ser la vaga de pescadors”.
Durant aquest període, explica Márquez, en una ocasió en què la policia carregava al barri, les dones “ens vam armar d’ampolles, de bombones [de butà] i vam fer front a la policia. Va ser una guerra. Ningú va dir, anem a fer això ni allò, sinó que la mateixa gent va sortir. Pujava als terrats, passaven els cotxes de policia, i bombones cap avall, capses de cervesa i tot el que arreplegavem”.
Afegint-se a aquestes reivindicacions, va crear-se l’agrupació de veïnes La Traíña, que no va legalitzar-se fins al 1977, tot i demanar-ho durant anys. Els objectius d’aquesta organització eren bàsics: il·luminació i aigua corrent a les cases i carrers, clavegueram, recollida d’escombraries, etcètera. També va iniciar-se una lluita contra els plans urbanístics que en aquells moments pretenien traslladar al veïnat de La Chanca a nous barris marginals per tal d’especular amb les terres pròximes a l’Alcazaba construint-hi habitatges de luxe. Més endavant, van crear-se cooperatives de treball com la de construcció, nascuda amb la finalitat que els habitatges necessaris pel barri fossin construïts pels mateixos veïns, així com per persones en risc d’exclusió social, reduint l’atur i garantint salaris i horaris justos.
Des dels espais pròxims a l’agrupació de veïnes La Traíña va demanar-se sistemàticament l’abstenció en convocatòries electorals
Tot plegat va enquadrar-se dins un rebuig frontal del nou sistema polític de la Transició, així com dels mecanismes de la democràcia representativa: des dels espais pròxims a La Traíña va demanar-se sistemàticament l’abstenció en convocatòries electorals. Com explica Díaz Haro, a El barrio de Pescadería y el arraigo de la izquierda radical, “no només les de caràcter partidista, també en tots els referèndums. Demanaven sempre l’abstenció, el boicot electoral. No estalviaven crítiques als partits que van acceptar concórrer a les eleccions (…) qualificant-los d’oportunistes. Només la participació obrera, expressada mitjançant assemblees, garantia la democràcia per ells”.
Per a Pepe el Barbero “nosaltres pensàvem, i seguim entenent, que la millor forma d’implicar a la gent és treballant amb la gent; és fent que la gent entengui que els problemes són seus i ha de solucionar-los […]. Nosaltres ja prevèiem el que està succeint avui dia en aquest país i en molts dels anomenats països democràtics: l’abandó de la memòria històrica i l’oblit de la lluita de classes”. En conseqüència, i contràriament a altres associacions de veïnes, que de seguida van canalitzar les seves demandes institucionalment, La Traíña ha mantingut la radicalitat dels seus plantejaments al llarg del temps. Potser això explica la seva bona salut encara avui.
La cultura com a eina democràtica
Per tal d’aconseguir la unitat entre totes les veïnes de La Chanca van haver-se de superar, d’inici, fronteres invisibles que les dividien: entre gitanos i paios, entre homes i dones, etcètera. L’actual harmonia i solidaritat va afinar-se treballosament a través de la cultura, i Juan José Ceba va tenir-hi una responsabilitat important quan, als anys vuitanta, va ajudar a iniciar un grup de teatre popular que representaria, entre d’altres, nombroses obres de Lorca (un muntatge del Romacero Gitano, Los títeres de Cachiporra o Yerma).
Aquesta organització contribuiria no només a l’entesa i la creativitat del barri sinó també a la seva alfabetització amb l’objectiu d’aprendre els diàlegs. En definitiva, va ser una experiència d’autoafirmació més, en aquest cas, contra els tòpics elitistes de la cultura. Al llibre La Chanca Juan José Ceba explica: “Jo tenia un sentit de la cultura que anava des de baix cap amunt, amb la participació de la gent, i això és el que estàvem fent a La Chanca […]. Allò important, crec que en totes les coses, és el procés, és el camí; i la gent acudia al procés, la gent acudia a veure els assajos i se’ns omplien de mares, de filles, de molta gent […]. D’alguna forma s’assemblava al de la Barraca, amb la diferència que ells eren una elit cultural a l’España de la Segona República i a La Chanca era la gent més humil, fills de pescadors, gitanos, paios, que estaven creant la seva pròpia cultura, la seva pròpia acció cultural”.
La Chanca avui: llegat revolucionari i noves generacions
Com pot percebre tota persona que llegeixi La Chanca, o que parli uns minuts amb algun dels seus protagonistes, el barri és un cas excepcional. Antropològicament, mai va ser assimilat per les lògiques del capitalisme de consum que van assolar Occident durant el segle passat: la primera generació de veïnes no va acceptar mai la idea que Pier Paolo Pasolini creia comuna a tothom, rics i pobres, quan escrivia Los jóvenes infelices just abans de morir el 1975: “l’idea que el pitjor dels mals del món és la pobresa i que, per tant, la cultura de les classes pobres ha de ser substituïda per la cultura de les classes dominants”.
La publicació de ‘La Chanca. Un cambio revolucionario (1940-2000)’ forma part de l’estratègia destinada a evitar que es produeixi una ruptura generacional
Al final de la xerrada a L’Obrera, Pepe el Barbero afirmava que “el món no el canviaran els llestos; els llestos l’han portat a ser com és avui”. Preguntat sobre el futur de La Chanca i les noves generacions, explicava que, actualment, els plans de reforma projectats per La Traíña s’han complert en un 75%, i que seguiran lluitant perquè s’acabin. “Les intensitats de les lluites van baixant”, reconeixia, a mesura que les condicions milloren, però l’escriptura i publicació de La Chanca. Un cambio revolucionario (1940-2000) forma part de l’estratègia destinada a evitar que es produeixi una ruptura generacional i a aconseguir que els objectius reivindicats puguin fer-se realitat.
Fins i tot, tenint en compte que “hi ha coses que estan preparades però que no estan al llibre. Simplement perquè per desgràcia encara no es poden dir. Però el llegat està pensat, perquè som gent gran”. En aquest punt, Pepe Criado explicava, per exemplificar l’arrelament de la lluita entre la joventut, que, passejant per La Chanca, un dia, va trobar-se uns joves pel carrer que havien llegit el llibre i volien que n’escrivís un altre amb les seves aportacions. I ell conclou: “el que han de fer és escriure el seu propi llibre”.
