“Geena Davis-Thelma: Lets not get caught. Go!
Susan Sarandon-Louise: You sure?
Geena Davis-Thelma: Yeah, hit it!
I Thelma i Louise s’agafen de la mà, i Louise accelera, i salten al buit.”
Thelma & Louise, 1991, guió de Callie Khouri
Quan escrius una columna al mes, de vegades t’agafa la por de si podràs seguir l’actualitat. Una por, una altra, ben idiota. Vaig començar el setembre amb l’atemptat a les Rambles. Vaig incomplir el 2 d’octubre perquè muntar un dispositiu per monitoritzar les bestieses del dia 1 no em va deixar ni respirar. I ara la República per comentar. Baixant a la muntanya russa més alta de Port Aventura estaria més segura de què fer i què dir que ara que, després de mesos esperant un desenllaç, ningú no sap ni entén ben bé què passarà. Potser la història s’ha fet sempre així. Potser és com els parts i els postparts. Que sembla que és tan fàcil i universal, i després totes les dones es queixen de tantes coses que no els havien explicat.
Legalitats, legitimitats, unilateralitats, oportunitats. Tot ha estat molt raru, i més si ets de les que recordes millor les lletres de La Polla Records que la d'”Els Segadors”. La madre teresa no nos interesa / la tradición es una maldición / las jerarquías son una porqueria / un patriota, un idiota. Si ets de les que puges de classe social en agafar el metro perquè vas a una oficina i no és per netejar-la. Perquè ara passa, a més, que si l’agafes a segons quins barris i baixes a la plaça Sant Jaume és com entrar i sortir de la història cada dia. Com a Barrio Sésamo. Arriba-Abajo-Dentro-Fuera.
Si et sents estafada políticament des de la transició, tot el que es va generar l’1 d’octubre t’enganxa com la millor de les sèries
I malgrat els dubtes i les contradiccions de xarnega, si vens del “no te signifiques” de la guerra civil i la teva primera mani va ser pel no al referèndum de l’OTAN, si et sents estafada políticament des de la transició, tot el que es va generar l’1 d’octubre t’enganxa com la millor de les sèries. Comitès amb nom de revolució cubana fent festes de pijames. I tanta gent amb més ganes de votar que mai. Amb més ganes de desobeir que mai. I desobeir, com sempre, per fer créixer aquesta democràcia tan legal, acordada i feroçment controlada. I ser 500 i ser mil, i perdre el compte a la tombada i, de pas, comprovar com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional fan més per la lluita antirepressiva, que tots els concerts punkis dels últims 15 anys. #llibertatjordis.
Però resulta que ara fa tot just cinc anys que Aznar va pronunciar la seva famosa frase a la seva famosa fundació: “Abans de trencar-se Espanya, es trencarà Catalunya”. Cinc anys que va vomitar instruccions (Aznar i Mas, per què coi no buidem mai les papereres de la història?) i és ara que les teles i els diaris en castellà s’omplen de majories silencioses i famílies trencades. Cap fractura, deien els polítics sobiranistes. Serà que el faristol confon. Les que ens movem entre l’emoció dels iaios d’Olot quan parlen amb gent de les CUP -“no afluixeu nens, ni que hagin de ficar-nos a tots a la presó”-, i la por dels iaios de Badajoz quan obren comptes mirall al banc, la veiem perfectament la fractura. I ens esgarrifem. Amb l’amiga que veu com una dona que no coneix de res aborda la seva filla d’11 anys a la porta del Pau Romeva, mentre posen flors a l’enreixat: “digues a la professora que no utilitzin els nens”. I amb l’amic que, després de quinze anys visitant el Moianès amb la seva parella, se sent qüestionat ara, per primera vegada, per parlar en castellà.
Ara fa tot just cinc anys que Aznar va pronunciar la seva famosa frase a la seva famosa fundació: “Abans de trencar-se Espanya, es trencarà Catalunya”
Què no passava res lleig abans de les manis multitudinàries de Societat Civil Catalana? Potser és que abans ningú havia posat tanta sal a la ferida. Potser és que el que toca és afrontar-la d’una vegada. Potser ara, per fi, es podrà parlar als mitjans del mite de com “de bé” vam integrar als migrants dels anys 60. O de tot el que no ha fet el PSC per la seva gent. O del poc, poquet, que ningú altre s’ha fet seva aquesta gent. O potser no, i insistirem en demostrar que els que omplen els carrers de banderes espanyoles són uns ignorants manipulats, com fan de l’altra banda. El dia que els estudiants van tallar la Diagonal el meu pare va trucar espantat al meu germà perquè marxés corrents de la universitat. Que prendria mal. Amb 82 anys li van tornar totes les pors. La por del nen que s’amagava dels bombardejos i la del migrant acabat d’arribar a Barcelona que escapava de les càrregues de les manis antifranquistes. Tant s’hi val que el meu germà sigui el professor. Que nosaltres no tenim ni idea del que ens poden arribar a fer. És amb això que juguen Rivera i Albiol. Amb la por del passat. Amb la por del futur.
És per això que Aznar no pot guanyar. Si comprem el frame de la fractura, ens fracturen. I ja havíem començat a apedaçar-nos, i apedaçar-ho tot, l’1 d’octubre. Obrir, defensar col·legis i votar a molts barris de l’àrea metropolitana va ser una autèntica heroïcitat. 40.387 persones ho van fer a L’Hospitalet i poques vegades tanta determinació democràtica als barris més pobres. La gent gran, els catalans “de tota la vida”, la Catalunya més invisibilitzada i resistent, mimada i protegida pel jovent xarnego. Hores fent cua amb por als vivaespaña testosterònics i a la Policia Nacional que, de bon matí, va rebentar la porta del Vilumara. I contra Aznar i Soraya, i tota la corrupció constitucional també, i sobretot les 6.884 persones que van votar que no, o en blanc, i que igual van arriscar el cul i la tranquil·litat de passar desapercebuts en territori hostil. Aquesta és la Catalunya més valenta i els seus vots, els més valuosos.
Si comprem el frame de la fractura, ens fracturen. I ja havíem començat a apedaçar-nos l’1 d’octubre. Obrir, defensar col·legis i votar a molts barris de l’àrea metropolitana va ser una autèntica heroïcitat
Aznar no pot guanyar. Catalunya no es pot trencar. D’aquesta n’hem de sortir més poble del que hem entrat. Cap altre projecte més important. Ara i aquí cal recosir. Incloure tants exclosos culturalment i econòmicament. Construir i reconstruir un nou nosaltres més gran. La República, en esperit, va començar l’1 d’octubre. Aquell serà el dia que durarà anys. Quan gent sense sostre va preguntar a la fundació Arrels on podia votar. Quan els manters van fer un comunicat zapatista: “Ningú no ens ha convidat ni preguntat, però aquí estem. Ens sentim convocats i esperem que es doni l’oportunitat de crear espais de participació on hi capiguem tots i totes, sense racisme ni exclusió”. A L’Hospitalet, la ciutat que ho canviarà tot, viuen 61.000 persones nascudes a la resta de l’Estat i són moltes, però encara són més les persones nascudes a la resta del món (75.842). Hem estat 50 anys ignorant els sentiments de la gent que va arribar fa 50 anys. Potser que no torni a passar. República mestissa i popular. Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.
