Què tenen en comú el referèndum del Brexit, les eleccions als Estats Units de 2016 i les eleccions presidencials a Nigèria de 2015? Els tres esdeveniments apareixen citats en l’escàndol de Cambridge Analytica. Les informacions desvelades pel treballador de la companyia de serveis de comunicació Christopher Wylie i la resta de dades recollides per mitjans britànics, mostren que a Nigèria es van assajar les tècniques que després s’utilitzarien per a afavorir el vot partidari de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea o la victòria de Donald Trump als Estats Units. Unes accions que anirien des de la manipulació informativa fins a mesures sospitoses d’incloure espionatge de les comunicacions.
Un recordatori de com molt sovint l’Àfrica esdevé un laboratori d’experimentació d’estratègies que, un cop perfeccionades, s’apliquen als països occidentals. A l’era de la societat de la informació aquesta dinàmica es fa, fins i tot, més evident. Des de fa anys es repeteixen les denúncies que posen de manifest que empreses occidentals aprofiten l’absència de legislació, les dificultats de les autoritats per fer complir-la o, directament, la connivència dels governs, per desenvolupar estratègies i eines de control a les xarxes.
Les empreses occidentals aprofiten l’absència de legislació, les dificultats o la connivència de les autoritats per desenvolupar estratègies i eines de control a les xarxes
El cas de Cambridge Analytica destapa una trama de contaminació dels processos democràtics a l’Àfrica, que hauria afectat també les eleccions de Kènia l’agost de 2017. A Nigèria, la trama relatada pels mitjans planteja un escenari de pel·lícula d’espies amb gust de Black Mirror. Presumptament, un empresari multimilionari nigerià va contractar l’empresa britànica perquè influís en els comicis a favor de l’aleshores president Goodluck Jonathan. Una informació de The Guardian relata l’activitat d’un equip de la companyia desplaçat al terreny durant les eleccions i fins i tot la seva sortida precipitada del país quan van considerar que la seva vida estava en risc per haver executat pràctiques il·legals. En el marc d’aquest projecte d’influència, el “repenedit” Wylie ha confessat, per exemple, que es va produir un vídeo –que es va fer circular per les xarxes socials– on es vinculava el candidat opositor Mohamed Buhari amb la futura implantació de la sharia i amb tot tipus d’imatges impactants de violència extrema per condicionar la votació. Altres fonts han assenyalat que algunes informacions amb les quals treballava l’equip relacionat amb l’escàndol podrien haver estat aconseguides a través del pirateig de les comunicacions de Buhari. Malgrat tot, va guanyar les eleccions.
En el cas de Kènia, no s’han detallat tant les actuacions de Cambridge Analytica i la seva filial SCL Elections, tot i que unes imatges gravades amb càmera oculta mostren executius de la companyia reconeixent ser els autors de tota l’estratègia electoral del president Uhuru Kenyatta en les eleccions de 2013 i 2017. Tot i que, en aparença, aquest reconeixement no implicaria cap activitat irregular, l’oposició keniana ha denunciat que durant els darrers comicis es va fer viral un vídeo similar al que avançava les conseqüències d’una victòria de Buhari a Nigèria. Quan es parla de les eleccions a Kènia, és inevitable recordar la violència postelectoral de 2007, que va provocar més de 1.000 morts i més de 600.000 desplaçaments. Només és un exemple per a comprendre el risc que poden comportar determinats discursos.
Però l’historial de les ingerències dels poders del nord global a l’espai digital africà és més ampli. Organitzacions com Internet Sense Fronteres o el Moviment Mundial dels Drets Humans (FIDH) han denunciat companyies occidentals que han rebut i s’han beneficiat d’encàrrecs de governs africans poc democràtics per desenvolupar eines d’espionatge de les comunicacions, que es podrien haver utilitzat posteriorment en altres llocs del món. És el cas de l’empresa francesa Amesys, que va posar a disposició del deposat líder libi Muammar al-Gaddafi una eina d’espionatge per identificar opositors; un encàrrec que, per cert, ha portat la companyia davant dels tribunals. O ho és també la pràctica, més quotidiana, d’empreses de telecomunicacions, filials de companyies europees, que no tenen els mateixos estàndards de respecte a la privacitat de les dades a l’Àfrica que a Europa.
Aquests episodis han portat les organitzacions de defensa dels drets digitals, d’expressió i dels drets fonamentals en general a fer una crida que hauria de fer reflexionar les societats civils occidentals. En la societat de la informació, la conculcació de la llibertat a l’entorn digital africà ens afecta més que mai. Fins i tot si només ens mogués un esperit egoista, no hauríem de perdre de vista que a l’Àfrica s’assagen noves mesures de control que acaben arribant a les nostres societats. Qui retalla els drets de la ciutadania a l’Àfrica, també mirarà de reduir les llibertats al nord global.
Article publicat al número 452 de la ‘Directa’
