Era mi dolor tan alto, que la puerta de la casa de donde salí llorando me llegaba a la cintura. En girar el full del llibre de Lite, m’esperaven aquells versos de Manuel Altolaguirre i d’altres de la generació del 27. I vaig saber que, malgrat que en tres dies se m’oblidaria tota aquella informació (tenia examen l’endemà), aquells quatre versos no se m’esborrarien. Perquè precisament van obrir una porta dins meu i allà s’hi van quedar, covant la pregunta (què li havia passat al poeta dins de la casa?) i intuint que, fos el que fos, aquell dolor tenia a veure amb el fet mateix d’haver d’abandonar la casa perquè no encaixava, no hi cabia, era materialment impossible. Y su dolor, tan alto.
Tot, a la vida, podria ser sempre pitjor. Més quan no hi ha sostre, més quan no hi ha límit al despropòsit
Sovint recordo aquells versos quan sé d’algú que ha de deixar casa seva. Em refereixo a aquell conegut amb qui et creues, comentes que tal tot, i resulta que li han apujat abusivament el lloguer i es troba pràcticament de peus al carrer. M’explica que, de sobte, no encaixa amb la casa. El seu sou –i ell creia que no estava malament tal com està el pati- no quadra. Abans-d’ahir quadrava, ara ja no. S’ha posat a fer números impossibles i, en adonar-se de l’absurd, li ha fet vergonya fins i tot haver-se posat a fer números. És que és un atracament, és haver d’escoltar “A partir d’ara em donaràs 200 euros al mes, perquè sí. El pis és el mateix, està al mateix lloc de sempre, tot continuarà igual, no t’oferiré cap prestació nova, però vull 200 euros més”. I sap de gent a qui, en comptes de 200, li han dit 300, 400, 500 euros més, cada mes. I sap, també, de gent a qui ni li han ofert renovar. Per això el seu cunyat li diu que podria ser pitjor. Tot, a la vida, podria ser sempre pitjor. Més quan no hi ha sostre, més quan no hi ha límit al despropòsit.
No hi ha sostre, només una mà invisible estirant-te cap amunt, a tu, el teu astorament, la teva desprotecció. Va creixent i acaba sent tan alta, tan alta, que el llindar de la porta t’arriba als turmells i res no encaixa
No hi ha sostre, només una mà invisible estirant-te cap amunt, a tu, el teu astorament, la teva desprotecció. Va creixent i acaba sent tan alta, tan alta, que el llindar de la porta t’arriba als turmells i, efectivament, res no encaixa. I marxes i amb el teu pas dubitatiu t’endús la porta, la façana mateixa, i mig terrat, que t’arriba pels genolls. T’endús també els arbres, els cartells de les botigues, que cauen a terra, t’endús els carrers i es trenca el barri i es trenca la ciutat. Potser no te n’adones perquè no et permets mirar a terra, només esguardes l’horitzó, a veure què pots trobar, i vas donant veus: si saps d’alguna cosa, si t’assabentes de res; el que ens agradaria seria que hi hagués metro o tren, a veure si poden continuar a l’escola els nens, si no necessitaria un cotxe, però ja no en tenim, l’hauria de comprar i és una altra despesa; no sé, potser em poso a compartir com quan era estudiant… I així cada tres anys, tal com marca la nova llei d’arrendaments urbans, que va rebaixar la durada dels contractes mínims de cinc a tres anys i que tenia l’objectiu de flexibilitzar les lleis del mercat i, com totes les lleis, proporcionar-nos major justícia i benestar. Des que es va aprovar fa cinc anys, el preu del lloguer a Barcelona ha pujat un 48%. Us encaixa amb la vostra pujada de sou? Amb la pujada de les pensions? Així seguim, desencaixats.
