“Un dels pilars bàsics d’un estat és el de disposar d’una força coercitiva que garanteixi l’acompliment de les lleis i el control del territori” (Max Weber). La policia, dins el trinomi (justícia/policia/presó) que configura el Sistema de Justícia Criminal, és un dels instruments del qual es doten els estats per garantir aquests objectius mitjançant, si cal, l’aplicació de la força. Vist des d’una altra òptica, un territori que no disposi d’un sistema de policia capaç de fer complir les lleis i controlar el territori no pot ser considerat un estat amb totes les seves atribucions.
Tenir aquesta capacitat, però, no garanteix la seva qualitat democràtica. Per tenir-la cal que es garanteixi la separació de poders i l’existència de mecanismes que vetllin pels drets i les llibertats de la ciutadania.
Si, finalment, el que es constata és un afebliment greu de la separació de poders, ens trobem, sens dubte, davant un estat sense garanties jurídiques ni democràtiques. Un model de seguretat, com l’espanyol, centrat en la defensa de l’ordre públic i el compliment estricte de la legalitat, ens acosten més a un sistema autoritari que no pas a un model democràtic.
El dèficit democràtic i la manca de control territorial demostrada durant els mesos de setembre i octubre de 2017, posen de manifest que l’Estat espanyol es troba en una greu crisi de legitimitat i en la necessitat urgent d’un canvi de cicle polític que afecta el conjunt de l’Estat i no només a Catalunya. Aquesta realitat trenca la legitimitat del règim del 78. L’Estat ha entrat en fallida.
La cohesió territorial, des de la sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2006 sobre l’estatut català, havia saltat pels aires, i una part d’aquest Estat va decidir, per mitjans pacífics, construir un nou subjecte polític constituent, independitzat d’aquell estat originari.
Una part important de la ciutadania va decidir organitzar una gran acció democràtica (un referèndum) al marge de les institucions espanyoles, inclosa l’administració autonòmica catalana, que dubtava de la voluntat de la ciutadania per fer efectiva la proclamació d’aquest nou subjecte polític: la República.
El rei nu!
Des de l’1 d’octubre, totes les actuacions repressives han estat una representació teatral. Tràgica i a la vegada patètica. Perquè de manera absolutament innecessària ha generat dolor entre la ciutadania amb l’objectiu d’amagar la seva incapacitat per controlar la situació.
Tota una farsa executada per les més altes instàncies polítiques, judicials i policials de l’Estat espanyol, especialment la Guàrdia Civil, per bastir la faula de la rebel·lió i la sedició. Amb quin objectiu? Impedir que es visualitzi la fallida de l’Estat a Catalunya. Impedir que es vegi la nuesa del rei!
Des d’un any abans de l’anunci de la celebració del referèndum, els poders estatals (òrgans judicials i forces policials) han intervingut comunicacions, fet seguiments, acumulat documentació, investigat persones, escorcollat dependències administratives i privades i interrogat desenes de persones amb l’objectiu d’aturar el procés republicà.
A vegades, amb l’ostentació imprudent dels militars novells, com quan una vintena d’agents uniformats van entrar a escorcollar la seu de Vicepresidència i del Departament d’Economia en ple matí i al centre de Barcelona.
Tot aquest esforç coercitiu per aturar un fet que passava davant dels seus propis ulls, en el qual participaven milers de persones normals, que es reunien en públic, que es manifestaven als carrers, que parlaven públicament del que estaven preparant, que feien actes de suport, que compraven urnes, gestionaven paperassa, feien campanya pública, bastien un sistema informàtic per al cens universal de la votació, estructuraven un repartiment territorial de col·legis i seus electorals, feien públiques les seus electorals, es reunien a les seus per preparar la votació i la previsible resistència, etc. Mentrestant, centenars d’agents corrien pel territori perseguint un fantasma: una societat clandestina formada per delinqüents i preparada per a un aixecament armat.
Un dia indeterminat de setembre
Fa ja massa temps (aviat farà mig any) que l’Estat espanyol va deixar de tenir la capacitat de control efectiu del territori a Catalunya. No és un problema de debilitat de les forces policials, ja que no hi ha força policial prou nombrosa que sigui capaç de controlar la rebel·lió d’un país amb els instruments que un estat de dret els atribueix.
El control popular del territori es va fer efectiu un dia indeterminat de setembre de 2017 en el qual 7.235 persones –amb responsabilitat de coordinació local, comarcal i de vegueria d’arreu del territori– amb la missió d’obrir els col·legis electorals, coordinar els membres de les meses i facilitar l’arribada de les urnes i la documentació de cadascuna d’aquestes meses, van estar preparades per dur a terme la seva feina de manera completament voluntària.
Aquesta va ser la gran derrota de l’Estat espanyol. Cal sumar a aquell fracàs el de no haver estat capaç de trobar urnes i documentació electoral, però el territori ja estava sota control popular des d’aquella data de setembre.
Faltava activar-lo posant en marxa la defensa dels 2.315 col·legis disseminats pel territori. I aquest és el quid de la qüestió: ningú esperava l’elevat nombre de persones que, voluntàriament, estarien disposades a passar una o dues nits dins dels col·legis amb la por, no gens injustificada, d’un assalt per part dels cossos policials.
La pregunta que cal fer és: sota control de qui? És cert que molts dels coordinadors pertanyien a l’entorn independentista, tot i que no per una relació orgànica. De fet, hi van ser presents una munió de gent de tota mena, classe i edat que es van conjurar a les portes dels col·legis per a defensar-los i, si calia, per formar part de les meses electorals.
La llarga vigília de les assemblees populars, durant la nit del 30 de setembre i la matinada de l’1 d’octubre, al voltant o dins dels col·legis, va ser la garantia de la derrota de l’operatiu policial previst per l’Estat espanyol, tot i que, aquella matinada, en molts d’aquests locals va ser constant la presència d’agents de policia de paisà que de manera intermitent van intentar colar-se als centres de votació. I el Govern espanyol ho va saber tan bon punt va comprovar que tot estava preparat a les 8 del matí del dia 1 d’octubre.
L’única manera d’aturar el referèndum hauria estat l’ús de les armes de foc i de les detencions massives, estratègia que no van gosar fer servir: Europa els hauria deixat caure.
La qüestió és que des del mateix moment de l’obertura dels col·legis, es posava en evidència que el control del territori estava al carrer, en mans de les assemblees i de la gent i no d’una forma tan poc organitzada com ens volen fer creure.
*L’autor és professor del màster Ciutat i Urbanisme de la Universitat Oberta de Catalunya
Article publicat al número 451 de la ‘Directa’
