L’autobús s’atura al mig del no-res i escup el passatge. Va ple de motxilleres d’altres latituds de Califòrnia, Llatinoamèrica i Europa que intentaven agafar el son a la carretera anxovades als seients com bonament podien. A les quatre de la matinada han arribat al destí: Garberville, un poble de 900 ànimes perdut a les valls del comtat de Humboldt, 350 quilòmetres al nord de San Francisco. Aquí, entre les sequoies més grans del món, s’estenen acres i acres de cultius guanyats al bosc i hivernacles que amaguen un dels principals motors econòmics de la zona: la marihuana.
Com 170 anys enrere, quan la febre de l’or va portar a les fèrtils terres de Califòrnia buscavides d’arreu del món, avui la planta cada any n’atrau centenars a l’enorme regió que comprèn els comtats de Humboldt, Trinity i Mendocino, coneguda com a Triangle Esmaragda. Venen per treballar a les granges com a trimmers, podadores encarregades de netejar de fulles els cabdells en el darrer pas de la collita. És una tasca que requereix paciència, certa perícia i que les màquines encara no poden fer a baix cost. En alguns casos, hi ha un contacte previ amb el granger que els donarà feina; en altres, el web d’anuncis classificats Craiglist posa en contacte treballadores i grangers; en la majoria dels casos, però, les trimmers venen a cegues, únicament amb la promesa d’un El Dorado on els dòlars creixen a dojo de la terra. Només cal esperar, dormir al ras, ser pacient, preguntar amb discreció a les conductores de les camionetes que baixen a fer gasolina a la benzinera o a recollir queviures per a la setmana. Garberville, on tothom sap i ningú diu res, acull rodamons sense fer preguntes.
La Proposition 64 permet el consum recreatiu de la marihuana, però encara no és legal fer-ne negoci
Califòrnia va aprovar l’any passat la Proposition 64, per la qual es regula el consum recreatiu de marihuana i fa un pas endavant respecte a la legalització de la marihuana medicinal aprovada a finals dels noranta amb la Proposition 215. Així, Califòrnia es va equiparar a altres estats dels Estats Units, com Oregon, Washington o Colorado. Ara les californianes poden tenir i consumir herba i cultivar fins a un màxim de sis plantes a la seva propietat. Encara no n’està permès el comerç, però a partir de l’1 de gener de 2018, pendent de regulació, les botigues podran començar a oferir-ne. Per tot plegat, malgrat la incertesa o els rumors, el negoci de la marihuana al Triangle Esmaragda encara és il·legal, i és això el que, de fet, manté l’aurèola excitant de la zona, a mig camí entre els somnis hippies dels seixanta i el mite del fora de la llei al Far West.
Entre les trimmers del darrer autobús, hi ha tres barcelonines que van sentir rumors de ganga i van poder pagar-se el vol a la costa oest gràcies a les low cost transoceàniques. Poden fer molts diners, quatre o cinc mil dòlars en un mes, això els van dir persones conegudes que hi havien estat. Però abans havien de trobar una granja i, sense contacte previ, el viatge és incert. Avui, però, ja a Garberville, esperen que arribi el matí al mateix punt on les ha deixat l’autobús, davant del supermercat, en companyia d’altres viatgeres amb la mateixa sort que elles i d’individus que fa dies, setmanes, mesos, tota una vida, que esperen ja no saben ben bé què. El cotxe del xèrif passa davant del grup un parell de vegades i, malgrat ser evidents els motius de tothom, l’autoritat només fa una pregunta: “Tot bé?”. Garberville sap, però no diu res.
Profit a la baixa
Un dia després, han pogut dormir en un càmping proper i han preguntat a un grapat de grangers. “Estem plens, però seguiu buscant. Hi ha molta feina arreu”. Aquesta és la resposta més optimista, d’un dels qui surten del supermercat. Però menys de mitja hora més tard s’adrecen a una noia argentina que recull les seves coses de la caixa de la furgoneta i sembla que es gira la truita. Marxa d’una granja tot just ara i pot posar en contacte les barcelonines amb el seu cap. L’home, un noi jove, amb rastes i ulleres de sol, arriba i, després d’intercanviar unes paraules amb l’argentina, mira les nouvingudes de dalt a baix i els pregunta quants pounds poden fer. Aquest és l’únic currículum de la trimmer: la quantitat d’herba que pot tallar en un dia, amb la lliura –els 453 grams– com a mesura estàndard. Habitualment el mínim acceptable és un pound, però les catalanes diuen la veritat, que no han tallat marihuana mai de la vida, i, malgrat tot, el cap, a qui anomenarem Jeff, les agafa. Seran 150 dòlars per lliura tallada.
L’únic currículum de la ‘trimmer’ és la quantitat d’herba que pot tallar en un dia, amb 453 grams com a estàndard
Anys enrere el pound es podia arribar a pagar a 300 i 400 dòlars, però darrerament els preus han baixat molt. Les raons tindrien més a veure amb l’increment de la producció a la zona i alhora de mà d’obra trimmer disposada a fer el que calgui, que no pas amb la legalització. Només unes setmanes més tard, en Jeff oferirà feina a 100 dòlars per lliura. D’altra banda, per avaluar la qualitat de la tasca, cal considerar no només l’habilitat de la persona podadora sinó també la quantitat d’herba de cada collita i la qualitat de les plantes. Pel que fa a la primera, si la collita és escassa, la trimmer perdrà temps i diners buscant noves granges quan s’acabi. Pel que fa a la segona, si la marihuana no ha crescut en condicions òptimes, els cabdells no seran del tot compactes i pesaran menys que si la planta hagués rebut totes les cures adequades.
Les barcelonines avaluen la situació, reben la confirmació de l’argentina que en Jeff paga rigorosament i és honest i pugen a la seva camioneta sense gaire més garanties. Emprenen el camí: una carretera mal asfaltada entre granges i granges que barren el pas a les forasteres amb explícits cartells de propietat privada i sota amenaça de defensa violenta del terreny. Aquí tothom va armat: contra els animals salvatges, contra addictes a altres tipus de drogues que alguns grangers de la zona amb menys escrúpols aprofiten per explotar, contra qui tingui la temptació d’entrar a tafanejar més enllà d’on toca.
Fa anys el mig quilo es podia pagar a 400 dòlars. Ara, les granges ofereixen la mateixa feina per 100 dòlars
Mentre condueix, en Jeff, els explica que prefereix agafar noies perquè “porten menys problemes”. Un dels nois que treballen per ell els dirà, més tard, que la majoria de grangers són homes que dalt de les muntanyes “se senten sols”, i, encara que no sempre busquin sexe amb les trimmers, prefereixen companyia femenina quan arriba la temporada de recol·lecció. Aquest noi, que abans de treballar per en Jeff ha visitat altres granges, diu que fins i tot ha sentit d’un lloc on obliguen les trimmers a treballar en topless. No és aquest el cas, tot i que per la resta en Jeff és un bon exemple de misogínia en un món fonamentalment masculí.
La rutina a la granja
Una hora més tard, i envoltades de boira, baixen una vall amb la camioneta i arriben a una propietat remota. No hi ha wifi i la xarxa de telefonia no arriba; per tant, estan incomunicades i, a la pràctica, aïllades del món exterior. Sobre el terreny envoltat de pins, una casa petita, on dorm en Jeff, un estany artificial i vuit hivernacles que poden protegir fins a 2.500 plantes. També un espai on les treballadores podran plantar les seves tendes de campanya, on dormiran les properes setmanes, fins i tot quan arribi el fred. La feina l’hauran de fer al menjador de la casa, entre gossos i olor d’herba acumulada. És cert que hi ha granges més luxoses, amb petits bungalous per a les trimmers i espais especialment condicionats per treballar, però també n’hi ha de molt pitjors, segons testimonis d’altres temporeres. Aquí, si més no, hi ha un lavabo amb tassa de vàter i dutxa amb aigua calenta.
El granger, exemple de misogínia en un món masculí, prefereix agafar noies perquè ‘porten menys problemes’
I així comença el dia a dia, tot esperant baguls de plàstic plens de plantes tallades que cal tallar, netejar i podar. El producte final són els petits cabdells, com a màxim d’un polze de grandària, que no faran una lliura a la bossa fins al cap ben bé d’unes hores. L’endemà en Jeff portarà quatre trimmers més, amb experiència, que no se’n saben avenir de la mala qualitat d’aquesta collita. Caldran quinze, setze hores perquè les temporeres novelles arribin a la màgica xifra d’un pound. En deu dies, treballant de sol a sol, hauran fet mil cinc-cents dòlars. Caldrà esperar a la collita següent, dues setmanes més tard, per seguir treballant; aquest cop amb una herba de millor qualitat. La pressió és forta perquè aquí s’ha vingut a fer diners i, malgrat que hi ha bon ambient entre treballadores, la prioritat és omplir al més ràpid possible la bossa de marihuana de cada una. Mentrestant, en Jeff, com a productor, vendrà la lliura a l’intermediari a 1.000 dòlars. L’any passat la podia vendre a 1.300, però, de nou, el mercat està abaixant els preus i la incertesa respecte al futur és cada cop més gran. Si fos per ell, la Proposition 64 mai no s’hauria aprovat i la marihuana seguiria sent il·legal pels segles dels segles, i, el seu, un negoci segur. Tanmateix, la comunitat de grangers de la zona, individualistes en termes generals excepte en casos extrems, ja ha començat a parlar de quin serà el futur del sector. Caldrà començar a diversificar les plantacions? Com es podrà aprofitar al màxim la climatologia particular de la regió? En Jeff parla a vegades de començar a cultivar bolets. A vegades, parla de xirimoies.
Unes setmanes més tard, les barcelonines baixen de la granja d’en Jeff i deixaran enrere Garberville i el Triangle Esmaragda per tornar a Catalunya amb la cartera plena de dòlars sense declarar i amb l’experiència d’haver treballat setze hores al dia en una granja remota en condicions incertes, en un món més a prop del mite del fora de la llei que de la Califòrnia hippy dels seixanta.
Article publicat al número 442 de la ‘Directa’.
