“Si esperàveu unes professionals del rap, aquest no és el taller”. Així comencen els tallers de la Clika Pika. Segons diuen, més que un grup en si, la Clika és una crew. Mai no havien cantat, però això no va suposar cap problema a l’hora d’endinsar-se en el món del hip-hop, ara fa un any i mig, quan van decidir iniciar un taller no mixt de rap a l’Espai Social Autogestionat Grua, al barri de la Teixonera de Barcelona. Van començar autoformant-se a través de dinàmiques sobre el ritme, les rimes, el flow i tot allò que envolta aquest estil. Ho van fer adaptant-se a les necessitats que els anaven sorgint i incorporant eines tan diverses com les dinàmiques d’esplai per vèncer la vergonya. Posteriorment, van traslladar les classes al centre social La Clandestina, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Quan van tenir algunes cançons, van anar a sessions de micro obert d’altres espais i van començar a organitzar les seves pròpies sessions. A l’inici, era un taller obert en què participava molta gent: “Les noies sortien i mostraven les rimes, això donava molta energia”, explica Montse Borrego, membre de la Clika Pika.
El fet que siguin dones formant-se a si mateixes és el que ha generat proximitat als tallers. Ha fet que els sortissin més propostes, algunes en espais mixtos, però sobretot en espais no mixtos. Així és com s’han anat formant, explica Olivia Piera, també membre de la Clika Pika: “Els tallers que impartim ens han servit prèviament a nosaltres, ja que treballem allò que no dominem”.
Ens crida l’atenció que, als seus tallers, hagin canviat les batalles de galls per batalles d’amor. “En lloc d’insultar gratuïtament, animem a dir tot allò bonic de les persones que ens envolten. En un taller, un noi deia a un altre: ‘Tu maqueta es la mejor, eres el mejor rapero del pueblo y sabes que la número cinco es la que mas mola’”, comenten tot rient.
Tot i que han seguit impartint tallers, va arribar un punt que van decidir tancar el grup perquè no podien assumir més entrades i sortides de gent. “Necessitàvem treballar bé el que havíem fet”, explica Olivia. Actualment, el seu objectiu és gravar les cançons que han treballat durant els darrers mesos.
Lletres radicalment feministes
Als seus tallers, el missatge té un component polític destacat i, sovint, les lletres fan referència al feminisme com a eina apoderadora: “El fet de treballar-ho en comú és molt important, ja no es tracta d’una noia que va a una sessió de micro obert i se sent cohibida, sinó que aquesta noia rapeja amb les seves col·legues”. Expliquen que, quan els tallers han sigut no mixtos, l’experiència ha estat especialment positiva: “Normalment, som silenciades; però, juntes, creem un espai on podem dir el que vulguem. El fet que no siguem professionals també hi ajuda, ja que mostra que ho pot fer tothom que s’ho proposi, no cal ser un tio supersegur de si mateix”.
Alba Martínez, més coneguda com a Bittah, també fa tallers de rap per apoderar noies. En el seu cas, es va iniciar en el món del rap als tretze anys quan, a l’escola, li van demanar que fes una cançó i va demanar ajut als rapers del seu barri. A partir d’aquí, es va interessar per la cultura hip-hop i, quan tenia quinze anys, va fer el seu primer concert. Actualment, amb 23 anys, el seu grup Ascensa Furore s’està consolidant com un dels referents del rap als Països Catalans.
Pel que fa als tallers de rap a les escoles, es va iniciar amb Pau Llonch, vocalista d’At Versaris, i ha seguit amb l’associació d’audiovisuals Càmeres i Acció a diversos instituts i al centre ACIDH, un espai per a joves amb diversitat funcional situat al barri de Gràcia de Barcelona. Bittah ens explica que, als tallers que ha fet conjuntament amb altres rapers, les noies sempre s’han acostat més a ella, fet que ha permès crear un vincle més estret. Per a ella, va ser una experiència molt positiva: “Sempre ens han ensenyat a no ocupar certs espais, a ser tímides i reservades, però, a l’hora de gravar, m’he trobat amb noies que es mengen el micro”. Explica que les noies, “entre elles, mostraven molta solidaritat, volien gravar juntes i s’ajudaven; anaven més enllà del que feien els xavals, que es relacionaven de manera més individualista”.
Assaltar l’escenari en manada
Tot i que, històricament, el rap és un estil amb un fort component reivindicatiu, sovint, la visió feminista s’ha deixat de banda. Les integrants de la Clika Pika afirmen que han aconseguit fer-se un lloc dins aquest món perquè van “en manada”. Però, alhora, expliquen: “Quan una noia puja a l’escenari a cantar lletres feministes sola ho té complicat, ja que, tret dels espais afins, resulta un ambient molt hostil. Quan fem micros oberts, primer convidem a pujar les dones perquè, si no ho fem, els homes acaparen l’escenari”. Tanmateix, són optimistes: creuen que el feminisme cada vegada està més acceptat en els discursos mainstream i això fa que sorgeixin propostes innovadores en totes les disciplines, també en el rap. Elles en són un bon exemple.
Des de la Clika Pika afirmen que, tot i que el panorama està complicat, han aconseguit fer-s’hi un lloc perquè van “en manada”
Per a Bittah, aquesta conscienciació no és tan real com molts artistes volen fer creure i opina que “bona part és pose”. “Fa un anys, deies a un rapero que no digués zorra en una cançó i et responia que ell era de barri i parlava així, però ara tots parlen en femení”, assegura. Es pregunta si és fruit d’una formació o del temor de ser vetats en alguns escenaris. En un altre extrem, Bittah alerta que “hi ha grups mainstream, com els Pxxr Gvng, que van tocar a les festes de la Mercè de Barcelona el 2014, que tenen cançons on apareixen drogant una noia amb cloroform i lligant-la a un llit”.
Per la seva banda, la rapera i tallerista valenciana Tesa declarava, en una entrevista a Tresdeu.com: “Darrerament, el feminisme està molt en voga i tal volta s’estiga desvirtuant una mica. Sobretot quan s’utilitza amb finalitats comercials, ja que perd el seu sentit”. Tesa forma part de la fornada d’artistes que han aconseguit fer-se un forat dins el panorama, juntament amb les Pupil·les al País Valencià, o amb Masiva Lulla o ProsÒdia a Catalunya. Al voltant de totes aquestes artistes, també sorgeixen col·lectius com Fusa Activa, que difonen la música de grups formats per dones. Segons la rapera Bittah, el nombre de dones que fan rap ha augmentat molt, però això “no es veu reflectit a nivell de concerts i festivals”. Critica que, a les sessions de micros oberts, encara impera una masculinitat molt estereotipada i costa ocupar aquest espai: “O tens una personalitat desvergonyida o és molt difícil pujar dalt d’un escenari. Jo sóc molt tímida i per això estic molt a favor de fer sessions de micro obert i tallers no mixtos, ja que és una eina per donar-nos suport entre nosaltres i treure’ns la vergonya de sobre, però també hem de conquerir el món real. Hem de ser-hi, demostrar que som allà, sinó ningú no ens veurà”.
Escenaris feministes
Per revertir aquesta situació, Montse Borrego, de la Clika, afirma que l’objectiu no és la paritat, tot i que és una eina: “Hi ha menys presència de dones en molts àmbits de la vida. Per això és important que els programadors o programadores tinguin en compte que hi hagi dones a l’escenari”. Per elles, els festivals no mixtos no són un objectiu en si, sinó un espai de visibilització. “Quan un programador no posa noies i surt amb l’argument que no hi ha dones que facin música, li diem: mira quants festivals no mixtos amb quantes artistes i quants escenaris. Si no t’has apropat a aquests escenaris, pregunta’t per què”. Un exemple de la vitalitat d’aquesta escena són els diversos festivals que s’organitzen arreu dels Països Catalans: el Furor Uterí i Prenem l’escenari de València, La Rima hip hop fest i el Femme Soroll de Barcelona o el Tremenda Fem Fest i el Maria Magdalena Fest de Castelló. Aquests festivals s’emmarquen dins un moviment musical feminista més ampli sorgit als anys 90, el Riot Grrrl, que té arrels en el punk i el rock americà i on s’entremescla la cultura i el transfeminisme.
Dins un circuit més oficial, Carmen Zapata, presidenta de Mujeres en la Industria de la Música i gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, explica que, per entendre la situació, és interessant fixar-se en les escoles de música. Quan les estudiants són joves, hi ha tants nois com noies, però, a l’adolescència, la majoria de noies no munten bandes i, en canvi, els nois sí: “A les noies, se’ns educa per ser perfectes i, als nois, per ser competitius”. També afirma que els programadors i programadores no poden obviar la gran quantitat d’artistes femenines existents: “El que em sembla difícil és fer una programació totalment masculina”.
Un dels pilars essencials per revertir la situació és la creació de protocols antisexistes que permetin que les dones se sentin còmodes allà on actuen
Bittah considera que, per feminitzar els escenaris, cal una discriminació positiva, però, sovint, s’ha trobat que la busquen perquè necessiten una dona. “Jo no sóc ningú, però, si vols que rapegi, vull que sigui perquè t’agraden els meus temes o perquè creus que aportaré alguna cosa”. Ho exemplifica amb la recent difunta Gata Catanna: “Començava a despuntar, però ha estat molts anys sense que ningú li fes cas tot i estar petant el panorama. Tenia molt més nivell que la majoria de raperos”. Per a Bittah, un dels pilars essencials per revertir la situació és la creació de protocols antisexistes que permetin que les dones se sentin còmodes als diferents espais on actuen.
Agressions i virtualitat
Bittah també explica que, als concerts, no se sent discriminada pel fet de ser dona perquè es mou en l’àmbit del rap polític i ja hi ha una certa conscienciació, però la cosa canvia quan la interacció es fa a través d’una pantalla: “Quan penjo un tema al Youtube, m’insulten i em diuen zorra de mierda, lesbiana que quiere ser un hombre, que quiere ser más que los hombres, etc.”. Però conclou que el rap té un punt d’autosuperació que li ha fet ocupar espais que tenia vetats: “M’ha fet ser el centre d’atenció durant una estona, cosa que no m’hagués passat de manera normal a la vida”.
