Tradició franquista. La legislació que regula el sector de la caça a l’Estat espanyol està transferida a les diferents comunitats autònomes. Això no obstant, el territori català i Madrid són les dues úniques zones d’aquest marc que encara no han creat una regulació pròpia per a la matèria. D’aquesta manera, els dos territoris es regeixen per la llei espanyola. No es tractaria d’un fet singular en condicions normals, però el fet és que la normativa en qüestió va ser aprovada l’abril de 1970, quan el dictador Francisco Franco encara era viu. Els casos del País Valencià i les Illes, per completar el territori dels Països Catalans subpirinencs, són diferents de la primera casuística perquè tenen una legislació pròpia, però també presenten especificitats que situen el sector caçador en un punt privilegiat de tot l’estament social.
“El sector caçador sempre ha estat petit però ben organitzat i amb molta potència política”, explica Jaume Grau, biòleg i activista d’Ecologistes en Acció. En el cas de Catalunya, segons dades de la Generalitat, l’any 2016 hi havia 42.087 llicències de caça repartides entre les diverses comarques. Malgrat que estigui permès caçar en el 90% del territori, que es considera un espai cinegètic, el nombre total de persones representa un 0,06% de la població total. Aquesta xifra percentual, que amb els anys ha anat disminuint –l’any 2000 les persones que tenien permisos per exercir la caça eren 98.075–, comporta uns privilegis que no estan a l’abast de tothom. La Llei 1/1970, de 4 d’abril, de caça, té una funció reguladora, de conservació i de foment de la riquesa de l’entorn. Per altra banda, però, el document parla de la necessitat que aquesta acció s’executi “amb harmonia amb els diferents interessos afectats”.
Catalunya i Madrid són les úniques zones de l’Estat espanyol sense regulació pròpia de la caça d’animals. D’aquesta manera, els dos territoris es regeixen per la llei espanyola
Precisament, per parlar dels interessos d’aquests “afectats” cal remetre’s a les particularitats del text legal. Aspectes com el fet que tot el territori que es considera cinegètic –que és apte per a la caça– sigui d’accés lliure per a les persones caçadores sense la necessitat del consentiment explícit de les propietats privades, van en aquesta direcció. Igualment, en els períodes de mitja veda també es decanta la balança a favor del sector caçador. La veda –els mesos de l’any en què la caça està permesa– s’inicia el primer diumenge d’octubre o el dia 12 del mateix mes, coincidint amb la festa de la Hispanitat, i es tanca a l’abril. Això no obstant, a la meitat del temps que va entre el final d’una veda i l’inici de la següent, s’habiliten uns dies, a l’agost, perquè es puguin capturar aquelles espècies que amb l’arribada del període de migració marxaran cap a un altre indret. Més enllà dels pocs dies en què la caça està permesa, però, l’esdeveniment suposa conseqüències negatives per a la fauna. Xavier Jiménez, biòleg i vicepresident del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (Gepec-EdC), detalla que el fet que la mitja veda coincideixi amb el moment àlgid de la migració suposa que s’estigui caçant “quan hi ha el màxim volum d’ocells volant i quan són més vulnerables, ja que les espècies més tardanes encara estan criant”.
Debat candent i aturat
Abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’executiu espanyol i la suspensió de l’autogovern a Catalunya, l’administració catalana havia posat sobre la taula la possibilitat de canviar el paradigma actual del sector amb la creació d’una nova llei de caça. Al mateix temps, el Departament de Territori i Sostenibilitat va presentar una nova estratègia de la biodiversitat que havia d’establir les línies generals a seguir a partir d’aleshores en tot allò refent a la preservació del medi natural. Això no obstant, la qüestió es troba en punt mort. En el moment en el qual es va obrir aquest debat, el Departament –que fins al moment del seu cessament comandava Josep Rull– plantejava que la cacera deixés de ser considerada una activitat esportiva i passés a ser una activitat de gestió del territori supeditada a les directrius que marqués l’administració en tot moment. També proposava eliminar la possibilitat d’autoritzar la mitja veda, però en aquest cas el Departament d’Agricultura s’hi va oposar. Cal tenir en compte que les qüestions relatives a l’àmbit de la caça són competència de dos departaments diferents: per una banda, Territori i Sostenibilitat s’ocupa a través de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la conservació d’espècies protegides i biodiversitat, i, per l’altra, el Departament d’Agricultura es fa càrrec de la cacera pròpiament dita.
La veda s’inicia el primer diumenge d’octubre o el dia 12 del mateix mes, coincidint amb la festa de la Hispanitat i es tanca a l’abril
El pròxim esglaó per tota l’amplitud de col·lectius i interessos que agrupa el sector és la creació d’una llei de caça pròpia per poder deixar enrere un altre fil provinent del franquisme. En aquest sentit, la situació és similar a la resta de decisions polítiques pendents de prendre actualment a Catalunya, i és que l’administració catalana ja estava treballant conjuntament amb el Consell de Caça de Catalunya una proposta de llei que s’havia començat a tramitar. Ara bé, més enllà d’un nou marc legal, entre els sectors ecologista i conservacionista hi ha discrepàncies quant a la composició d’aquest consell, que té un caràcter consultiu. Diverses entitats han denunciat, a través d’un comunicat, la falta d’equilibri de l’òrgan en el qual només hi ha un representant del sector no-caçador.
La presència habitual d’armes de foc pesants entre els membres d’un sector també és un factor important. Aquests dies fa un any de l’assassinat de dos agents rurals a la localitat lleidatana d’Aspa (el Segrià) a mans d’un caçador. Tot i que sindicats d’agents rurals i les famílies de les víctimes interposessin una querella contra els responsables del departament, el procés judicial va quedar arxivat i no s’han posat en marxa el conjunt de compromisos que es van pactar després del greu incident.
Una dada sobre la masculinització del sector salta a la vista. A Catalunya, l’any 2016, 41.418 del total de llicències corresponien a homes, mentre que tan sols 230 van ser atorgades a dones, un ínfim 0,5 % del total.
País Valencià, més enllà del paradís de l’escopeta
En termes generals, el sud dels Països Catalans és un territori amb una gran afició per la cacera. No tant per nombre de llicències, 38.590 el 2016, sinó pel nombre total d’espècies a escometre i les seves xifres absolutes. Encara que aquesta zona disposi d’una normativa pròpia de caça, la 13/2004, de 27 de desembre, que estableix que s’aprova per “la necessitat d’adequar la Llei de caça de 1970 a les noves realitats derivades del fet autonòmic”, també presenta alguns punts discordants similars als litigats a Catalunya. Ecologistes en Acció ha reclamat en diverses ocasions a la conselleria d’Agricultura, Medi ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural que modifiqui l’actual llei de caça en tant que representa “un autèntic disbarat que es pugui caçar en qualsevol espai”.
Altres aspectes que són centrals en la disjuntiva actual entre els grups partidaris de la caça i els ecologistes i conservacionistes és la utilització de mètodes com l’enverinament o la col·locació de ceps per capturar aus, una xifra que cada any volta els 300.000 exemplars morts segons un informe del mateix col·lectiu.
De la mateixa manera que succeeix a les comarques catalanes de les Terres de l’Ebre, un dels mètodes més invasius és la caça amb parany. Tot i que la disciplina està prohibida des de 1966, l’any 2000 encara s’havien documentat aquest tipus de pràctiques, que estan tipificades com a delicte al Codi penal. Encara avui es calcula que 1.000 exemplars de mussols són capturats cada any mitjançant aquesta tècnica.
La fi de l’anacronisme
Les Illes són, en termes de caça, el territori on menys rellevància es dona a aquesta activitat en comparació amb la resta de territoris. L’espai insular compta també amb una legislació pròpia, que estableix que té l’objectiu de regular la “conservació i l’aprofitament sostenible de la caça, la pesca fluvial i els ecosistemes dels quals formen part els animals objecte d’aquestes activitats”. En aquest territori, ha estat el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) qui ha demanat en diverses ocasions l’actualització de la Llei de caça i pesca fluvial 6/2006, de 12 d’abril, “per tal de millorar les seves relacions amb la natura i amb les altres persones”, ja que consideren que es tracta d’un “fet anacrònic”.
————–
Interessos comuns: el cas de la perdiu roja
Trobar les xifres de l’impacte econòmic que suposa la caça al territori resulta una tasca complicada a causa de la complexitat del sector i la seva pluralitat interna. Tot i això, segons un estudi publicat l’any 2012 per la Fundació per a l’Estudi i la Defensa de la Natura i la Caça (FEDENCA), el curs 2011-2012 les activitats derivades del sector van suposar uns ingressos de 3.635 milions d’euros i la creació de 54.000 llocs de feina directes i indirectes. Aquest estudi pren com a referència, entre d’altres, un informe previ elaborat pel grup parlamentari del Partit Popular (PP) al Congrés espanyol l’any 2003. El pes econòmic és la justificació que utilitza el sector cinegètic per posar en valor la seva aportació a la societat, tot i que molts col·lectius s’oposin a la seva activitat per les vinculacions que té amb la desaparició d’espècies –fins i tot protegides. Aquesta justificació compta amb la complicitat d’algunes administracions públiques.
La Generalitat de Catalunya manté una estreta relació amb la Federació Catalana de Caça en tant que contribueixen a “organitzar, tutelar i regular la caça a Catalunya”. Aquest vincle es materialitza a través de convenis com ara el que vetlla pel repoblament de la perdiu roja a tot Catalunya a partir de la criança a la granja cinegètica de Torreferrussa –Centre de Recuperació de Fauna Salvatge–, a Santa Perpètua de Mogoda, firmat conjuntament amb l’Agrupació de Societats de Caçadors i Pescadors de Catalunya (AGRUPCAT). El document estableix que anualment es destina el 75% de la producció de perdius roges a les activitats de la Federació Catalana de Caça i el 25% a la reintroducció de l’espècie. Tot plegat implica, tal com explica Jaume Grau, biòleg i activista d’Ecologistes en Acció, que només s’utilitzi el 25% de la producció d’una estructura els costos de la qual també assumeix l’administració catalana, i el 75% restant sigui “per la diversió dels caçadors”. Encara que el conveni, signat el 14 de gener de 2015, contempla que “l’administració de la Generalitat de Catalunya no aportarà cap finançament econòmic”, Ecologistes en Acció calcula que el manteniment complet de la granja cinegètica té un cost anual que oscil·la entre els 200.000 i 300.000 euros i que, segons l’organització, assumeix l’administració.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
