Fa mesos que Pau passa per davant del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) que hi ha al polígon de la Zona Franca, a Barcelona. Ho fa cada vegada que puja a l’autobús que el porta a l’Institut Montjuïc, on participa en el programa Èxit, un projecte del Consorci d’Educació de Barcelona destinat al reforç educatiu per a alumnes de 3r i 4t d’ESO. Des del primer dia que va veure la instal·lació se li va remoure la consciència, ja que la majoria del seu alumnat podria ser descendent de les persones migrants que hi són confinades abans de ser deportades al seu país d’origen. Tan sols per no tenir els papers en regla.
Mogut per aquest neguit, l’octubre passat, Pau va pensar que calia parlar a l’alumnat de l’existència d’aquesta instal·lació que, malgrat estar en funcionament des de fa onze anys a la Zona Franca, la majoria ignora. Ho va plantejar a la resta de l’equip docent, que, després de conèixer les sessions que organitza la plataforma Tanquem els CIE per a col·lectius i centres cívics, va perfilar l’activitat Els CIE i les migrants. Una seqüència didàctica que introdueix a l’aula el fenomen migratori i la problemàtica vinculada a una fortalesa on, segons diferents organismes internacionals, es vulneren els drets humans sistemàticament.
Pedagogia en dansa
La primera sessió de l’activitat, que també s’ha desenvolupat a l’Institut Miquel Tarradell del barri del Raval de Barcelona, es va iniciar el gener passat i va consistir en la lectura de “Balas y Fronteras”, una cançó de Los Chikos del Maíz en què la banda de rap valenciana al·ludeix al periple de la gent que, fugint de la guerra o la penúria econòmica, intenta entrar a Europa a la recerca d’una vida més digna.
Les adolescents de secundària han connectat ràpidament amb una problemàtica que fins llavors els era aliena o de la qual tenien una percepció molt difusa
El text inclou deu buits que l’alumnat ha de completar i que fan referència a aspectes definitoris del drama que suposa la ruta de la migració. “A través de la música, treballem conceptes que després els expliquem”, afirma Pau, que recorda algunes reaccions: “Ens van preguntar què eren les concertines i la resta d’obstacles que troben les migrants quan intenten travessar els murs”. Gràcies a la melodia de Los Chikos del Maíz i la projecció de dues imatges –una de la frontera d’Hongria amb Sèrbia i l’altra de la tanca de Melilla amb el Marroc–, les adolescents van connectar ràpidament amb una problemàtica que fins llavors els era aliena o de la qual tenien una percepció molt difusa.
Tot seguit, amb l’ànim d’aprofundir els coneixements, els tutors van obrir un segon bloc destinat a parlar del racisme institucional i altres conceptes que hi estan estretament relacionats. És el cas de l’anomenada “preferència nacional”, aplicada a les minories i per la qual advoca l’extrema dreta; el principi de “classe obrera”; o l’explotació laboral que pateixen les treballadores del Sud en benefici de les grans companyies. Això va donar peu a conèixer les rutes migratòries que hi ha entre Mèxic i els Estats Units o les que trobem a les dues ribes del Mediterrani, com les que transiten a cavall del Marroc, l’Estat espanyol, Tunísia, Líbia, Itàlia, Grècia i altres països de la zona.
Tant a l’Institut Montjuïc com al Miquel Tarradell, l’alumnat va coincidir a valorar el perill que suposa pujar en una pastera o enfilar-se a les tanques per entrar en territori espanyol. A través d’aquestes situacions, es van endinsar al sistema de fronteres que va regir l’època colonial o les normes adoptades posteriorment a cada Estat en relació amb el col·lectiu migrant. I aquí va aparèixer la figura del ministre de l’Interior, encarregat de la seguretat, el control de les forces policials, els centres penitenciaris (també els CIE) o la regulació en matèria d’estrangeria. Una autoritat que, segons Pau i la resta de monitores, les escolars identifiquen com a responsable de la situació en què es troben les migrants.
L’altra part de l’activitat es va centrar en el visionat d’Express, un curt produït per SOS Racisme de Madrid sota la coordinació de l’actor Carlos Olalla que reconstrueix un cas de deportació. El documental, de deu minuts de durada, narra el viacrucis d’un home d’origen subsaharià que, després de ser retingut per la policia, és deportat en menys de 72 hores sense poder avisar les seves familiars, cosa que els provoca una gran impotència. “Veient Express, les alumnes s’adonen dels riscos de quedar-se sense feina d’un dia per l’altre”, comenta Pau. “Un alumne volia saber com afecta els fills una deportació exprés; un altre ens va preguntar per què els policies adormien el detingut amb pastilles o bé si la botiga on comença la història podia ser a Barcelona”. Segons Pau i Maryam, l’altra monitora, l’audiovisual va permetre que el grup d’adolescents s’adonés dels entrebancs que han d’afrontar les migrants per falta d’assistència lletrada o suport administratiu. “Observen que podrien ser els seus pares i això els genera un sentiment d’injustícia molt elevat”, afegeix.
Tanquem els CIE, obrim les ments
El programa Els CIE i les migrants es completa amb dades sobre els centres d’internament per a estrangers. Una sessió organitzada per la plataforma Tanquem els CIE que, a més d’explicar a l’alumnat la funció d’aquests equipaments, l’acosta al desemparament que viuen les migrants que hi ingressen.
Mercè Duch, activista i conductora d’aquesta part, assenyala l’empatia cap a les persones confinades que mostren la majoria de nois i noies. No sols perquè els recorda l’esforç dels seus pares i mares en el procés migratori, també per la indefensió –segons confessen– de veure vulnerats els drets a la sanitat, la tutela judicial, la intimitat o la comunicació.
En general, l’existència dels CIE suscita un gran rebuig entre la quarantena d’alumnes de catorze a setze anys que han participat a les sessions fetes amb l’acompanyament de la plataforma. Alumnes de 3r i 4t d’ESO –la majoria descendents de migrants que ja han nascut a Catalunya– als quals es demana un darrer exercici: redactar una carta adreçada a les persones recloses dins un CIE o bé escriure’n una al ministre de l’Interior espanyol per exposar les reflexions que han adquirit a classe.
Es dóna la circumstància que, si bé la reacció de l’alumnat és similar als dos centres, a la Zona Franca, la majoria ha escrit textos adreçats a migrants, mentre que, a Ciutat Vella, s’han inclinat per expressar el seu rebuig a aquestes instal·lacions al ministre. “És probable que, atesos els problemes que tenen al barri, els de la Zona Franca sentin llunyà el poder i això fa que es dirigeixin a persones per les quals ningú no s’interessa”, explica Pau. Entre els comentaris recopilats, alguns manifesten la valentia de la gent que s’ha jugat la vida creuant la frontera o mostren la “ràbia” pel fet que les migrants estiguin tancades. “No heu comès cap crim per no tenir papers”, afirma un dels alumnes; mentre un altre afegeix: “M’imagino que no és agradable i no us ho mereixeu”.
En canvi, a l’Institut Miquel Tarradell, les cartes exhorten el ministre espanyol a desmantellar els CIE. “No m’agrada la manera de donar la benvinguda als estrangers”, li retreu un dels alumnes; “Hauria de tancar la instal·lació perquè tothom té dret a ser lliure”, li etziba un altre; o “no és just que la policia agafi els estrangers i els tanqui sense saber si seran deportats o sortiran al carrer”. Una altra alumna també li recorda que “Catalunya, sense els migrants, no seria Catalunya”.
Les apel·lacions a eliminar aquestes “presons per a immigrants” afloren amb claredat i desfan la resistència inicial amb què l’alumnat havia entrat a classe. “Arriben induïdes pel relat que associa la immigració a la delinqüència, però, després de l’activitat, aquests prejudicis s’esvaeixen”. Així ho subratllen les monitores, segons les quals l’alumnat considera que s’està trepitjant la dignitat de les persones tancades als CIE. En aquest sentit, afegeixen, l’activitat fa que empatitzin amb el dolor aliè fins al punt de rebel·lar-se davant una instal·lació que, sens dubte, els resulta ignominiosa.
De la pissarra al carrer
Després d’aconseguir que l’alumnat construeixi la seva pròpia opinió, l’activitat genera un debat ampli entre l’equip docent. Les diferents monitores celebren que cada escolar entengui què conforma el fenomen migratori –sigui raonant l’existència de murs o estudiant el laberint de fronteres existent– i que, sense excepció, tot l’alumnat rebutgi l’existència dels centres d’internament. No n’hi ha cap que aprovi la deportació exprés i tothom verbalitza que qualsevol persona necessita ajuda per poder arrelar a la societat d’acollida.
“Han entès què és el poder i les conseqüències que tenen determinades decisions per als seus iguals”, expliquen les monitores. També en aquesta línia, Mercè Duch recorda que Tanquem els CIE havia fet xerrades a joves de grups escoltes, però mai en l’àmbit acadèmic. Segons ella, l’experiència als instituts ha demostrat que, malgrat les dificultats d’idioma i les diferències culturals, l’alumnat “té un gran respecte mutu i es posiciona obertament en defensa dels drets humans”.
Més enllà d’això, queda el dubte de si és necessari aprofundir en el fenomen migratori i que l’experiència salti de l’aula per arribar al carrer. Pau i Maryam s’hi refereixen quan recorden que un noi filipí els va proposar “anar al CIE a protestar”, mentre d’altres volien “conèixer els manters i altres col·lectius que suporten situacions de vulnerabilitat”. Una possibilitat que l’equip docent estudia implementar i que serviria per posar el llacet a l’activitat, “perquè una de les queixes és que les matèries es memoritzen, però no tenen traducció fora de l’aula”.
Per materialitzar-ho, l’equip de monitores estudia la possibilitat de dur les cartes a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat perquè, al seu torn, les traslladi al Ministeri de l’Interior espanyol. Un tràmit burocràtic que creuen que tindria un efecte alliçonador. “Si aconseguim fer-ho, altres escoles poden veure el valor pedagògic de la proposta i incorporar-la al seu currículum formatiu”. Un dels primers centres que s’hi ha interessat ha estat l’Institut Pau Claris, situat al districte de l’Eixample de Barcelona, que segurament aplicarà la seqüència didàctica abans de finalitzar el curs acadèmic.
En aquest sentit, la proposta impulsada amb Tanquem els CIE ha possibilitat l’apoderament dels nois i les noies respecte a una instal·lació que exemplifica les polítiques d’apartheid de què són víctimes les persones migrants en situació irregular. Tan sols això ja anima la plataforma a mantenir viva l’activitat i ampliar-la amb noves eines educatives. De moment, la llavor ja està plantada.
____________________________________
Iker i Ariadna, alumnes de l’IES Montjuïc
“Quan els veig creuar el Mediterrani amb pasteres, penso que ha de ser terrible”
L’Institut Montjuïc està de celebració. Fa trenta anys va deixar l’antiga Central Logística d’Hidrocarburs per mudar-se al carrer Cisell, un edifici aparentment fred però on brolla molta activitat acadèmica.
Entre l’institut i el CIE hi ha poc més de quatre quilòmetres i, no obstant això, gairebé cap alumne no en sap res. Ni l’Iker ni l’Ariadna, nascuts a la Zona Franca, no n’havien sentit a parlar i saber que hi ha persones detingudes els provoca una barreja d’intriga i perplexitat gens dissimulada. Intueixen que les migrants han arribat a Catalunya empeses per les circumstàncies, però que puguin ser deportades no encaixa en els seus paràmetres: saben que, a causa de la Guerra Civil, els seus avantpassats van haver de marxar a França o Alemanya per guanyar-se el pa. “Se’ls haurien de facilitar les coses, com ara accedir a un advocat, però tampoc saben que el necessiten”, diu l’Ariadna, que té disset anys.
L’Iker, que aviat en farà quinze, també considera que aquestes persones no haurien d’estar confinades, sinó tenir les mateixes oportunitats que la resta de la ciutadania. Tot i que pensa que un CIE pot ser necessari en casos excepcionals, opina que les persones detingudes han de ser ateses, sobretot quan han passat un calvari durant la seva fugida. “Quan els veig creuar el Mediterrani amb pasteres, penso que ha de ser terrible”.
Igual que els seus companys i companyes, l’Iker i l’Ariadna se senten impactats pel documental Express i, alhora, es mostren escèptics davant la possibilitat de resoldre el problema. “Cal protestar, però dubto que ens facin cas. Aquí, a la Zona Franca, fa anys que reivindiquem el metro i no ha servit de res; només han asfaltat la zona que hi ha a l’estació d’Europa-Fira”, comenta l’Ariadna. L’Iker també es pregunta com es pot acabar amb els CIE tenint en compte que, malgrat la pressió del veïnat, els polítics han donat l’esquena a les reivindicacions plantejades en aquesta barriada de Barcelona. Tot i així, ambdós valoren l’activitat proposada per les monitores positivament perquè creuen que els fa veure que ningú no és bo ni dolent a causa del seu origen. “Hi ha gent de tot tipus”. Tan sols consideren que, si els governants sabessin què passa al carrer, potser actuarien per garantir els drets de les migrants i, arribat al cas, tancarien els CIE.
___________________________________________
Fatima i Kamal, alumnes de l’IES Miquel Tarradell
“Els CIE han de desaparèixer i dedicar recursos a un pla de suport als immigrants”
Als passadissos del Miquel Tarradell, s’hi respira la tradició progressista que emanava de la República. Alguns rètols ho recorden i, tot i que l’alumnat ha canviat de fesomia, l’institut és un exemple dels valors de llibertat i igualtat que es vivien en aquell període. Dins el grup de 22 nois i noies que han participat a l’activitat Els CIE i les migrants, només hi ha un noi que no provingui d’altres contextos culturals, cosa que fa que el respecte i la diversitat planin a l’ambient i que el CIE no deixi ningú indiferent.
Segons la Fatima, una estudiant de quart d’ESO, “no es pot empresonar cap immigrant i, encara que hagi entrat de manera irregular al país, cal ajudar-lo”. Filla de mare i pare pakistanesos, el seu rebuig als centres d’internament li ve de petita, quan un parent d’una amiga va ser retornat al Pakistan després de quedar-se sense papers. “No van deixar que parlés amb els familiars per explicar-los la seva situació”, comenta.
En un to més pausat, el Kamal, de catorze anys, expressa que “els CIE haurien de desaparèixer i dedicar els recursos a programes de suport als immigrants”. També fill de pare i mare pakistaneses, Kamal havia sentit a parlar dels centres d’internament, però va ser a partir del visionat d’Express que es va adonar del que suposen. Són espais que, segons diu, només contribueixen a projectar una imatge negativa del col·lectiu migrant. També ho nota la Fatima quan es passeja amb vel pel Raval, per bé que, en el seu entorn d’amistats, els clixés i les mentalitats desapareixen gràcies al contacte diari.
La Fatima, que voldria ser advocada, creu que tothom pot empènyer per acabar amb els CIE. “Per petita que sigui, alguna cosa podem fer”. Una opinió compartida pel Kamal, segons el qual cal explicar la situació de les persones migrants i exigir que “se’ls faciliti un traductor i una feina per poder sostenir-se”. Lluny de la resignació, l’alumnat del Miquel Tarradell confia que les seves cartes obliguin les autoritats a tractar les persones nouvingudes com a catalanes de ple dret i valorar la riquesa que aporten al si de la societat.
*Article publicat al número 428 de la Directa. Subscriu-t’hi!
