De 927 i 680 quilòmetres de distància a 140. Són els que separen la presó de Mont-de Marsan -al sud de França- amb el pas fronterer entre Hendaia i Irun. Aquest és el resum geogràfic de la maniobra d’apropament dels presos Julen Mendizabal i Zigor Garro, produïda dilluns 26 de març i confirmada per Etxerat (l’agrupació dels familiars dels presos). Una petita escletxa en la política de dispersió, la qual fou posada en marxa pel PSOE l’any 1989. A la pràctica, fou un fort cop de mà damunt la taula que feia saltar pels aires totes les fitxes dels escacs: d’estar totes les persones preses juntes a Herrera de la Mancha (Ciudad Real), a escampar-se en petits grups per totes les presons existents. No només s’aplica a les basques, ja que actualment els presos polítics catalans també l’estan patint. Ubicats tots ells a presons de la Comunitat de Madrid, Institucions Penitenciàries ha denegat el seu apropament a penals ubicats a Catalunya. Tanmateix, són molts els ajuntaments (inclosos alguns del PSC) que han reclamat el trasllat immediat de Junqueres, Forn i els Jordis.
Una consideració prèvia: si bé el trasllat és històric, cal prendre’l amb cautela. Només s’hi podran beneficiar les persones preses sense delictes “de sang”. Encara més: Covite –el col·lectiu de víctimes del terrorisme més cèlebre, juntament amb l’AVT-, no ha posat el crit el cel. Ans al contrari: “França just està aplicant la seva llei ordinària”, assegurava l’endemà a Sant Sebastià Consuelo Ordoñez, portaveu de Covite i germana de qui fou regidor del PP Francisco Ordoñez, assassinat per ETA l’any 1995.
Els apropaments dels dos presos són històrics, com també ho és el fet que la xifra del Col·lectiu de Preses Polítiques Basques s’hagi situat per primera vegada per sota del llindar de les 300
Significa aquest trasllat de presos, doncs, un canvi en la política penitenciària dissenyada per Paris? Incertesa. Vet aquí la cautela. Ara bé, aquests dos primers apropaments són històrics, com també ho és el fet que la xifra del Col·lectiu de Preses Polítiques Basques (EPPK, per les seves sigles en èuscar) s’hagi situat per primera vegada per sota del llindar de les 300. Actualment són 291, tot i que la xifra varia pràcticament cada dues setmanes. Lluny de les 564 que cantava Hertzainak en la seva mítica balada. Lluny dels anys durant els quals anava creixent la xifra de membres de l’EPPK. I és que, d’ençà que ETA anunciés l’alto el foc definitiu l’any 2011 i l’Esquerra Abertzale adoptés l’estratègia de pactar les penes en alguns macrojudicis, han passat set anys. Són moltes les persones que han acabat condemna i poques les que han estat empresonades. O sigui, el fluix ha canviat de direcció.
Ara bé: d’empresonades n’hi ha hagut, i responen, a més a més, a un perfil similar. El delicte que se’ls imputa ha estat motiu de polèmica social i no té relació amb la lluita armada. Coincideix que són tan joves que, la majoria, vivia a casa de son pare i sa mare. Són els coneguts com “els nois d’Altasu” (tres joves implicats en una baralla de bar), Julen Ibarrola, acusat de pintar el símbol d’ETA amb un rotulador; així com el tuitaire Alfredo Remírez (per donar la benvinguda públicament a un ex-pres).
Precisament la família d’aquest darrer va patir recentment un accident de trànsit, mentre tornaven de visitar-lo a la presó de Daroca (Saragossa). Els familiars no han patit danys greus en aquesta ocasió, però la història de la dispersió s’ha cobrat setze persones mortes en almenys 67 accidents greus. Són xifres conegudes pels partits polítics bascos que no han servit perquè PP i PSE reconsiderin la seva posició favorable a la dispersió.
La batalla pel relat des de la cultura
Justament per fomentar l’empatia amb qui pateix la presó o la dispersió, el món cultural basc ha publicat en el darrer any un seguit de productes culturals que apel·len més aviat a les emocions, que no pas a les xifres. Destaca el documental Motxiladun Umeak (Els nens de la motxilla, en català) emès a ETB1, canal en euskera de la televisió pública basca, dins el programa Ur Handitan. El periodista Xabier Madariaga entrevista diferents nenes i nens que tenen els seus pares i mares empresonades i que han nascut -en molts dels casos- dins un penal. Unes criatures que es passen tot el cap de setmana viatjant a veure son pare o sa mare fins a una presó a centenars de quilòmetres de distància. D’una manera molt gràfica, motxilla amunt, motxilla avall. El documental va atraure 112.000 espectadores més altres milers per internet, unes xifres molt bones que tanmateix no es poden comparar amb les audiències de TV3, ja que ETB1 té un potencial més baix, d’uns 2,8 milions d’espectadores. Malgrat que l’existència de nenes i nens fills de preses és tan antiga com la lluita armada, el revulsiu que va generar el cas de la nena Izar i del noi Peru -qui va veure morir son pare, Kepa del Hoyo, a presó- va portar a SARE (la plataforma de suport als presos bascos, hereva d’altres col·lectius il·legalitzats com Herrira) a dissenyar la dinàmica Motxiladun Umeak. Senzilla, molt gràfica i apel·lant a les emocions. El resultat ha desbordat la previsió.
De fet, les nenes i nens pateixen especialment un conflicte que no entenen. Així ho explica el bilbaí Fernando Etxegarai, Pinki, qui va estar 21 anys tancat a la presó, al llibre Recoja sus cosas (Pol·len Edicions, 2017): “Arriba un moment, en el creixement dels infants, en el qual et demanen per què estàs allà tancat. Quan la meva filla m’ho va demanar, li vaig explicar els motius que m’havien portat a prendre les decisions que vaig prendre, la situació política, etc. Però en els seus ulls notava que m’estava dient: ‘D’acord, que sí, serà molt lloable o el que vulguis… Però em vas abandonar'”.
Pinki és un dels protagonistes de Recoja sus cosas, un llibre que intenta explicar el patiment de les persones preses afectades per la Doctrina Parot des dels sentiments i les narracions, fent periodisme literari. Al llibre s’explica, per exemple, altres situacions que es donen quan la criatura creix i es fa adolescent. Problemes que es resoldrien ràpidament si no hi hagués 900 quilòmetres de distància.
La vida es desboca al carrer, mentre a dins sembla que estigui congelada. O com sempre diu Pinki: “Allà dins tens la ‘síndrome del quadre de pintura’: penjat al saló de casa, veient com passa la vida”
Iñigo Zorriola, un altre ex-pres del qual el llibre narra les vivències, recorda: “Arriba un moment, amb 15 anys, que la meva filla Maddalen em va dir: -Escolta, la setmana que ve no puc venir a veure’t. -Ah no, i això? -És que tinc sopar de classe. -Doncs no passa res, maittia. No passa res, amor”. Maddalen, un altre dia, va afegir: “Nik nire bizitza propia dekot” (“Jo tinc la meva pròpia vida”). No li volia fer mal, ni li’n va fer, però era una constatació. La vida es desboca al carrer, mentre a dins sembla que estigui congelada. O com sempre diu Pinki: “Allà dins tens la ‘síndrome del quadre de pintura’: penjat al saló de casa, veient com passa la vida”.
El pediatre Txabi Txakartegi, amb 32 anys d’experiència a Gernika (Bizkaia), és una de les veus al segon audiovisual publicat recentment, anomenat Aterabideak i produït per SARE . Txakartegi explica que “a partir dels 14 anys, l’oci dels joves passa a ser vital, perquè és la seva socialització, i pràcticament sempre es desenvolupa els caps de setmana”. Impossible, doncs, combinar la kuadrilla i la visita al pare o la mare.
De les nascudes a la presó a les arrugues de l’àvia
Justament els seus autors han promocionat l’audiovisual Aterabideak aquest febrer per terres catalanes, en una petita gira que els va portar a les quatre capitals de demarcació del Principat. El vídeo també mostra les conegudes com “caravanes de l’amor”, expressió que ja s’emprava als anys 80 però també encara avui dia per referir-se als viatges en furgoneta de dissabte matinada (o divendres vespre). Allà hi van les parelles sentimentals, evidentment, conductores i conductors fins a l’infinit. Amb la mànega de la benzina a la mà, omplint el dipòsit del cotxe. Capficats en mirar a cada poca estona la previsió meteorològica, gràcies a qualsevol APP per telèfon mòbil, i així preveure si els toquen pluges o nevades pel camí. I el GPS, la veu impersonal del GPS, trencant el silenci de l’interior del cotxe.
Un documental impulsat entre d’altres per Ibion Meñika, Mikel Beaskoa, Zigor Etxebarria, Xabier Crespo i Amaia Badiola, que també mostra en el seu darrer pla les arrugues d’una dona. La mare que espera el seu fill. La mare que no sap si aguantarà amb vida, per poder veure el seu fill sortint de presó. “I a l’inrevés també es dóna la mateixa sensació”, explica Pinki Etxegarai. “A mi, quan em van aplicar la Doctrina Parot i vaig adonar-me que em menjaria cinc o deu anys més, el primer que vaig pensar és que potser no arribava a sortir amb ma mare viva”. Hi ha patiment que s’acumula a les motxilles dels infants i a les arrugues de les àvies i avis. Amamas i aittittes. Però també al sexe furtiu del vis a vis íntim del qual cada persona reclosa pot gaudir una vegada al mes. Cada generació té el seu tipus de patiment.
L’actual repte de la cultura basca és, precisament, trencar el monopoli de la memòria que l’establishment mediàtic i polític vol imposar
Unes vivències que han estat millor o pitjor recollides a la cultura. És SARE, precisament, qui més documentals ha gravat sobre les conseqüències humanes de la dispersió. Menor ha estat la producció sobre la vida dins les presons. En canvi, la literatura ha tractat en la seva amplitut i de forma profusa el conflicte basc. Les novel·les més recents són Mejor la ausencia, d’Edurne Portela; Los turistas desganados, de Katixa Aguirre; La línia del frente, d’Aixa de la Cruz, així com obres consolidades com Twist, d’Harkaitz Kano i Martutene, de Ramon Saizarbitoria.
Res comparat amb els 400.000 exemplars que ja ha venut Patria, el llibre on Fernando Aramburu explica profusament les vivències sofertes per les persones víctimes d’ETA, especialment els regidors i empresaris de pobles petits o mitjans del País Basc. Per això, l’actual repte de la cultura basca és, precisament, trencar el monopoli de la memòria que l’establishment mediàtic i polític vol imposar.
