Dissabte passat, quan Raimon es va acomiadar del públic que omplia el Palau de la Música de gom a gom, va dir: “Fins demà!”. Com si l’endemà hi haguéssim de tornar. Raimon és capaç de dir-te “Fins demà!” o “Fins al 17 de maig de l’any que ve!”.
Talment com és capaç de dir que ha fet alguna estúpida desamistat, que la ciutat és difícil, indiferent i secularment puta, o que qui el rescabalarà dels seus anys de desinformació i desmemòria. Raimon s’acomiada de l’escena havent esdevingut, com diu una cançó seva, un animal d’esperances i memòria. Les darreres dècades semblava que havia perdut, o interromput, el contacte immediat amb els seus antics, presents i futurs seguidors, i amb el país en general. El 1997 havia fet un disc, Cançons de mai, que començava amb un èpic “I volem viure junts / els temps nous que vindran”. I, fa sis anys, a Rellotge d’emocions, parlava d’un present prim i d’un passat que s’escola mentre s’acosta la nit. “No podràs agafar / ni amb les mans ni a grapats / l’aigua del temps que vius”, diu la cançó. El primer cop, temps era temps, que vaig sentir Raimon, jo era un noiet que no sabia dos i dos quants fan. A una classe de BUP, ens van posar “Si com lo taur”: va ser una dosi traumàtica de Raimon i d’Ausiàs March alhora. A l’horabaixa, a casa no hi havia cap disc seu, i un company de classe me’n va enregistrar una cinta: “Som”, “La pedra”, “De nit a casa, junts”, “Treballaré el teu cos”, “D’un temps, d’un país”, “Al vent”, “Diguem no”,“A Joan Miró”, i jo vaig sentir, com tants, de cop però ja definitivament, un present prim, i una necessitat espectacular de transformar el món i canviar la vida: Marx i Rimbaud. I que això no ho podia fer sol, Raimon.
Aquests anys, ell mateix s’ha erigit, enmig del desert i la mediocritat de les esperances i la memòria del país, com a Raimon. Ho ha fet ell, no li ho ha fet ningú. En un llibre d’Abel Cutillas que es titula La mort de Miquel Bauçà es diu que, en un país de poble com el nostre, si Homer hagués estat de l’Eixample, a Barcelona dirien que L’Odissea està bé. I sí, ja cansa això de dir que si Raimon fos francès seria com a mínim com Moustaki, i que si fos nord-americà seria més que Jackson Browne, i que si fóssim normals i xa, xa, xa. Però, de Raimon, no n’hi ha cap més. És propi, individual, col·lectiu i irrepetible. Als catalans, ens agraden més els morts que els vius, ens agrada més reivindicar Ovidi Montllor que Raimon, i així anam fent espectacles fats i recitals solemnes. Tot sovint, posam frases ben triades al costat de la cara d’Ovidi i estam convençuts que ell les hauria subscrites. No pensam que ja fa temps que és mort i que, en aquests darrers vint anys, no ha pogut fer res que l’embrutés. Políticament, dic. Socialment, és clar. Raimon és un cantautor poètic i polític. No ha fet concerts: ha fet recitals. Darrerament, amb tantes antologies, integrals, autohomenatges i recitals històrics, semblava que embafava, però ell es mantenia, i consolidava una obra feta des del discurs de l’eix de l’esquerra del segle XX: una obra de cançons que romanen i que encara diuen i volen dir no, però que són plenes de sí. Diu que no és independentista, i molts votants de Junts pel Sí aplaudeixen “Jo vinc d’un silenci” des del discurs de l’eix nacional. El 1997 va anar a Las Ventas a cantar “El País Basc”, cançó amb un alt contingut poètic i polític, en un acte d’afirmació ultraespanyolista aprofitant l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. No ens va agradar, això, ens va deixar freds. Però ell va dir que sempre havia cantat contra la mort, que la por no és per sempre, que no pot ser sempre, que no serà sempre. L’obra i la vida d’un poeta, d’un cantant, d’un pintor, no van simètricament, paral·lelament, agafades de la mà. De l’art, ens en resta l’obra. De la lluita, els fets dits amb paraules. I Raimon, a més de fer popular Salvador Espriu per la poesia i no pas pel concepte convergent –prepedecat– de poeta nacional, d’acostar Ausiàs March i la poesia dels segles XIV i XV al públic actual –ben criticat a les universitats, per això–, ha articulat, enllà de modes i d’irradiacions parlamentàries, un discurs d’home (diguem-ne ésser) que, instal·lat en la solitud, lluny de la pedra i de l’aigua, fa part del col·lectiu, fa un cant que vol ser plural. Veure’l dissabte al Palau dient adéu sense dir-ho, dient adéu amb un “Fins demà!”, em va fer reforçar dues coses que ja sabia del primer “Si com lo taur” ençà, que Raimon és història meva i nostra, i que la meva vida també són unes paraules d’ell dedicades a Joan Miró: “D’un roig encès / voldria el món, / i dir les coses / tal com són”.
Article publicat al número 432 de la ‘Directa’
