El novembre de l’any 2014, el qui havia estat president del Barça durant 22 anys, Josep Lluís Núñez i Clemente, i el seu fill, Josep Lluís Núñez i Navarro (també exdirectiu del club), van ingressar a la presó de Quatre Camins, amb una condemna de dos anys i dos mesos, per formar part d’una organització criminal que subornava inspectors d’Hisenda. El seu advocat, Cristóbal Martell, va intentar que l’entrada al centre penitenciari quedés suspesa fins que el govern de l’Estat espanyol es pronunciés sobre la petició d’indult, que ja havia sol·licitat. L’Audiència de Barcelona li ho va denegar, però sí que va aconseguir que els seus dos coneguts clients fossin destinats a un mòdul reservat i amb condicions especials de la presó vallesana.
Es tracta de l’anomenat Departament de Mesures de Seguretat (DMS), una unitat destinada a persones que les autoritats penitenciàries consideren que requereixen una protecció especial, sobretot membres dels cossos i les forces policials, l’administració de justícia o l’alt funcionariat. Pel DMS de Quatre Camins (l’única presó catalana que compta amb aquest mòdul específic), hi va passar, per exemple, l’expresident de Ferrocarrils de la Generalitat Antoni Herce, condemnat l’any 2012 per malversació de diners públics per adjudicar-se un fons de pensions de 2,7 milions.
Tot i que no complien cap de les condicions assenyalades, els Núñez van poder accedir al mòdul de seguretat perquè es va considerar que el fet de ser personatges molt coneguts podia enrarir la relació amb la resta de població reclusa. Al cap de 38 dies, la junta de qualificació del centre els va concedir el tercer grau penitenciari (sense el principal requisit per obtenir-lo: tenir tres quartes parts de la condemna complertes), una decisió que va ser revocada per l’Audiència de Barcelona més endavant. Finalment, el setembre de 2015, se’ls va atorgar el règim de semillibertat definitivament, de manera que van acabar de complir la condemna anant a dormir a la presó entre setmana.
Núñez pare i fill van complir la seva condemna en un mòdul de Quatre Camins pensat per policies i funcionaris
Des de la direcció dels centres penitenciaris i des dels sindicats que representen el funcionariat de les presons, s’insisteix que el tracte i les condicions dispensades als reclusos confinats a aquestes zones d’especial protecció és el mateix que a la resta de població encarcerada, pel que fa a obligacions, horaris, règim disciplinari, menjar i serveis. Però la massificació és clarament menor que a les unitats convencionals. El mòdul DMS de Quatre Camins està preparat per acollir una vintena de reclusos que, a diferència de la resta d’ingressats, poden dormir sols a la seva cambra. Als dos empresaris constructors, atès el seu vincle familiar, se’ls va permetre compartir cel·la.
Excepcions entre reixes
Els Núñez són un dels pocs exemples de persones amb condemnes en ferm per delictes de corrupció o frau econòmic que han acabat a les presons catalanes. Els tres condemnats pel cas Pallerols (de finançament il·legal d’Unió Democràtica de Catalunya), Vicenç i Lluís Gavaldà i Fidel Pallerols, van complir els set mesos de presó en mòduls convencionals als penals de Brians I, Brians II i Figueres.
La situació al País Valencià i les Illes és diferent. A la presó valenciana de Picassent compleix condemna des de l’any 2015 tot un exconseller de diversos governs autonòmics, Rafael Blasco, condemnat a sis anys i mig de reclusió per l’anomenat cas Cooperació (l’apropiament per part d’una trama corrupta d’1,6 milions d’euros de fons destinats a ajuts per a programes de desenvolupament a Nicaragua). Blasco està instal·lat al mòdul 26, anomenat mòdul de respecte. Aquest tipus d’unitat, amb què compten totes les presons tutelades per la Direcció General d’Institucions Penitenciàries estatal, està destinat a la població reclusa qualificada com a menys conflictiva i amb més capacitat per autoregular la seva convivència. Blasco ha coincidit a la presó amb l’altre principal condemnat pel cas Cooperació, l’empresari Augusto César Tauroni, amb qui ‒de fet– ha compartit cel·la, i quan va entrar se li va assignar el que es coneix com a pres a l’ombra (aquell a qui es demana facilitar la bona integració d’un nouvingut en els mòduls de respecte).
A la presó de Palma, Maria Antònia Munar, expresidenta del Consell de Mallorca, del Parlament Balear i antiga líder del partit Unió Mallorquina (UM), compleix condemna des de l’any 2013. Munar arrossega dues sentències de presó, de sis anys cadascuna, pels casos de corrupció Maquillatge i Can Domenge. L’any 2014, l’entorn de Munar es va queixar que l’expolítica patia una discriminació pel fet de ser dona, ja que, a diferència de les galeries masculines (en què s’intenta agrupar els reclusos en cel·les en condicions d’edat i tipologia de delictes similars), al mòdul femení de Palma totes les preses estaven juntes, independentment de la seva condició social.
Al mòdul 4 de Soto del Real hi han conviscut alhora Sandro Rosell, Jordi Pujol Ferrusola i Ángel Maria Villar
Al mateix penal, en l’àrea destinada a homes, hi ha recalat Bartomeu Vicens (antic número dos de Munar a UM i exconseller insular de Territori), amb dues condemnes de tres i sis anys per la requalificació urbanística irregular coneguda com a cas Son Oms, i per una peça separada d’aquest, l’anomenat cas Metalumba. També hi ha els dos principals condemnats per un altre afer de corrupció cèlebre, l’anomenat cas Voltor: l’expresident del Consell de Mallorca Miquel Nadal i l’exconseller de Turisme del Govern Balear Ricard Buils, amb condemnes de quatre i tres anys, respectivament, per prevaricació i malversació. D’altra banda, al Centre Penitenciari d’Eivissa, un altre conseller autonòmic del PP, Juan José Cardona –de Comerç, Indústria i Energia en aquest cas– compleix condemna des de 2013. Cardona va ser sentenciat a setze anys de reclusió en el marc del cas Escala, que investigava el desviament il·legal de fons destinats al Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears.
Fabra i Matas escullen presó
Cal tenir en compte que dues de les persones més il·lustres condemnades a presó per delictes econòmics dels Països Catalans han complert, per voluntat pròpia, les seves penes en centres d’altres ciutats de l’Estat. L’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, ho va fer a la presó Madrid VI (a Aranjuez), on va estar reclòs des del desembre de 2014 per una condemna de quatre anys per diversos delictes fiscals; al cap d’un any i sis mesos, va obtenir el tercer grau penitenciari. Per la seva banda, l’expresident del Govern Balear, Jaume Matas, va complir els nou mesos de presó per tràfic d’influències (un dels nombrosos assumptes judicials que té oberts) a Segòvia, des del juliol de 2014, tot i que al cap de pocs mesos ja se li va concedir el règim de semillibertat. Un règim que li fou revocat més endavant, motiu pel qual va haver de tornar fugaçment al penal. Matas va fixar la seva residència a Madrid i s’hi va donar d’alta com a treballador autònom, una estratègia per obtenir beneficis penitenciaris. De fet, algunes advocades consideren que, a les presons petites i menys massificades, hi ha més possibilitats que et concedeixin el règim obert, fet que explicaria la tria de Matas i Fabra.
De qualsevol manera, la presó de l’Estat espanyol amb més concentració de presos vip per metre quadrat és, sens dubte, Soto del Real (oficialment Madrid V). Construïda el 1995, amb un miler de cel·les i fama de presó moderna, és on van a parar la gran majoria de persones en situació de presó preventiva en casos investigats per l’Audiència Nacional espanyola. Per les seves galeries, hi han desfilat des de l’expresident de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferran (en aquest cas, amb condemna pel saqueig de l’agència de viatges Marsans), fins a l’extresorer del PP, Luís Bárcenas, o els banquers Miguel Blesa (que es va suïcidar aquest estiu) i Mario Conde.
Soto del Real sempre ha comptat amb un mòdul destinat a presos que requereixen protecció especial, el mòdul 1. Però, últimament, a causa de l’overbooking de cares conegudes, se n’ha habilitat un altre, el mòdul 4. Aquí és on, durant el darrer trimestre, han coincidit dos catalans il·lustres, l’expresident del Barça Sandro Rosell (en presó preventiva des del maig passat i a qui s’investiga per formar part d’una presumpta organització criminal destinada a blanquejar capitals procedents de comissions de la Confederació Brasilera de Futbol) i Jordi Pujol Ferrusola (amb un cas obert per l’Audiència Nacional espanyola per frau a Hisenda). El fill de l’expresident de la Generalitat va poder sortir en llibertat sota una fiança de tres milions d’euros a finals de juliol, però a Rosell se li ha denegat. Durant aquests mesos, també han compartit mòdul amb tot un expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González (investigat per presumpta corrupció a l’empresa pública Canal de Isabel II), i el qui fins ara ha estat president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel María Villar, investigat per afavorir il·lícitament negocis del seu fill Gorka, també confinat a Soto del Real. Els mòduls per a reclusos especials d’aquesta presó madrilenya compten amb menys places que la resta de galeries (una vuitantena en comptes d’un centenar) i, als ingressats, per norma general, se’ls permet triar company de cel·la: Rosell, per exemple, comparteix llitera amb un exsoci i presumpte col·laborador en la trama fraudulenta, l’advocat andorrà Joan Besolí.
Article publicat al número 437 de la ‘Directa’
