Avui fa un any que els Papers de Panamà van posar al descobert centenars de fortunes ocultes, gràcies a la filtració i publicació d’onze milions i mig de correus, documents i fotografies del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, especialitzat en enginyeria fiscal. Entre les catalanes, hi havia el promotor immobiliari i expresident del Barça Josep Lluís Núñez, Oleguer Pujol, Carles Vilarrubí, la nissaga Carceller, el futbolista Leo Messi o el pilot Àlex Crivillé. Amb motiu de l’efemèride, avui és el Dia d’Acció Global per l’Abolició dels Paradisos Fiscals i a Catalunya, la Plataforma per una fiscalitat justa, Oxfam Intermon i Attac convoquen una concentració a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les set de la tarda. Fins ara, més de 1.100 persones i entitats ja han signat el manifest i 23 ajuntaments arreu dels Països Catalans s’han adherit a la campanya Zones lliures de paradisos fiscals. En parlem amb Xavier Casanovas, portaveu de la Plataforma.
El 2015, l’Estat espanyol va passar de 48 a 33 paradisos fiscals, però la xarxa Tax Justice Network en llista 52. Per què el ball de xifres?
“Els països que tenen una fiscalitat nul·la o gairebé nul·la pel que fa a impost de societats o patrimoni haurien de ser considerats paradisos”
Les legislacions dels diferents països tenen en compte l’opacitat, no la competència fiscal. Són dos criteris diferents per definir el que és un paradís fiscal. El primer, amb el que estem tots d’acord, fa referència a quan un país no és capaç de compartir informació, no registra qui hi ha darrere les empreses, no és consultable o Hisenda no ho pot conèixer. Si és així, ha de ser considerat paradís fiscal. El segon -que Tax Justice Network sí que té en compte per a les seves llistes, però els països no estan utilitzant i sembla que la llista europea tampoc tindrà en compte-, és el de la competència fiscal a la baixa. Els països que tenen una fiscalitat nul·la o gairebé nul·la pel que fa a impost de societats o patrimoni haurien de ser considerats paradisos. Cal tenir en compte que els beneficis de les empreses a l’Estat han tornat a nivells previs a la crisi, però a través de l’impost de societats s’està recaptant la meitat. El repte que tenim els moviments socials i les persones preocupades per la justícia fiscal és aconseguir que es tinguin en compte aquest criteris per definir què és i què no és un paradís fiscal.
Per tant, haver signat un conveni per evitar la doble imposició amb clàusula d’intercanvi d’informació no és condició suficient per eliminar un país de la llista.
Per a mi no hauria de ser-ho, però ho és. A la darrera versió de la llista negra que la Comissió Europea ha tret com a globus sonda -amb uns trenta països-, no hi ha n’hi ha cap de la UE. A la penúltima hi apareixia Andorra i ara ja no hi és. El que està dient la Comissió és que no hi ha cap país de la UE que s’hagi de posar les piles. Tots sabem com s’utilitzen les illes verges britàniques i quin és el paper que està jugant Luxemburg en l’entramat financer europeu. Són països que haurien d’aparèixer com a paradisos fiscals. Ara la llista s’haurà de ratificar, però hi ha parlamentaris europeus que demanen que sigui més exigent. És una bona notícia comptar amb una llista única de paradisos, que ens permetrà tenir més força i harmonitzar el treball que s’està fent país per país, però ha de ser el més exhaustiva i àmplia possible. A principis del 2018 hauria d’estar tancada.
Prevaldria sobre les llistes estatals?
“En aquests moments, la llista espanyola de paradisos fiscals és gairebé nul·la i respon més a criteris diplomàtics o interessos del país, que a criteris d’interès econòmic”
Sí i ja és una mica més àmplia que la de l’Estat espanyol. En aquests moments, la llista espanyola és gairebé nul·la i respon més a criteris diplomàtics o interessos del país, que a criteris d’interès econòmic. La llista compartida és una bona garantia perquè elimina el criteri de discrecionalitat que cada un dels països pot aplicar. Panamà, per exemple, el 2010, havia sortit de la llista de paradisos fiscals espanyola, després de tancar un conveni de no doble imposició amb l’Estat perquè una empresa espanyola aconseguís la licitació de les obres del canal de Panamà. Es tracta d’un criteri més aviat diplomàtic i d’interès econòmic i no de què Panamà hagi fet un canvi en les seves polítiques fiscals.
Tan bon punt aprovada, quines implicacions tindrà la llista negra?
Ens permet legislar entorn el concepte de paradís fiscal. Avui dia quan volem fer-ho, la divergència de criteris no ens permet harmonitzar; cal que ens entenguem tots quan parlem de paradisos. Aquest seria el primer pas d’un camí molt llarg de la Unió Europea per treballar, per una banda, per un criteri únic pel que fa a l’impost de societats a tota Europa i, per l’altra, pel control cada vegada més exhaustiu del treball que fan les grans multinacionals a tots els països. Ara coneixem l’informe Country by country [impulsat per l’OCDE] que obliga tots les empreses amb una certa facturació a presentar la informació que fan país per país, segregada, a les hisendes públiques. Això és un camí de llarg recorregut, i la primera passa és aclarir el termes i tenir una definició única per a tots.
El recent informe d’Oxfam Intermon assenyala que els vint principals bancs europeus, entre els que hi ha el Santander i el BBVA, registren el 26% dels seus beneficis a paradisos fiscals. A més, totes les empreses de l’Ibex35 hi tenen filials. Hi ha un xoc entre legalitat i legitimitat?
“La UE no actua per la via fiscal. Utilitza el marc de la lliure competència per dir que s’està discriminant positivament una empresa per davant de totes les altres”
El problema de l’elusió fiscal és que es mou en el camp de l’al·legalitat, però són pràctiques clarament il·legítimes. En aquests moments, més enllà de possibles sancions, com ha fet la Comissió Europea en el cas d’Apple a Irlanda, poques coses més podem esperar. Però tot aquest treball està permetent definir molt bé on és el problema: com s’utilitza la legislació vigent per fer trampes, com una espècie de col·lador per on passen els diners. Ara podem veure quina mida té el forat i com s’estan escapant. Per tant, potser començarem a veure com tapar-lo. Fins fa poc, tampoc teníem gaire informació al respecte. El treball d’Oxfam sobre elusió dels bancs s’ha pogut elaborar gràcies als informes que han presentat els bancs a hisenda, en el marc de Country by country. Però en aquests moments, i en el marc actual, no és perseguible. Com a molt, es poden aplicar sancions per la via de la competència deslleial; la UE no actua per la via fiscal. Utilitza el marc de la lliure competència d’Europa per dir que s’està discriminant positivament una empresa per davant de totes les altres i això atempta contra les llei de lliure competència. La sanció d’Apple no s’interposa perquè Irlanda estigui actuant malament des del punt de vista fiscal, sinó perquè s’atempta contra el mercat únic europeu.
En demanar que l’administració introdueixi criteris de responsabilitat fiscal en la contractació pública, la competència pot ser una arma de doble fil?
El que ens agradaria és una modificació de la normativa de contractació pública per incorporar elements de responsabilitat fiscal dins els criteris de lliure competència i, per tant, evitar que les empreses abusin del marc fiscal pagant menys impostos i tinguin així la capacitat de competir en millors condicions i oferir preus molt més barats. Hem de demanar discriminació positiva: afavorir les empreses que es comportin de manera responsable fiscalment. Estem demanant que es reguli millor o que es modifiquin les normatives de contractació pública. El que atempta contra la lliure competència és l’abús d’alguns sistemes fiscals. La UE ho sap, però s’han d’implementar les mesures adients. Com sabem, les empreses i els mercats van més ràpid que la llei que ve després. Ara, el marc actual de contractació pública deixa molt poc marge. Som conscients que per a què es produeixin aquests canvis ha d’haver-hi pressió per dalt i s’ha de desbordar per baix i, per tant, necessitem que des dels municipis, on podem començar a treballar, es reclamin canvis. Estem incidint perquè s’incorporin les clàusules de responsabilitat fiscal i creiem que arribaran, però cal fer pressió i per això, demanem als municipis que s’impliquin.
Ara hi ha 23 ajuntaments adherits a la campanya Zones Lliures de Paradisos Fiscals. Com es tradueix a la pràctica aquesta adhesió?
No tenim la capacitat per fer seguiment de com s’implementen canvis. L’únic cas pràctic que tenim és l’Ajuntament de Barcelona: ha incorporat una petita clàusula, que no fa ni pessigolles a l’actual entramat d’elusió fiscal. De totes maneres, la feina dels municipis no ha de ser dedicar-se a inspeccionar cada una de les empreses; tampoc poden fer-ho. El que demanem és pressió política. Incorporant criteris en la contractació pública, encara que sigui de manera simbòlica, les empreses se n’adonen que hi ha una preocupació real dels ciutadans per les qüestions de responsabilitat fiscal. Si no, només perceben pressió perquè els preus siguin baixos. És important que els municipis es manifestin políticament, perquè som conscients que per la via tècnica no podran fer massa cosa.
Es parla molt de les empreses, però poc dels assessors que fan possible l’elusió fiscal…
En qualsevol crim, hi ha sempre el col·laborador necessari. Els grans bufets assessors son els que, d’alguna manera, acompanyen les empreses en aquest treball. No vull criminalitzar tots els assessors, però hi ha grans bufets d’advocat i grans noms de les Big Four, que estan darrere els grans casos d’elusió fiscal. En el cas de Luxleaks, veiem que PriceWaterHouseCoopers (PwC) assessorava i acompanyava les empreses en la definició d’aquests tax rulings, acord que firmaven amb l’Estat de Luxemburg. Per tant, també exigim responsabilitat als assessors i més control per part de l’administració de qui ofereix aquest tipus de serveis i la bondat de la mateixa. S’han de denunciar els col·laboradors necessaris: grans bufets que viuen d’aconseguir la rebaixa de la factura fiscal de les empreses i el sou dels quals és directament proporcional a la rebaixa que aconsegueixen.
En tot cas, si no hi ha una harmonització global pel que fa a fiscalitat és impossible acabar amb l’elusió?
Vivim una globalització a diferents velocitat: el capital circula lliurement però la regulació forma part del marc dels estats nació. Hi ha problemes a nivell global que només aconseguirem abordar realment i íntegrament quan ens posem d’acord, i això val per a la fiscalitat, però també per a l’ecologia, per exemple. Malauradament, tocarà cedir sobirania cap a un ens global que esperem que sigui governat de manera democràtica i estableixi les bases sobre les que sostenir les polítiques fiscals de tots els països. Si no, el que veiem és que el capital es mou amb total llibertat i de manera impune, escollint les seves preferències en polítiques fiscals, però també laborals, per exemple. Cal un marc global de treball per una fiscalitat més justa.
