Més enllà d’entendre l’acte ocorregut la matinada passada en FinsburyPark com un acte aïllat, és necessari apuntar certes qüestions que ens ajudin a comprendre les causes d’aquest. L’odi a l’islam va en augment. És una evidència que en els últims anys els casos de discriminació cap als col·lectius musulmans creixen exponencialment, i aquest últim ocorregut a Londres és una expressió d’una realitat en molts casos obviada, la islamofòbia.
Aquesta realitat, tanmateix, no sorgeix del no-res. Respon a la visió que estem construint (o perpetuant, ja que existeix des de fa dècades i fins i tot segles) de l’Islam i dels musulmans. Perquè la islamofobia pugui materialitzar-se en un atropellament, en una empenta, en un comentari, abans ha d’haver-hi hagut un treball previ per estigmatitzar i desvirtuar que és l’Islam. D’aquesta forma, es modela l’Islam per crear el que el lúcid autor palestí Edward Said anomenaria com un objecte manipulable i eventualment exterminable.
Perquè la islamofobia pugui materialitzar-se en un atropellament, en una empenta, en un comentari, abans ha d’haver-hi hagut un treball previ per estigmatitzar i desvirtuar que és l’Islam
Els mitjans de comunicació abanderen la marxa per una Europa islamòfoba. El terme terrorisme islàmic o jihadisme, són proves d’aquesta islamofòbia i són criticats des de fa molt temps pels col·lectius musulmans. La utilització d’un concepte que representa a 1.500 milions de persones en informar dels actes perpetrats per organitzacions terroristes, és un factor clau de la identificació del musulmà com algú perillós, algú que no hauria d’existir. Els mitjans de comunicació s’han convertit en l’última dècada com el factor decisiu en l’augment d’aquesta concepció discriminatòria cap als musulmans. Però, què és la islamofòbia?
La islamofòbia fa referència als processos històrics que construeixen el nostre coneixement de l’altre musulmà. Parteix de la base que han existit certs homicidis donats al llarg de la història colonial d’Europa que han marcat profundament la forma en la qual coneixem el relacionat amb l’Islam. Aquests homicidis són alhora epistemicidis, ja que destrueixen les possibilitats de coneixement de la resta de cultures i civilitzacions. L’inici d’aquests processos es dóna amb l’expulsió dels musulmans de l’Al-Àndalus i l’expansió colonial europea de finals del segle XV i han constituït una visió de superioritat dels pobles europeus respecte a la resta del món.
Al mateix temps, la islamofòbia és el fet de donar als fets polítics una explicació cultural. És una forma de racisme que explica la dinàmica mitjançant la qual Occident justifica els conflictes en la diferència cultural produint-se així una visió essencialista de l’Islam. És el determinisme cultural de tot el que ocorre en món musulmà, quan en realitat respon a qüestions polítiques. En definitiva, es correspon amb una forma determinada de coneixement de l’altre musulmà.
El filosofo Santiago Alba Rico estableix tres mecanismes fonamentals mitjançant els quals opera aquesta islamofòbia: La reducció a la unitat, mostrant-se tota la pluralitat i diversitat de la cultura musulmana com una unitat homogènia. La negativitat, que fa referència a la inferioritat de la cultura homogeneïtzada mitjançant el mecanisme anterior. I per últim, la catalogació d’aquesta unitat negativa com alguna cosa inassimilable per a la nostra civilització, és a dir, se’ls considera persones incapaces d’interioritzar els valors occidentals, els valors realment humans i universals.
L’autora Sirin Aldbi Sibai redefineix la islamofòbia com un dispositiu de poder colonial i afirma que és simultàniament un fenomen vell i nou. Vell ja que subjauen estructures de poder colonials de més de 500 anys d’existència que sorgeixen amb el desplegament del “sistema-món occidentalitzat/cristianitzat, modern/colonial, capitalista/patriarcal” i que ella resumeix amb l’Imperi de l’anul·lació dels Altres. Però nou perquè la islamofòbia es nodreix de tot un seguit de discursos a partir de la 2a Guerra Mundial que donaran lloc a una sèrie de transformacions científiques, tecnològiques, culturals, polítiques i econòmiques que seran decisives per a l’aparició dels nous motlles racistes i xenòfobs d’altrificació de l’Islam, i dels musulmans en concret.
Els discursos que es definien com “anticomunistes” quan la Unió Soviètica encara existia, han mutat per convertir-se en discursos “antiislàmics”, de xoc de civilitzacions i de guerra contra el terrorisme
Des d’aquest punt de vista no podem deixar de costat que la islamofòbia respon a interessos geopolítics, i aquests interessos de les potències occidentals han canviat cap a les regions d’Orient Mitjà. Els discursos que es definien com “anticomunistes” quan la Unió Soviètica encara existia, han mutat per convertir-se en discursos “antiislàmics”, de xoc de civilitzacions i de guerra contra el terrorisme. A més degut als processos migratoris dels últims anys l’enemic islàmic ja no solament ataca des de fora sinó que també ho tenim a casa. Europa està sent islamitzada, i és una cosa de la qual és necessari protegir-se. Això és la islamofòbia inconscient, que es presenta com a protecció i autodefensa a causa del nostre creixent sentiment de rebot cap als musulmans i la vinculació que fem entre terrorisme i immigració.
La dinàmica islamòfoba augmenta avui en dia sobretot arran dels atemptats perpetrats a Europa per Daesh i la seva cobertura mediàtica. L’ús generalitzat de tòpics i estereotips que permeten identificar al conjunt de la població musulmana de manera homogènia i inassimilable per a nosaltres, afavoreix que es donin actes com el de FinsburyPark. L’estereotipatge es dóna amb l’ús equivocat o intencionat de termes com a “terrorisme islàmic/islamista/àrab/musulmà”. Tot el relat d’un atemptat va profundament acompanyat de simbologia musulmana com mesquites o musulmans resant que afavoreixen la identificació d’Islam com a terrorisme.
Aquest tipus de pràctiques discursives des de les institucions i els mitjans de comunicació ha creat l’Islam Mediàtic com una forma de representar aquesta confessió. Aquest s’ha convertit en sinònim de fanatisme i de violència, mitjançant un procés de sobremediatització dels discursos sobre l’islam, que en última instància han permès el rebuig sistemàtic de “l’altre” alhora que mitjançant aquest procés s’ha permès la justificació de les intervencions exteriors com en el cas de la Guerra de l’Iraq.
No oblidem que els mitjans de comunicació són la pedra angular en el manteniment de l’hegemonia entesa com tot allò que permet dirigir intel·lectual, moralment i políticament una societat sense necessitat de recórrer a la violència física. Com a garants de l’objectivitat, els mitjans de comunicació, encobreixen el seu paper de generadors de realitats mitjançant un complex sistema de fabricació de consens, com diria Chomsky, el qual és fonamental per a la comprensió dels processos que fan que les persones puguem incorporar inconscientment representacions, pensaments i pràctiques racistes, classistes o sexistes. Hauríem de prendre’ns la islamofòbia amb la importància que es mereix.
*
