Com qui se’n va de casa sabent que tard o d’hora tornarà, que per molt que s’allunye el seu destí està lligat a ella. Crec que no m’enganye si afirme que això és el que li passa a Xavi Sarrià amb la música i l’escriptura, companyes de viatge que sempre l’acompanyen. Després de l’adéu del grup Obrint Pas i d’endinsar-se en el món editorial amb la cooperativa Sembra Llibres, el cantant de València presenta Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel Fet!, 2017), un disc en solitari on s’ha rodejat d’un equip de luxe per a crear un conjunt de cançons que ens traslladen a sons que ens resulten familiars, però també a estils fins ara inexplorats per ell. Aprofitem l’entrevista per estrenar un nou tema del llançament, “Salvatges”.
Ara fa poc més de tres anys que Obrint Pas deia adéu al Teatre Principal de València. Tires la vista enrere i què és el que et ve a la ment? Com recordes eixos moments ara que ha passat un temps?
Ho recorde com uns moments molt intensos. Primer perquè van ser tres últims concerts seguits a casa, amb tota la càrrega emocional que comporta tocar per a la nostra gent. Pensa, per exemple, que per a fer els nostres tres últims concerts vam haver de batallar durant un any i mig amb Diputació i Generalitat perquè ens llogaren un espai públic com el Teatre Principal de València, que es vetava a grups com el nostre. O que mai hem tocat per a l’Ajuntament de València, que també ens negava permisos per cedir espais públics. Davant d’aquesta realitat, ha estat l’autoorganització el que ens ha permès tocar a la nostra ciutat. Per això va ser, també, tan especial. Per aquest orgull de tocar davant de la gent que va fer possible Obrint Pas des que ens vam formar a un institut l’any 1993.
Després del vostre comiat, grups referents com Orxata, La Gossa Sorda o més recentment Aspencat també estan deixant els escenaris. Com veus la salut del panorama musical valencià actual?
Crec que és un moment molt bèstia. Nosaltres quan vam començar a principis dels noranta mai ens pensàvem que l’escena musical en la nostra llengua arribaria on està ara. Per la qualitat, diversitat dels grups i, sobretot, per la quantitat de públic jove que els omple de vida. Aquesta és la clau. Es pot promocionar la música, però si no tens el prestigi i el suport entre el jovent estàs perdut. És una altre exemple que ofereix el País Valencià: malgrat el boicot institucionals i dels grans mitjans públics, es va crear una escena des de baix amb el suport d’una teranyina d’entitats i col·lectius que ha estat capaç d’incidir en la gent jove. Un fet impensable que ha provocat aquest xicotet miracle que és que el jovent trie la nostra llengua per cantar quan fan un grup de música. Això no passava als anys noranta i avui, per sort, s’ha normalitzat amb altres opcions igual de legítimes. Aquest prestigi lingüístic des baix és bàsic. Pense en altres territoris amb llengües minoritzades d’arreu d’Europa, on hem pogut anar a tocar i que, per desgràcia, veuen com el seu jovent es desentén per complet de la llengua pròpia. Ara bé, també s’ha de fer autocrítica. I mai s’ha de perdre la vista que són els grups joves qui mantenen aquest prestigi, aquest lligam amb les cultures juvenils de les noves generacions.
Durant aquest parèntesi t’hem pogut vore a l’editorial Sembra Llibres. Quina valoració fas d’aquesta experiència, tenint en compte els temps que corren per al món del llibre?
“A Sembra sóc un treballador cooperativista més. Batallem per fer llibres en valencià que parlen de temes que ens interessen. És tot un repte perquè al País Valencià els índexs de lectura en català són al voltant d’un trist 3%”
A Sembra sóc un treballador cooperativista més. Batallem per fer llibres en valencià que parlen de temes que ens interessen i que connecten les nostres generacions amb la literatura en llengua pròpia. Som unes generacions que ja hem pogut estudiar en valencià però que continuem girant l’esquena als llibres en la nostra llengua. I la batalla és tot un repte perquè al País Valencià els índexs de lectura en català són al voltant d’un trist 3%. Sembra també és una cooperativa xicoteta amb voluntat transformadora que també estem començant a treballar amb altres cooperatives valencianes per donar conéixer i enfortir les alternatives de l’economia social i solidària. I aquest repte necessari també l’hem d’abordar col·lectivament al País Valencià.
Per què el retorn? Què t’ha impulsat a tornar a pujar a l’escenari?
Com explique en el text que introdueix el disc, mai he deixat de fer cançons. Són el meu motor. Vaig començar a escriure quan tenia dotze anys perquè per a mi era una manera de refugiar-me dels meus problemes. Vaig tindre una infantesa molt complicada i les paraules es van convertir en una escletxa en els murs de la meua habitació. Després, amb tretze anys vaig descobrir que podia fer cançons i m’hi vaig llançar. D’alguna manera necessitava canalitzar un riu de frustració, tristesa i ràbia que em recorria i el cos. I ho feia primer amb la música i després també amb les inquietuds polítiques. És d’aquesta necessitat que vaig començar fer cançons d’Obrint Pas. I és per aquesta necessitat que avui continue fent cançons. Després de l’aturada del grup, i de publicar la novel·la, em van començar a vindre melodies i vaig començar a treballar-les. I és el que em fa més feliç. Tot el que vé després de compondre les cançons, ja se’m fa més costera amunt.
“Amb l’esperança entre les dents.” Aquesta podríem dir que és la idea que navega al llarg de les cançons, tant en l’àmbit personal com col·lectiu. Que ens pots dir de “Salvatges”?
Sí, són cançons que parlen de llum en la foscor, de lluitar en temps de crisi, de plantar cara a la vida transformant-la i cuidant-nos entre nosaltres. Totes les cançons estiren d’aquest fil, però des de diferents perspectives. Per exemple, a “Salvatges” he intentat fer una metàfora a partir de la lluita indígena, de la resistència feroç contra la seua colonització i destrucció, per parlar de cadascú de nosaltres. De la lluita interior contra la corrupció d’un capitalisme que ens vol destruir personal i col·lectivament. I de com resistim en aquesta complicada batalla, aferrats a la bellesa de la lluita col·lectiva.
D’alguna manera tens la sensació d’arrossegar la pressió que suposa la llarga ombra d’Obrint Pas?
Vaig acabar molt cremat d’aquesta pressió. Pensa que portàvem vint anys amb el grup i que cada vegada es feia més gran. Vaig dedicar tota la meua adolescència i joventut al grup, mentre estudiava i treballava, i necessitava, necessitàvem, deixar-ho, dedicar-me a altres coses. Sempre he cregut que en la música s’ha de fer el que et motiva, el que creus que has de fer. I va arribar un moment en què creiem que havíem de deixar Obrint Pas. Ara he estat un any mirant-m’ho tot des de fora i m’ha donat una altra perspectiva. També he tingut una filla i això et desplaça totes les prioritats, encara que sone a tòpic. He fet el disc sense cap altra voluntat que ser feliç mentre escrivia les cançons. Intentant trencar el meus mateixos marcs mentals a l’hora de compondre, d’anar una mica més enllà. I he gaudit molt. Ara farem una temporada de concerts per presentar-lo i després tornaré a tancar la persiana de la música una temporada.
Diries que aquest és el treball on més t’has despullat, on has mostrat el teu costat més introspectiu?
Sí, és un treball més personal i introspectiu. És inevitable perquè ara no parle ja en nom d’un col·lectiu, que era el grup, sinó només per mi. He parlat de temes personals que mai havia tocat tan directament. Però estic content. Per a mi, la música també és una manera de tancar les meues pròpies ferides.
Al disc podem trobar moltes col·laboracions, des de diferents veus, fins a la dolçaina passant per l’acordió o el violoncel. Què signifiquen per a tu i què aporten al conjunt del disc?
“He fet el disc sense cap altra voluntat que ser feliç mentre escrivia les cançons. Intentant trencar el meus mateixos marcs mentals a l’hora de compondre, d’anar una mica més enllà”
La dolçaina forma part de la nostra música des que vam començar. Quan era adolescent vaig flipar amb Negu Gorriak i com mesclava elements tradicionals com els bertsolaris amb el hip hop. També escoltava grups com Gra Fort o Pixamandúrries que començaven a incoporar la gralla. Vaig pensar que la dolçaina amb el hardcore i ska seria una combinació bèstia. Així que li vaig proposar a Miquel Gironès, que llavors tenia 15 anys i ja tocava la dolçaina, a vindre al nostre local d’assaig. I amb la primera cançó vam flipar. Va ser “No tingues por” i va improvisar una melodia que després es convertiria en una de les més emblemàtiques del grup. De seguida vam veure que aquella mescla ens emocionava, perquè combinava la música negra amb la mediterrània. Fruit d’aquella aposta i de la influència d’altres grups del primer mestissatge, com Mano Negra, vam començar a incorporar i provar més instruments. I és el que he fet al disc, amb l’acordió del mestre Xabi Arakama o el violoncel i el violí de Núria Pons i Marina Bolea, dos joves amb molt de talent del meu barri que són un exemple de l’extraordinària pedrera de joves músics que hi ha al País Valencià.
A la cançó “Soledat” conjugues la música de Feliu Ventura amb la lletra de Vicent Andrés Estellés. D’on naix aquesta cançó? És el fruit de la gira que heu fet conjuntament?
Sí, vam fer una gira molt bonica anomenada Llibres. Batalles. Cançons en què llegíem fragments dels nostres llibres i tocàvem cançons que hi apareixien. I jo sempre m’emocionava quan Feliu començava l’espectacle amb ‘Soledat’. Recorde que anava cap a un concert, sol al cotxe, i vaig començar a imaginar-la més guitarrera. I així va nàixer la versió. Em molava fer-la com a homenatge a Feliu, amb qui he compartit mil batalles des que ens vam conéixer el primer dia de la facultat de Fililogia Catalana. Després li vaig proposar de cantar a Gorka de Berri Txarrak, perquè l’admire, perquè hem compartit moltes coses i perquè em molava la idea que cantara un fragment d’Estellés en euskera. Que li donaria aquesta visió universal del nostre poeta. És un poema molt potent que parla de la soledat en la creació, però també de l’empatia, de la solidaritat, de la vida i la mort.
Respecte a la sonoritat, trobem pinzellades que recorden inevitablement a Obrint Pas, però al mateix temps vegem que has volgut explorar nous terrenys. Com definiries el disc musicalment parlant?
El disc és una continuació de les cançons que he fet sempre, una evolució. No vaig pensar quin disc volia fer. Senzillament em venien cançons i les anava fent sense cap voluntat de fer res amb elles. De fet, la primera va ser una cançó de bressol que li cantava a la meua filla. Quan en vaig tenir unes quantes vaig decidir recollir-les en un disc. Com quan vaig fer la novel·la o el llibre de contes. Per a mi és una continuació a tot això. També he intentat alliberar-me d’esquemes mentals tancats i deixar anar la imaginació més enllà. Explorar nous terrenys, com dius. Aprofitar l’experiència per créixer i aprendre. M’agrada pensar que sempre estem començant i que cada passa és un repte que enfrontem amb la il·lusió del primer dia. El resultat és, potser, un disc en què hi ha cançons que recorden a Obrint Pas i altres que no van cap altres camins. I és el que mola. Però sobretot, és el disc que m’ha nascut de dins.
De qui t’has volgut acompanyar en aquest nou projecte?
Hi ha molts amics i amigues que m’han acompanyat. És un disc que he treballat molt sol a casa, però després he comptat amb l’ajuda de molta gent que ha aportat idees, consells, talent i ànims. Hi ha Diego Barberà, que toca en grups com Calmoso & Black Fang, Salva Bolufer ‘Bolu’ bateria de La Gossa Sorda, Clàudia Key Day que ve del món del jazz i el reggae i té el grup Nina Dinamita i la Swing Milicia, Júlia Cruz, trombonista dels joves Skatuttipresto, Mireia Muñoz una gran saxofonista de Burjassot, Manu Pardo de Funkiwis, Héctor Tirado que tocava la guitarra en Malnom… I moltíssima més gent com ara Genís Trani i Roger Garcia a la part tècnica.
Hi ha dates de presentació ja previstes? On et podrem veure?
Sí, ara estem creant una banda amb gent que ha gravat el disc i d’altres que s’han sumat després. Tocarem el 8 de novembre a l’Apolo de Barcelona, el 10 a Republicca de València, l’11 a l’Sroika de Manresa, el 17 a Malatesta de Compostel·la, el 18 a Es Gremi de Palma i el 25 a la Mon Live de Madrid. La veritat és que serà també tot un repte tocar cançons noves amb gent nova. Però em fa moltíssima il·lusió tornar temporalment a tocar en directe.
